Poder, malestar i nois molt joves: ¿què hi ha darrere del repunt del vandalisme juvenil?

Fa més de 20 anys que Pueyo estudia el fenomen del vandalisme juvenil. El 2005 ja va analitzar per què les festes de Gràcia acabaven sovint amb enrenous i joves detinguts. «En els últims 15 anys, aquest tipus d’episodis havien descendit molt, però des de la pandèmia s’han reactivat i ho han fet d’una manera vinculada a la festa. El perfil ha canviat, són més joves i ja no parlem que hi hagi una reivindicació política darrere, però el format és el mateix», diu Pueyo. Les xifres dels expedients registrats no parlen d’un augment –tot i que els esclats sí que són més estrepitosos que temps enrere– ni que tots els joves estiguin en aquesta situació. «Hi ha un grup de nanos que actua així, però no podem extrapolar-ho a tots els adolescents», insisteix Pueyo.

Competició amb els Mossos

¿Què treuen aquests nanos de trencar un aparador o cremar un contenidor? «Tot el vandalisme té una finalitat, tot i que no es vegi. Aquests fets formen part d’un procés d’entreteniment i diversió: els adolescents necessiten afirmar la seva potència i demostrar la seva força. Ho veuen com una competició, especialment contra la policia, que és qui ha d’impedir-ho», segueix Pueyo. El catedràtic recorda que es tracta de joves en ple procés de maduració. «Necessiten afirmar la seva identitat en relació amb el que percep el seu entorn, especialment els nois. Ells busquen un combat o una lluita competitiva per imposar la seva autoritat de manera grupal, i la policia n’és l’enemic perfecte. La violència els fa certa sensació de plaer i de poder, és estimulant per a ells», descriu el catedràtic.

«Estem davant una joventut amb baixa tolerància a la frustració, viuen instaurats en un ‘carpe diem’ constant a cop de clic», apunta Daniel Ortega, educador i professor associat de la Universitat Autònoma de Barcelona i expert en violència filio-parental en menors. Aquest especialista veu un efecte de la pandèmia en el malestar dels adolescents i assegura que la falta d’oportunitats laborals i de vivenda dels joves no ajuden. «Hi ha una olla de pressió en els instituts, els nanos tenen molta ràbia acumulada que emergeix també amb el vandalisme», segueix Ortega.

Ortega treballa des de fa 10 anys a Justícia Juvenil amb menors que han comès delictes de desordres públics. Fa una dècada acostumava a tractar menors de bandes juvenils i grups vinculats al futbol que s’organitzaven com a grups criminals. «Ara veig nois que van en grup, però no pertanyen a cap organització. Els han expulsat de tots els llocs on han estat, repeteixen patrons i no troben el seu lloc. Comencen a consumir marihuana des de prepúbers i les seves famílies no els han posat límits mai», segueix Ortega, que parla directament d’una negligència parental. «Necessitem pares que supervisin i coneguin els seus fills», insisteix.

Anomia adolescent

La psicòloga forense Elena Garrido veu necessari introduir el concepte d’‘anomia’, plantejat per primera vegada pel sociòleg Émile Durkheim. «Quan un jove percep que la societat li demana més del que ell pot oferir es genera un grau de frustració que comporta una resposta. Com més joves són, més gran és la frustració perquè més senten que tenen la veritat absoluta», explica Garrido, també presidenta de la secció de Psicologia Jurídica del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

«El que em sorprèn amb aquests nois més joves, de 14 anys, és que encara no han experimentat la frustració del món laboral o les dificultats de l’emancipació, però ja tenen la percepció inculcada que tot està malament i que la societat no els pertany», continua Garrido. La psicòloga també parla d’una alta percepció d’impunitat davant qualsevol figura d’autoritat: des de famílies i mestres fins a policies. «Les perceben com a repressives», explica. «Quan treballes amb ells no veus nanos desarrelats, ni d’una determinada classe social: són nens que es deixen portar per la influència del grup –afegeix–. Entenen el vandalisme com una manera de respondre a aquesta sensació de repressió i no tenen consciència de gravetat».

Aïllament social i impunitat

Des del Col·legi d’Educadors Socials, Daniel Martínez sí que veu uns condicionants socials en la ràbia que esclata entre aquests menors. «Viuen en contextos de molta violència, malestar emocional i patiment que ja està generant un caldo de cultiu», diu Martínez. «No tenen espais on participar de la societat i es tanquen en grups de la seva mateixa edat molt tancats entre ells: hi ha un aïllament social endogàmic i molt malestar emocional, acumulen molt rebuig i no troben el seu lloc», explica Martínez. Per a ell, aquesta violència gratuïta també té un significat ocult. «Necessiten apropiar-se de l’espai públic, fer-se visibles».

Notícies relacionades

Els actes vandàlics a Sant Feliu de Llobregat se salden amb un ferit i destrosses

Porno brutal i proclames d’odi: alerta per un grup de Whatsapp viralitzat entre nens de 12 anys de Barcelona

Martínez reclama sortir de la lògica punitiva per aturar aquesta situació. «No ho controlarem a través del càstig i la coacció: està demostrat científicament que això no fa que s’evitin conflictes ni genera un canvi real en la vida d’aquestes persones», insisteix l’educador social, que demana prevenció, igual com Ortega.

«No hi ha espais d’oci, socioeducatius, i gratuïts per a tots els adolescents, necessitem que participin en activitats i s’involucrin en la societat». Per a Garrido, també cal fer un canvi de xip social. «El problema no són ells, el problema és que la nostra societat ha validat el vandalisme com a resposta de la disconformitat social». I Pueyo reclama un pla preventiu. «No està passant res extraordinari, però sabem que és un fenomen cíclic; cal elaborar una manera sistemàtica de treballar-ho en comptes de treballar a cop de titular».