La UE obligarà a rastrejar la presència de virus com covid o grip a les aigües residuals urbanes

Els ministres de Medi Ambient de la Unió Europea han tancat aquest dilluns un acord polític sobre la nova directiva de tractament d’aigües residuals urbanes, que introdueix requisits més estrictes per millorar l’eficàcia en la recollida i el tractament d’aquestes aigües, una de les mesures del pla europeu de contaminació zero. Per exemple, es redueix de 2.000 a 1.250 habitants la mida de les localitats que estaran obligades –amb algunes excepcions– a instal·lar sistemes de recollida d’aigües residuals urbanes mentre que totes les aglomeracions de més de 100.000 persones hauran de comptar amb plans integrats de gestió per al 2035. Les regles també obligaran a rastrejar la presència de patògens responsables de malalties humanes i pandèmies, com coronavirus, el virus de la pòlio i el de la grip.

«Ens acosta un pas més a l’objectiu de contaminació zero que ens fixem per a Europa. La contribució d’aquest sector als nostres objectius climàtics és crucial i les noves normes ens ajudaran encara més a protegir el medi ambient i la salut dels nostres ciutadans», ha destacat la ministra en funcions de Transició Ecològica, Teresa Ribera, sobre l’enfocament que servirà de base als governs per negociar la legislació definitiva amb el Parlament Europeu. Segons el Consell, l’acord polític tancat pels Vint-i-set ofereix un equilibri entre l’«ambició» proposada per Brussel·les per millorar la recollida i el tractament de les aigües residuals urbanes i la «flexibilitat» perquè els estats membre apliquin la nova norma.

Per contenir millor la contaminació de les localitats més petites, la normativa s’aplicarà a totes les aglomeracions de més de 1.250 habitants (davant els 2.000 actuals) que hauran d’instal·lar sistemes de recollida tot i que amb excepcions per a aquells estats membre que es van adherir a la UE després del 2004 o 2006 que podran beneficiar-se de terminis més laxos, amb derogacions de vuit o dotze anys ja que «han hagut de realitzar inversions significatives més recents per implementar la directiva». A més, si l’establiment d’un sistema col·lector no està justificat, és factible o rendible, els estats membre podran utilitzar sistemes individuals per recollir i tractar les aigües residuals urbanes.

Plans integrats de gestió

La revisió també estableix terminis límit perquè els governs de la UE estableixin un pla integrat de gestió d’aigües residuals urbanes que cobreixi aglomeracions de més de 100.000 habitants. Per exemple, les localitats de més de 100.000 habitants hauran de fer-ho per al 2035, mentre que aquelles d’entre 10.000 i 100.000 persones en tindran cinc any més, fins al 2040. Aquests plans de gestió integrada es revisaran almenys cada sis anys.

El document del Consell, per negociar amb l’Eurocambra abans de convertir-se en llei, també amplia l’obligació d’aplicar un tractament secundari (és a dir, l’eliminació de matèria orgànica biodegradable) a les aigües residuals urbanes abans del seu abocament al medi ambient a totes les aglomeracions de més de 1.250 habitants per al 2035 tot i que de nou amb excepcions per als països d’Europa de l’est.

‘Qui contamina paga’

Notícies relacionades

Restes d’antidepressius al riu: Catalunya assaja amb un tractament extra a les depuradores

Les societats científiques catalanes, contra retallar les ciències

A més, per al 2045, els estats membre hauran de garantir l’aplicació del tractament terciari (és a dir, l’eliminació de nitrogen i fòsfor) en plantes de major mida, de 150.000 habitants. Aquest tractament també serà obligatori en aglomeracions més petites situades en zones amb risc d’eutrofització, llevat que les aigües residuals urbanes tractades es reutilitzen per a reg agrícola, sempre que no existeixin riscos mediambientals i sanitaris.

Finalment, la norma obligarà a introduir un tractament addicional per eliminar un ampli espectre de microcontaminants a totes les instal·lacions de més de 200.000 persones per al 2045, amb objectius intermedis el 2035 i 2040. Això significa que, d’acord amb el principi de ‘qui contamina paga’, els productors de productes farmacèutics i cosmètics que provoquin la contaminació de les aigües residuals urbanes per microcontaminants hauran de contribuir als costos d’aquest tractament addicional.