Creix el nombre de famílies que envien els fills a estudiar a l’estranger: «És una inversió de futur»

El Regne Unit continua sent una de les principals destinacions, juntament amb Irlanda i els EUA. No obstant, el Canadà –un país amb un sistema educatiu punter– ha entrat amb molta força. També hi ha famílies que aposten per altres destinacions més minoritàries, com Malta, Sud-àfrica, Nova Zelanda, Austràlia o Hawaii.

Estudiar fora no és precisament barat, així que no totes les llars s’ho poden permetre. No obstant, s’ha democratitzat bastant respecte al que passava fa dècades. El ventall de preus per cursar un any acadèmic és enorme: des dels 13.000 euros que pot costar l’opció més econòmica als EUA fins als 100.000 euros d’una opció exclusiva a Suïssa.

«L’interès de les famílies per enviar els fills a estudiar a l’estranger va en augment. Aprendre idiomes no és un luxe sinó una innegable necessitat. És una inversió en el futur del jove», afirma Marta Galea, secretària general d’Aseproce (associació espanyola de promotors de cursos a l’estranger).

A partir dels 10 anys

La majoria dels programes són per a nens i nenes a partir dels 10 o 12 anys fins als 15 o 18. Però no n’hi ha dos d’iguals. Cada família té un pressupost i uns objectius i cada alumne, un grau de maduresa. «El primer que s’ha de fer és estudiar quin pla s’adapta millor. No és una decisió que es pugui prendre a la lleugera», recomana Rubén Castillo, cofundador de la consultora d’educació internacional The Lemon Tree Education.

La seva experiència demostra que les peticions per donar una empenta a l’anglès passant un mes d’estiu a l’estranger estan caient els últims anys, al contrari que l’opció d’estudiar tot un curs. «Hem tingut un augment espectacular, tot i que ara s’ha alentit per la pandèmia i la inflació», assegura Castillo.

Dominar l’anglès continua sent important, però per a les famílies també guanya pes «viure l’experiència» que suposa sortir de casa i «entrar de ple en una altra cultura, una altra societat i un altre sistema educatiu,» afegeix el director de The Lemon Tree, que destaca el «desenvolupament i l’enriquiment» que suposa per als nois.

Daniel Delgado, responsable de British Summer (firma que porta la gestió tècnica de l’empresa especialitzada CIC), confirma que la tendència d’enviar els fills a l’estranger a estudiar està vivint els últims anys un «increment gradual». Moltes famílies aposten per un any sencer, mentre que d’altres –especialment arran de la pandèmia– ho fan per uns mesos, unes 15 o 16 setmanes, una opció bastant més econòmica i amb menys pressió per als estudiants.

Homologació de títols

En el cas dels cursos escolars íntegres, és necessari convalidar el títol amb les autoritats educatives de la comunitat autònoma de residència només si s’ha cursat 4t d’ESO o un o dos cursos de batxillerat. Els cursos inferiors a aquests tres no requereixen homologació. Tampoc les estades trimestrals. A Catalunya, Educació tenia 1.589 expedients pendents d’homologació el curs 21-22, mentre que el 22-23 hi ha 1.182 matrícules pendents de convalidació.

Mentre que els pares de la ‘generació EGB’ van fer grans esforços econòmics perquè els seus fills anessin a la universitat, l’actual generació de pares té –en línies generals i com tota la societat– un poder adquisitiu més alt. Això, afegit al fet que la varietat de programes és ara enorme, explica l’auge que viu l’educació a l’estranger. Malgrat això, continua sent prohibitiu per a la immensa majoria de llars.

Subvenció dels EUA

Una de les opcions més econòmiques és el visat J-1, un programa d’escolarització subvencionat per la secretaria d’Estat d’Educació dels EUA. Per a la família suposa una despesa d’uns 13.000 euros. Això sí, amb algunes condicions: és sempre en l’escola pública i l’estada és en família, no es pot triar l’estat i mentre duri el curs el menor no pot viatjar a casa ni els pares visitar-lo. A l’altra punta, per a famílies moltíssim més acabalades, l’opció d’un curs a Suïssa per entre 80.000 i 100.000 euros.

Per alleujar una mica l’esforç econòmic, molts pares i mares recorren a les beques. És el que ofereix, per exemple, l’empresa De Aquí Para Fuera, especialitzada en beques esportives. No es tracta de subvencions públiques (com el J-1), sinó de beques que ofereixen escoles privades dels EUA, que funcionen com un campus universitari: esport, educació i residència en el mateix espai. La tendència està clarament a l’alça. El 2021, De Aquí Para Fuera va registrar un augment de sol·licituds del 70% respecte al 2019.

«Cada família i cada alumne necessita un pla personalitzat, que depèn de la capacitat econòmica i del nivell esportiu de l’alumne. En funció de tot això, nosaltres els dirigim cap a una escola o una altra. N’hi ha alguns de més exigents en l’esport i d’altres, no tant», explica Robert Ferrer, consultor educatiu de De Aquí Para Fuera a Catalunya i Andorra.

L’opció d’una escola privada és més cara i sol rondar els 50.000 euros a l’any. Les beques del 100% són les menys freqüents, sent la mitjana d’uns 35.000 euros, xifra que redueix bastant la factura global que ha d’abonar la família.

Moments durs

Més enllà de l’important esforç econòmic que suposa per a les arques familiars, els responsables de les agències recorden que el repte d’estudiar fora tampoc és fàcil per als nois. «Passen moments difícils. Això no és Instragram ni TikTok, en què només es veuen coses maques», explica Castillo. No obstant, Delgado afegeix que «superar aquests reptes els empodera».

Notícies relacionades

El retrocés en matemàtiques i anglès també va per barris

80 anys d’història de l’electricitat

Tots els experts consultats asseguren que els menors han d’emprendre aquesta aventura perquè ells volen, mai obligats ni pressionats pels pares. De fet, Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora dels estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), recomana a les famílies que es preguntin si el seu fill està prou madur i preparat com per estudiar i viure fora.

«Estudiar un any o un semestre a l’estranger és positiu. T’obre la ment i et fa una persona més flexible. Però no és una cosa bona ‘per se’. Depèn de moltes coses. Sobretot, depèn del moment vital en què es troba el teu fill. De vegades, els pares ens obsessionem molt i volem que aprenguin a marxes forçades i ho facin tot al més aviat possible. Calma. No fa falta fer-ho tot amb 14 anys. Afluixem una mica», acaba dient l’experta.