Anna Pons, assessora de l’OCDE: «És preocupant que pocs alumnes siguin capaços de distingir un fet d’una opinió»

-El títol de la seva ponència és ambiciós: ‘¿Cap a on va l’educació al món?’. ¿Cap a on va?

-El primer que hem de tenir en compte és que vivim en una societat en crisi permanent. Una societat cada vegada més desigual en la qual s’ha espatllat l’ascensor social.

-¿L’ascensor social s’ha trencat a escala mundial? 

-Sí. Un indicador clau és l’accés a la vivenda. Als joves avui els costa més accedir a una vivenda que als seus pares. I és un gran problema, perquè la vivenda és un dret i una necessitat. Som en un context en el qual no només l’ascensor social està espatllat i ens costa accedir a una casa, sinó que a més estem destruint la nostra casa global, que és el planeta, amb la crisi climàtica. Vivim en societats cada vegada més fragmentades. Hi ha molts indicadors que ens mostren que som en un moment de canvi en el qual hauríem de repensar l’educació per assegurar-nos que estem preparant els estudiants per al món de demà.

-Repensar-la, ¿com? 

-Repensar com funcionen les nostres escoles. Com s’organitza l’horari escolar és un exemple de pensar en polítiques que permetin donar suport a les famílies més desfavorides. Una família de classe mitjana podrà donar als fills oportunitats educatives fora d’aquest horari escolar. L’educació no és només l’educació formal. L’educació també pot ser passar temps amb els avis, que porten els nets a visitar museus, o apuntar-se a classes extraescolars. Els estudiants d’entorns desfavorits no tenen accés a tot això. Parlem de les extraescolars com a activitats complementàries quan és allà on sorgeixen moltes desigualtats; perquè hi ha alumnes que tenen accés a extraescolars de qualitat i d’altres que no. 

-¿Com se soluciona aquesta desigualtat?

-Tampoc es tracta d’un tema d’hores lectives. El que ens diu PISA és que els països que obtenen millors resultats no són els que dediquen més hores a l’educació.

-La clau és què passa en aquelles hores, ¿doncs?

-Les hores han de ser productives, aquí és on hi ha la diferència. Si l’estudiant va a l’aula i s’avorreix, ja pot passar més hores o menys hores que allò no servirà de res. El debat de l’horari oculta el que és realment important, que és que cal canviar la manera en què estem ensenyant. Cal repensar els mètodes pedagògics per assegurar-nos que no només estem transmetent aquells coneixements que marca el currículum, sinó que estem realment acompanyant els estudiants en un compàs que els permeti navegar totes les necessitats que necessitaran per desenvolupar-se en la societat i en l’economia del futur.

-¿Els mètodes tradicionals ja no serveixen?

-No, no estic dient que cal deixar completament els mètodes tradicionals; però crec que hi ha una guerra entre mètodes tradicionals i innovació i, en el fons, on hem de posar l’accent no és en un tipus de mètode o en un altre, sinó a empoderar els docents perquè puguin utilitzar el tipus de pràctica que sigui més eficaç en funció del context en el qual són i de les necessitats dels seus estudiants. Que siguin capaços de diversificar la manera en què ensenyen. Que no sigui el mateix per a tothom, sinó adaptar-se a les necessitats de cada un. Un dels grans reptes de Catalunya i Espanya en relació amb altres països és trencar amb aquesta cultura docent en la qual no es pot entrar a l’aula i no es dona una retroalimentació entre els docents.

-¿Implementar la codocència?

-No necessàriament. De vegades la innovació està sobrevalorada; pensem que innovar portarà necessàriament a millors resultats, però de vegades no, i potser el que hauríem de fer és implementar bé les pràctiques que sabem que funcionen. No em referia a la codocència, sinó a identificar els dos o tres millors docents d’una escola i permetre que altres docents puguin ser presents a l’aula simplement observant què fan. Aprenent.

-Si està demostrat que és el camí, ¿per què no es fa?

-A Catalunya i Espanya encara preval una cultura del control i la desconfiança. En canvi, el que ens diu la investigació d’una manera molt clara és que les cultures en les quals s’obtenen millors resultats són les cultures en què un docent pot sentir-se vulnerable, entén que tots tenim alguna cosa a aprendre i s’obre a rebre retroalimentació d’altres col·legues. És un canvi cultural que jo no sé per què és tan complicat de fer, però del qual tots sortiríem guanyant.  

-Parlar d’adaptar la metodologia a la necessitat de cada estudiant en aules de 30 alumnes sona utòpic. ¿És possible?

-Un dels països que obté millors resultats en les proves PISA és Xangai, que té classes de 60 alumnes. Som en un món on ChatGPT aconsegueix respondre el 90% de preguntes de les proves PISA de lectura. El més important ja no és tenir tots els coneixements; el canvi passa no per omplir de més coses el currículum, sinó saber acompanyar els estudiants a navegar.

-¿I com se’ls ha d’acompanyar?

-Una de les solucions és el treball en grup. En el model tradicional, en el qual es tractava de transmetre coneixements, era una cosa unilateral; en el model en què cal acompanyar, la feina del docent és més difícil. El docent ha de saber en cada moment, segons el grup, quin és el mètode més apropiat. Això requereix molta més preparació i una concepció diferent de l’aprenentatge.

 -En principi aquest canvi de metodologia està recollit als nous currículums i és una realitat ja als centres, on, en paral·lel, hi ha una baixada generalitzada en les competències bàsiques...

-A escala internacional el que veiem és un estancament. El que resulta preocupant és que un percentatge molt baix d’alumnes siguin capaços de distingir un fet d’una opinió. De vegades pensem que hem de reinventar-ho tot i del que es tracta és de veure què s’està fent bé i ajudar els altres que també ho facin. El currículum que debat i negocia està desactualitzat quan arriba a l’aula. El futur passa per tenir un professorat ben valorat i ben format. Un dels grans reptes és saber gestionar el talent humà que tenim en educació.

-Una altra de les assignatures pendents a Catalunya és la inversió en educació, lluny del 6% del PIB que marca la mateixa llei.

-Probablement s’hauria d’invertir més en educació, però m’agradaria emfatitzar una cosa: no necessàriament més recursos portaran a millors resultats. El país que dedica més pressupost a educació és Luxemburg i si mires els seus resultats PISA són en la mitjana o per sota. Un dels grans problemes de l’educació a Catalunya és la segregació escolar. No és el mateix ensenyar en aules amb un cert capital sociocultural que en aules amb un nivell de complexitat més elevat. Els diners cal invertir-los als centres més complexos. 

Notícies relacionades

80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

-Un altre dels grans problemes és l’abandonament escolar prematur. ¿Com es resol?

-L’abandonament escolar és la punta de l’iceberg, és només el que s’acaba veient, però l’abandonament escolar no passa de la nit al dia, no ens hem de preocupar de l’abandonament escolar al final de l’ESO. L’abandonament escolar comença molts anys abans, aquest desinterès es comença a gestar molts anys abans. Solucionar-lo passa per una política de primera infància en què tots els alumnes tinguin oportunitats. Tenim estudiants que comencen ja l’escolarització amb desavantatge; i és molt important també l’orientació. En un context de creixent desigualtat i de segregació, és més important que mai assegurar que a les escoles on hi ha una concentració més gran d’alumnes de famílies desfavorides hi hagi oportunitats d’assessorament educatiu per obrir-los horitzons.