La història de la María i el seu petit cor: «Era qüestió de vida o mort»

A la petita María la consideren el nadó miracle. Només pesava 1,310 grams quan la van haver d’operar d’urgència del cor perquè patia taquicàrdies constants. Es va convertir en la nena més petita del món a qui se li va realitzar una ablació cardíaca. «Van ser el pitjor Nadal de la meva vida», recorda a aquest diari Raquel Sancho, mare d’aquesta aragonesa que va arribar al món el 23 de desembre del 2018 en un part provocat. 

El seu cas, per la complexitat de la intervenció, va ser una cosa històrica per a la medicina i la recerca, i va deixar constància d’una altra via d’esperança per als pacients amb problemes de cor, que celebren avui el seu dia mundial. «Ens ho van posar molt negre i els doctors van ser honestos: mai abans s’havia fet una cosa similar, però calia intentar-ho», relata Sancho. La cirurgia es va portar a terme a la Unitat d’Arrítmies de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, que en aquell temps era l’únic centre de referència a Espanya designat pel Ministeri de Sanitat per al tractament de les arrítmies pediàtriques. 

La María va ser trasllada allà de manera urgent després de mantenir-se 10 dies ingressada a l’uci de nounats de l’Hospital Miguel Servet de Saragossa, sense avenços positius. «L’equip del Servet s’hi va involucrar, ens va anar informant de tot, però la medicació que li anaven donant no va eliminar les arrítmies. El cardiòleg Lorenzo Jiménez ens va dir que la nena no aguantava més i que calia portar-la ràpid a Barcelona. Va ser un xoc», afirma.

300 pulsacions

En aquell moment, el món de la Raquel i del seu marit, l’Alfonso, es va tornar a posar damunt davall després del tomb inicial que ja havia suposat conèixer els problemes de cor de la María quan ni tan sols havia nascut. «En la setmana 20, durant una revisió, van veure que el fetus tenia una taquicàrdia incessant que feia que el seu cor bategués fins a 300 pulsacions per minut quan l’habitual era 150. Allò ja ens va causar una gran preocupació», recorda ella. 

La situació, atès el perill, va obligar a fer a la Raquel una cesària, de tal manera que la María va ser un nadó prematur. «Em deixaven veure-la a la incubadora. Hi ficava la mà i la tocava, i allà em passava tot el dia. Quan ens van dir que havíem d’anar a Barcelona, vam plorar molt, però el meu marit i jo vam agafar el cotxe sense pensar en res més, només en ella», afirma. 

Van arribar de matinada a l’hospital i aquell va ser el seu primer contacte amb els «àngels» que, hores després, salvarien la vida a la María: els cirurgians Josep Brugada i Georgia Sarquella. La nena té ara 4 anys, una vida «plenament normal», un germà (el Mateo, de 10 anys) «protector» i una cicatriu al pit de la qual ella és molt conscient. «Sap que va estar molt malalteta, perquè el seu cor, com ella t’explica, anava molt ràpid», comenta la seva mare. 

La dificultat que plantejava la seva ablació era que es tracta d’una tècnica que requereix una gran precisió en el cas d’un nadó prematur, perquè la vena per la qual els cardiòlegs van introduir el catèter tenia un diàmetre de menys d’un mil·límetre i el cor de la María només mesurava dos centímetres. «L’espera va ser horrorosa, perquè no sabíem quant duraria l’operació. Em vaig agafar a una cinta de la Virgen del Pilar i 45 minuts després ens va cridar la Georgia per dir-nos que havia sortit tot bé, que pugéssim a veure-la», diu una Raquel emocionada. 

Un risc molt alt

Era 4 de gener del 2019 i aquella bona notícia seria el millor regal de Reis en la família Ortas-Sancho. «Vam córrer per aquell passadís com si ens anés la vida en això i recordo veure al final la Georgia i el Josep. Ens vam abraçar i vam plorar tots quatre. Va ser molt emocionant», explica. «La María és viva gràcies a ells. Des d’aquell dia, sempre dic que la Geòrgia és la segona mare de la meva filla. Va ser un miracle d’ells», assegura. 

El cas d’aquesta petita aragonesa va fer que la relació medicopacient traspassés a una proximitat familiar per l’emoció de la situació. «Va ser un impacte per a tothom. Recordo veure’ls arribar en meitat de la nit i haver d’explicar-los que l’ablació era un risc alt, però calia córrer-lo perquè no hi havia alternativa. Havíem fet una cosa semblant, però amb un nadó d’1,500 grams. Aquella va ser una situació també per superar-nos a nosaltres mateixos», explica a aquest diari la doctora Georgia Sarquella. 

«Era una qüestió de vida o mort. La Raquel em va donar la María i quan la tenia a braç em va dir que la cuidés com si fos meva. És una cosa que no oblido», diu la cirurgiana, que recalca que aquella «fita» va ser possible gràcies a la col·laboració estreta entre hospitals. «Això és una cosa que no passa a tot arreu i, en aquest cas, l’equip del Servet, liderat pel doctor Jiménez, ens havia posat en antecedents de tot i va ser un aprenentatge per a tothom», apunta. 

Notícies relacionades

Les teràpies cel·lulars obren un camí esperançador en el càncer de mama més agressiu

Assagen en nens una immunoteràpia CAR-T que ja s’aplica en adults per tractar la leucèmia

La cirurgiana assegura que el cas de la María és un dels que més ha marcat la seva carrera professional. «Sense cap dubte», afirma. Ningú en l’equip de la Unitat d’Arrítmies oblida la història d’aquesta família saragossana que va arribar a Barcelona una freda matinada de gener.

Tant és així que fa uns mesos, amb motiu del 25è aniversari de la unitat i coincidint amb la jubilació de Brugada, la menor va tornar a guanyar-se el cor de tots a l’hospital. «Vam celebrar una jornada científica, en la qual vam recordar alguns dels casos, i vam tancar amb l’operació de la María. Va venir el doctor Jiménez de Saragossa i vam dir que no hi havia millor manera de demostrar com de bé havia anat amb la María que amb la seva presència. I llavors va aparèixer. El doctor Brugada es va posar a plorar, es va abraçar a la nena d’una manera molt bonica. Va ser molt emocionant», rememora Sarquella. «Encara em venen ganes de plorar ara. La María és especial», assegura.