Cribratges de dislèxia a l’escola: «La detecció primerenca evita el fracàs escolar i problemes d’autoestima»

Aquesta pregunta la planteja a l’Administració des de fa temps l’Associació Catalana de Dislèxia, i és una de les qüestions sobre la taula en l’actualització del programa Infància amb salut (que regula els protocols pediàtrics del sistema de salut pública). Ara com ara, però, aquests cribratges no es fan, cosa que deixa en el camí molts nens que amb un tractament a temps podrien millorar moltíssim el seu aprenentatge.

Una reflexió sobre aquesta pregunta –entre d’altres– va ser la que va portar Escoles Vedruna –fundació amb 38 escoles concertades a Catalunya i 21.000 alumnes– a crear un itinerari psicopedagògic per a tots els seus alumnes que inclou dos cribratges massius: a I5 i a segon de primària, en col·laboració amb la Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge Escolar (UTAE) i el programa MIND de Sant Joan de Déu (SJD). Es tracta d’una experiència pionera i referent, i els materials utilitzats són accessibles a tothom a través de la seva pàgina web. «Per a nosaltres era important que el coneixement que generéssim fos accessible per a tothom», destaca Manel Salas, director pedagògic d’Escoles Vedruna.

Salas recorda que el primer que es van plantejar era la necessitat de detectar precoçment diferents trastorns durant totes les etapes, de 0 a 18. «Teníem clar que si no es feia aquesta detecció aquest problema podia derivar en d’altres, no només de fracàs escolar, sinó també d’autoestima», destaca Salas, satisfet del resultat.

Mar Herrero, una de les ànimes de l’equip psicopedagògic de Vedruna Catalunya Educació, parla amb passió del programa i insisteix que «no és un ‘bolet’; aquestes proves parteixen de tot un itinerari». «Fer deteccions primerenques és molt útil i molt nou, i t’aporta informació molt objectiva per donar a les famílies. Un diagnòstic de dislèxia, com tants d’altres, és un tema del qual has de passar un dol, com més eines objectives tinguis es genera menys tensió amb les famílies», explica Herrero, que defineix les proves –uns exercicis senzills– com a «fàcils, ràpides i agradables per als infants». Una vegada fet el cribratge, el realment important, reitera Herrero, és fer el seguiment i l’adaptació dels materials. De poc serveix saber que es té un trastorn si no es treballa.

El trastorn més comú

Notícies relacionades

Catalunya es desploma en comprensió lectora i se situa a la cua d’Espanya

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

Però... ¿què és la dislèxia? «És una cosa complexa i delicada; al final estem parlant que aproximadament un 5% de la població és dislèxica», respon el neurobiòleg Héctor Ruiz Martín. «És una dificultat de l’aprenentatge específica de la lectura (i d’aquí a l’escriptura); una dificultat en la descodificació lectora. Si a un dislèxic li demanes que llegeixi un text hi veuràs dificultats, però si tu li llegeixes el text l’entendrà perfectament», exemplifica. Però aquesta definició engloba les persones amb una dislèxia genètica i que tenen problemes de comprensió lectora perquè no se’ls ha ensenyat bé a llegir.

Ruiz Martín assenyala la importància de la detecció primerenca. «No fa falta esperar al moment en què ja haurien de ser lectors per actuar, ja que és probable que aleshores ja els hagis perdut. La motivació ja està per terra. Des d’I5 ja es poden fer proves per detectar possibles problemes, com identificar rimes, separar síl·labes... són proves que et permeten aixecar possibles alertes», conclou el neurobiòleg.