Una jutge avala la bulímia com a motiu d’incapacitat laboral d’un home de 59 anys

«La particularitat d’aquesta sentència és que, a més de reconèixer la bulímia com una malaltia incapacitant, s’aplica a un home adult, un col·lectiu poc habitual relacionat amb aquest greu problema social,» assegura Ámbar Zambrano, lletrada de Vosseler Abogados, despatx que representa M. J. C. Segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, la proporció d’homes que presenten trastorns alimentaris és d’un per cada nou dones. Poden aparèixer a qualsevol edat, tot i que l’adolescència és l’etapa de més risc.

La jutge de reforç del Jutjat Social número 2 de Girona, María de las Flores Gadea, corregeix d’aquesta manera la decisió de l’INSS de denegar la incapacitat a aquest treballador. La sentència argumenta que les proves aportades en el procés –com ara els informes mèdics de l’Hospital de Santa Caterina de Girona, una pericial i un dictamen– corroboren la patologia del demandant. M. J. C. pateix des dels 42 anys una bulímia nerviosa «persistent de llarga evolució» que comporta tractament farmacològic en un Centre de Salut Mental d’Adults, juntament amb un trastorn depressiu, entre altres malalties, tal com exposava la demanda.

Alteració anímica i vòmits

La sentència remarca que M. J. C. té una «alteració de l’estat anímic» amb atacs de pànic. La bulímia, per la seva banda, li produeix «en l’actualitat» vòmits (uns dos cops al dia) espontanis i sense necessitat d’haver menjat en excés. A més, té problemes «amnèsics», fatiga quan requereix concentració mental i dificultats lexicosemàntiques per als noms, en la compressió lectora i per simultaniejar tasques. El treballador també presenta una «minva important» en la capacitat d’«orientar la seva conducta amb una finalitat determinada de forma independent», discalcúlia (terme que descriu discapacitats específiques de l’aprenentatge) i ansietat generalitzada.

Notícies relacionades

De vuit mesos a un any i mig perquè el jutjat resolgui una incapacitació: «Estem desbordats»

Retard en els processos d’incapacitat: «Han sagnat econòmicament la meva mare»

La jutge afirma que aquestes patologies i seqüeles «incapaciten d’una forma essencial» M. J. C. i que, a causa dels efectes que les lesions li causen en el seu conjunt, no pot desenvolupar una activitat laboral «amb els mínims que li són exigibles» en la dedicació, la diligència i l’atenció que «són indispensables en el més simple dels oficis». La resolució judicial recalca que la patologia i el «quadro cronificat i irreversible de mal pronòstic» del demandant repercuteixen en «tasques de responsabilitat i risc», presa de decisions o iniciatives, atenció al públic i relacions interpersonals, alhora que li impedeixen fer, «sens dubte», feines que «requereixin un mínim esforç físic i psicològic». La togada tampoc aprecia la «capacitat residual per a tasques sedentàries o lleugeres».

La sentència recull articles de la Llei de Seguretat Social que defineixen la incapacitat permanent com la «situació del treballador» que, després d’haver estat sotmès a un tractament, presenta «reduccions anatòmiques o funcionals greus» que «disminueixen o anul·len la seva capacitat laboral», com és el cas de M. J. C. La resolució assenyala una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que destaca que només es pot accedir a la invalidesa permanent absoluta quan «es comprovi una situació patològica de greu alteració de la salut que anul·li radicalment qualsevol possibilitat d’actuació en el món laboral».