EL PERIÓDICO, un esprint de 45 anys

Corria el mes de febrer del 1988. EL PERIÓDICO estava a punt de complir 10 anys. A la redacció del carrer del Comte d’Urgell, al xamfrà on ara hi ha un supermercat, Antonio Franco, que acabava llavors d’iniciar la seva segona etapa al capdavant del diari, va improvisar una reunió amb els que es trobaven allà en aquell moment. Caps i redactors. D’aquella trobada, de fet una arenga de Franco per arrencar la nova fase de la capçalera, va quedar una expressió del reaparegut director. L’«esprint». L’esprint ja havia començat el 1978 i dura des d’aquest dijous 45 anys.

I ves si hem corregut. La cursa, de fons però disputada a una velocitat endimoniada, va començar l’octubre del 1978, amb aquell recordat titular de portada sobre el traspàs a Catalunya de les competències educatives: «Els escolars catalans dependran de Tarradellas». Aquest titular, al qual tornarem més tard perquè és una espècie de condensació del tipus de periodisme que proposa aquest diari, suposava la culminació del projecte liderat per l’editor Antonio Asensio Pizarro: un diari modern, progressista i amb vocació popular, però sense perdre el nord del rigor. A més, apareixia en un moment tan arriscat com apassionant: els primers anys de la transició. El dictador Francisco Franco havia mort tot just tres anys abans.

El titular

Tornem a aquell «Els escolars catalans dependran de Tarradellas». Aquest titular representa la quinta essència del tipus de periodisme que pretenia llançar aquell projecte. Titulars directes, comprensibles per si mateixos i que feien servir un registre del llenguatge que obria les portes de la informació al que podríem anomenar les classes populars. Però era molt més que això.

EL PERIÓDICO sempre ha representat un model que ha pretès explotar els recursos de l’ofici per facilitar diferents accessos a la informació. És el que els professionals hem vingut a dir els ‘tres nivells de lectura’. Qui hagi volgut conformar-se amb un cop d’ull ràpid als titulars ho ha pogut fer. Qui hagi preferit llegir també subtítols, entradetes, destacats i titolets n’ha pogut extreure una visió més completa sense deixar de ser ràpida. I el que hagi llegit íntegrament la notícia ha tingut accés a un producte comparable a qualsevol capçalera de referència. I tot això durant 45 anys.

Pioner

En aquesta època de falses modèsties convé recordar que EL PERIÓDICO ha sigut durant aquests 45 anys protagonista d’algunes fites de la comunicació. Va ser una de les primeres capçaleres a entendre (i posar en pràctica) que la imatge no és només un complement de la informació. Fotografia, disseny, maquetació i grafismes han format part del nucli de la notícia des de força abans que desembarquessin els ‘popes’ del disseny nord-americà a la premsa espanyola o se’ns omplís la boca amb l’‘USA Today’. L’inici de l’ús del color en un moment en què semblava que el blanc i negre era sinònim de premsa de qualitat (1982) és només un altre capítol d’aquesta filosofia.

Tot i que després va tenir durant anys un desenvolupament irregular, EL PERIÓDICO va ser també el primer diari espanyol a estar present a internet. El servei digital va veure la llum el 7 de novembre del 1994. Res a veure amb el que és la informació el 2023, quan l’ecosistema informatiu no s’entendria sense la xarxa, però allà queda aquesta fita.

El català

Gairebé tres anys després, l’octubre del 1997, va veure la llum la primera edició en català. Era la culminació d’una altra de les característiques de l’ADN d’EL PERIÓDICO: la catalanitat. I res més lluny del localisme folklòric. El diari en català va ser des del primer moment idèntic en formes i continguts a l’edició en castellà. La complexitat del flux de textos, imatges, gràfics i anuncis en els dos idiomes gairebé no tenia referents i va posar a prova la capacitat de l’empresa i la redacció. Una altra osca en la història del diari.

EL PERIÓDICO, des d’aquell tan llunyà i tan proper octubre del 1978, ha entès que la realitat no pot adaptar-se a les estructures de les pàgines d’un diari, a allò que anomenem les seccions. El procés ha sigut invers: adaptar la seva estructura a la realitat. El diari manté des del seu naixement el que va batejar com a ‘Tema del Dia’, l’aposta principal del diari, lligada o no a l’estricta actualitat. Amb la mateixa filosofia la informació de societat i local es va agrupar amb l’epígraf ‘Coses de la vida’. I, com que calia parlar a EL PERIÓDICO del que parlava la gent, les notícies de Barcelona i d’Esports guanyaven espai i protagonisme, en comparació amb l’oferta de la resta de la premsa generalista.

Premsa ibèrica

Aquesta premissa, la de no forçar la realitat perquè encaixi a les pàgines del diari, s’ha consolidat després de l’adquisició del Grup Zeta per part de Prensa Ibérica (2019). Amb l’editor Javier Moll al capdavant, EL PERIÓDICO ha iniciat una nova època marcada per tres P: Persones, Planeta i Progrés, en l’ordre que prefereixin, i aquests tres eixos són els que han inspirat l’estructura actual d’EL PERIÓDICO en paper: Panorama, Persones, Participació, Cultura… Tot això potenciat amb la capacitat i la implantació territorial a tot Espanya dels 26 diaris impresos i digitals de Prensa Ibérica.

Amb tot això, EL PERIÓDICO ha narrat cops d’Estat, guerres, caigudes del mur, atemptats terroristes, canvis de Govern, tragèdies humanitàries, desastres naturals, protestes veïnals, reformes urbanístiques, crims sagnants, avenços científics, històries de superació i d’amor, casaments d’Estat, heroïcitats increïbles i pandèmies. Tot amb el mateix afany: explicar-ho el millor possible, encara que el periodisme hagi passat de l’exclusivitat del paper a la selva de la informació digital.

Molt han canviat les coses des del 1978, però l’essència de la professió continua intacta: buscar coses que no se saben (o que no volen que se sàpiguen) i explicar-les el millor possible. Fa 45 anys els periodistes pensàvem que tot depenia de nosaltres: elegir què era interessant i què no, quan ho fèiem públic i en quin format ho presentàvem. El pas del temps i la tecnologia ens han tret la vara de comandament. Ara, és el lector, el públic, qui decideix. Ara podem saber pràcticament en temps real què passa en l’audiència quan publiquem una notícia i la nostra obligació és adaptar-nos al que el públic reclama.

Ha arribat el moment en què el lector surti a córrer també amb nosaltres. L’esprint no s’acaba.

 

 

 

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona