Adela Cortina: «Menyspreem els pobres perquè creiem que no n’obtenim res»

Adela Cortina (València, 1947) és catedràtica d’Ètica i Filosofia Política. El 2017 va publicar ‘Aporofobia: el rechazo al pobre’, un mot que va encunyar i que aquell any es va convertir en paraula de l’any i ja està acceptada per la RAE i consta també al Codi Penal. Aquesta setmana desenes d’experts i entitats socials participen a Barcelona en un primer congrés organitzat per IQS i la Fundació La Caixa per reflexionar sobre aquesta problemàtica de la qual Cortina va ser pionera al posar-li nom.

¿Què li sembla el Primer Congrés d’Aporofòbia a Barcelona?

És una iniciativa extraordinària que ha pres l’IQS. És un tema fonamental poder analitzar aquesta xacra social que és el menyspreu al pobre en un congrés que aborda el fenomen des de la filosofia, l’economia, l’antropologia...

Vostè que va crear aquesta paraula... ¿què significaaporofòbia?

La vaig prendre per analogia amb el terme ‘xenofòbia’, el rebuig i el menyspreu a l’estranger. Em preguntava si rebutgem tant els estrangers o si rebutgem els estrangers pobres. Hi ha una diferència bastant considerable entre el que és un estranger que ve a comprar un apartament caríssim, al qual se li dona de seguida la nacionalitat, o un cantant de moda, o un futbolista... aquests no ens molesta gens que vinguin. Al revés, estem desolats si no venen. L’aporofòbia és una xacra social i cal posar-li nom, perquè el que no és visible no existeix.

¿Per què hi ha rebuig del pobre?

Des del punt de vista de l’antropologia evolutiva, els éssers humans som reciprocadors. Estem disposats a donar per tal de rebre. Vivim d’un intercanvi de favors, diners, vots, llocs de treball... N’excloem aquells que no sembla que tinguin res interessant a intercanviar, que no tenen res interessant a donar. O això creiem.

¿Preferim aprofitar-nos-en o fer veure que no els veiem?

Caladonar-se que tota persona val per si mateixa i no se l’ha de tenir en compte pel que se’n pot obtenir. Tots tenen un valor. Però preferim no veure’l. El releguem i deixem de banda fins i tot el mateix familiar que és pobre perquè poden desprestigiar-nos socialment.

¿Parlar de la pobresa ens hi acosta?

T’obliga a descendir. Tots volem tenir un cert estatus i reconeixement. I si t’equiparen amb la pobresa deixes d’interessar.

¿L’aporofòbia està arrelada en la vida quotidiana?

Pensem en el cas més bestial: quan uns nois cremen una dona sense sostre en un caixer bancari. És un agreujant dels delictes d’odi i el solen cometre nois joves que surten de festa i que ja no saben com acabar-la. Això és terrible i afortunadament excepcional. Però efectivament, el nostre cervell és aporòfob, tenim una predisposició a deixar de banda el que no ens aportarà res a canvi. Ara bé, tenir una predisposició no és tenir una obligació. Això es pot corregir.

¿Anem a pitjor?

La humanitat sempre ha sigut aporòfoba. A l’edat mitjana no eren gaire millors. Prefereixo viure en aquesta època. Hem de desactivar l’aporofòbia i promocionar altres dimensions del nostre cervell que són molt més positives.

¿Les administracions també són aporòfobes?

No és acceptable que en ple segle XXI la gent estigui dormint al carrer, passi gana, no tingui vivenda... La gent té dret a no ser pobre i hi ha prou mitjans perquè ningú ho sigui de forma involuntària. És molt important que les institucions ajudin a sortir de la pobresa i a portar una vida al millor possible. Les administracions han de fixar prioritats. No es preocupen de la pobresa perquè els afectats no aniran a votar. Sembla que no poden tornar res interessant a canvi. Cal ocupar-se’n.

¿Com?

Un es pot preocupar d’eliminar la pobresa i d’ajudar els pobres per protegir la societat, per por, perquè genera més perill. O bé perquè puguin sortir de la pobresa, perquè puguin tenir una bona situació.

¿El mercat de la vivenda és aporòfob?

Totalment.

¿I la llei d’estrangeria?

També. Afortunadament s’han reformat i estan donant una mica més de possibilitats. Però són les coses que cal millorar. ¿Quina és la prioritat en un país? Que la gent pugui menjar, dormir en un lloc, formar-se, anar al metge... Estic parlant dels drets més bàsics.

Vostè també ha fet un diagnòstic sobre la pandèmia delcoronavirus. ¿N’hem sortit millors?

Estava cantat que no en sortiríem millors, perquè no aprenem. ¿Com no hem après que som vulnerables, que som interdependents, que ens necessitem els uns als altres, que la solidaritat ens és indispensable fins i tot per sobreviure personalment? Estem més tancats: ens dediquem a televiure i s’han tallat moltíssimes relacions perquè tot es fa a través del telèfon. No hem après que ens necessitem els uns a altres, que la interdependència és bàsica.

Notícies relacionades

El protocol de grans emergències va funcionar amb èxit

L’empresa de l’autocar sinistrat va fer fallida i l’amo anava per lliure

¿Ens fa por dependre d’altres?

Ens hem acostumat a viure al nostre gust, en el nostre grupet. A fer-ho tot per correu electrònic sense sortir de casa. Desgraciadament, de la pandèmia no n’hem après res. I de les guerres actuals, doncs suposo que n’aprendrem més o menys el mateix.