La violència política i el mar en calma empenyen els cayucos cap a les Canàries

A la pobresa, que és la raó de sempre, s’hi uneix ara una explicació política i una altra de climatològica. I totes dues se superposen a la letalitat de la travessia, la pitjor del món, amb més de 900 morts des de començaments d’any.

La raó climàtica té a veure amb el període de calmes atlàntiques, o episodis d’escàs onatge, en la travessia fins a les Canàries. El retorn tardoral del vent tanca aquesta finestra d’oportunitat, i això apressa encara més els migrants a intentar aprofitar la bona mar.

Però el factor polític n’empeny més.

L’agost del 2022, unes eleccions van acabar amb el president del Senegal, Macky Sall, i l’oposició proclamant-se guanyadors. Des d’aleshores, la inestabilitat no decreix.

El juny passat, les protestes al carrer contra el president es van saldar amb 23 morts, segons Amnistia Internacional. La persecució contra opositors va créixer arreu del país, provocant una onada d’exiliats que Dakar no feia gaire per aturar. «En una crisi com aquesta, al poder no li va malament que els seus enemics se’n vagin», explica una font policial experta en l’emigració africana.

El juliol passat, abans que la situació entrés en barrina, Interior transmetia als seus socis europeus el seu temor: s’acostava una onada migratòria provinent de l’Àfrica. I Espanya urgia a la UE a pactar un reglament per a aquestes situacions. Espanya té contacte i informació directa al Senegal, Gàmbia, Níger i Mauritània, gràcies als acords que li permeten desplegar guàrdies civils i policies als seus territoris vigilant la sortida de cayucos.

A finals de juliol, l’empresonament del líder opositor, Ousmane Sonko, va reactivar la seqüència de disturbis i represàlies. El Senegal s’ha tornat un país perillós per a l’oposició.

Tots els que han sigut rescatats o interceptats en la seva arribada a Espanya –ara el desesperat passatge dels cayucos que arriben a les Canàries– passen primer per un examen i atenció d’una oenagé, generalment la Creu Roja. Quan es recuperen de la deshidratació i el fred de més de 48 hores de travessia –en el cas de l’actual onada, ja derivats a altres illes– passen davant els agents d’Estrangeria de la Policia, que els donaran un número d’identitat i els faran les primeres preguntes: qui són, d’on venen, on van, quines vulnerabilitats pateixen (avis, malalts, menors, dones) ... i si necessiten protecció.

La immensa majoria de nouvinguts demanen asil. No només és el que poden aconsellar-los les oenagés, ni el que els han recomanat per telèfon els migrants que els van precedir: és que és preceptiu per a Interior i per a Afers Socials esbrinar la vulnerabilitat en què es trobi l’arribat irregularment. I entre els factors de vulnerabilitat hi ha si necessita refugi.

L’any passat, 118.482 persones van sol·licitar asil a Espanya, segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR). Espanya és el tercer país on es demana més asil a Europa, després de França i Alemanya. El total europeu el 2022 va ser de 963.067 peticions. Madrid (47.658 sol·licituds), Andalusia (11.722) i Catalunya (10.296) encapçalen la llista per autonomies.

El Senegal no està entre els deu primers orígens de sol·licitants d’asil a Espanya el 2022, però la seva violenta inestabilitat política farà que escali en l’estadística del 2023.

De mitjana, a només un 16% dels peticionaris d’asil els el concedirà el Govern. Són 22 punts menys que la mitjana europea; però en percentatge, no en quantitat: altres països no són frontera exterior de la UE, i registren moltes menys peticions.

O sigui, menys d’un de cada quatre arribats a les Canàries en aquesta onada rebrà asil. Es concedeix el refugi a aquells estrangers que acrediten estar en risc de mort si tornen al seu país, o en perill de tracte inhumà, persecució i presó per motius polítics o religiosos, per raça o orientació sexual.

Per això és més probable que obtingui asil una dona fugida de la guerra al Sudan o un homosexual iranià que un pagès que mira de sortir de la pobresa del Marroc. La llei no preveu asilar qui fuig de la precarietat... que és precisament la raó que mou a creuar el mar a la pràctica totalitat dels immigrants arribats Espanya. Però no és clar que sigui aquest el cas de la majoria de passatgers d’aquesta onada de cayucos. Provinents d’un Senegal inestable, s’aproximen més a les causes de concessió.

Una vegada iniciat el tràmit d’asil, la llei preveu resposta de l’administració en 60 dies. Però hi ha tal acumulació de peticions per resoldre (108.000 l’any passat) que el retard arriba als 17 mesos (mitjana calculada per Eurostat el 2021).

Quan finalment les autoritats superen l’embús burocràtic que fa incomplir els terminis de resolució, la concessió d’asil o la seva denegació han de ser notificades oficialment a la persona que ho demana. I aquest tràmit es pot convertir en kafkià.

L’estranger pendent de concessió d’asil pot circular lliurement per Espanya. Però, impossibilitat de guanyar-se la vida en condicions normals, no tindrà un domicili fix o no els ho dirà a les autoritats. La seva última direcció coneguda serà el Centre d’Estada Temporal on va ser acollit. O sigui, serà molt difícil notificar-li l’expulsió.

Una vegada notificada la negativa, el procés s’accelera: Interior té 15 dies per acordar l’expulsió de l’estranger que va entrar de manera irregular i no és asilat. I si el convoca per a un vol de repatriació, aquest s’ha d’enlairar com a màxim en 72 hores, o la convocatòria deixarà de tenir validesa, segons han establert els tribunals.

Fonts policials han informat a EL PERIÓDICO que Interior està preparant nous vols de devolució de migrants des de les Canàries. Els últims vols de devolució van tenir lloc el març passat.

L’arribada ràpida de milers de persones a illes petites com El Hierro provoca un ràpid esgotament dels recursos d’acollida i, sovint, nerviosisme en la població. Solen aprofitar les forces dels extrems dret i esquerre de l’arc polític, les primeres per estendre xenofòbia i denunciar laxitud de les autoritats davant una «invasió» o per acusar les segones a les mateixes autoritats d’arbitrarietat i racisme amb els desfavorits.

La tensió creix també entre els polítics. Interior s’emporta els adults de punts de concentració de migrants com el moll d’El Hierro de La Restinga, per dispersar la pressió en altres illes. Però els menors que arriben no acompanyats són una competència autonòmica.

El president de les Canàries, el nacionalista Fernando Clavijo, ha clamat contra el Govern central mentre esperava que Afers Socials aconseguís que altres comunitats acceptessin un repartiment dels menors que s’anaven acumulant a les illes. L’acord va arribar aquesta setmana. I ha clamat contra Interior exigint que s’organitzi un comandament únic per tractar aquesta crisi, com es va fer en la crisi dels cayucos del 2006, sota direcció de la vicepresidenta del Govern de llavors, María Teresa Fernández de la Vega.

El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha respost recordant que les gestions del seu departament han aconseguit parar el 40% de les sortides de cayucos des de les costes africanes. Són 7.000 migrants interceptats a Mauritània que anaven a viatjar a les Canàries, i 4.000 al Senegal.

Dimecres passat, va viatjar Marlaska a Nuakchott per quarta vegada per demanar a les autoritats més vigilància a les seves costes. I dilluns vinent vola a les Canàries, on l’últim ring de la tensió política és el dels efectius policials.

Al moll de La Restinga, en els pitjors moments hi ha un sol guàrdia civil, ha denunciat Clavijo. La dotació de l’institut armat a El Hierro ha sigut incrementada en un 18%, ha contestat Interior, i s’han comissionat deu policies d’estrangeria, a més de guàrdies antiavalots dels Grups de Reserva i Seguretat.