El negacionisme climàtic arriba a la mobilitat: ciutats espanyoles eliminen carrils bici

La política, tot i que és plena de grisos, s’ha dividit tradicionalment entre esquerra i dreta. Tot i que els dos corrents s’esforcin a flirtejar amb el suculent centre, i fins i tot els extremismes, per allò d’eixamplar la base, és fàcil distingir una ideologia o l’altra quan es revisen carteres com la sanitat, l’ocupació, els serveis socials, l’educació, el turisme o la gestió dels fenòmens migratoris. En la mobilitat, en canvi, exhibien diferències molt subtils i no ha sigut fins els últims anys quan s’ha començat a veure amb més claredat que també en aquest aspecte hi ha un cert marc mental. Unes trinxeres. Les simpaties d’un grup i l’altre eren previsibles, però faltava la plasmació a la via pública.

Carrils bici, conversions en zona de vianants, zones de baixes emissions..., els ajuntaments, a més de l’obligació de complir les ordenances pròpies, les lleis que aprovi el Congrés o les que vinguin d’Europa, s’enfronten al final d’un ‘statu quo’ que semblava infrangible, a l’ocàs de l’era absolutista del vehicle privat. És en aquest exercici, en el tràngol de treure-li espai als cotxes (o tornar-l’hi als seus anteriors amos), que apareixen les diferències entre uns i altres.

A Espanya, Palma, València, Logronyo, Valladolid, Elx o Gijón, però també Badalona o Sant Cugat, són alguns exemples de ciutats on hi ha hagut un cert cop de volant quant a l’aposta per la mobilitat activa i sostenible. S’hi afegeix el negacionisme climàtic amb l’argument que la ciutadania amb menys recursos no pot pujar al tren de la sostenibilitat.

La modernitat d’abans

L’automòbil inicia la seva forta expansió després de la Segona Guerra Mundial, no els avorrirem amb la cronologia exacta, però les grans ciutats es van emmotllar a les necessitats de la indústria del cotxe i bona part de l’urbanisme dels últims 75 anys ha begut d’aquest dogma. Més espai al carrer, però també canvis a l’hora de construir vivendes amb els seus respectius aparcaments comunitaris. Esquivant la bici i el vianant, omnipresents en la primera meitat del segle XX, i posant-se de perfil a l’hora d’invertir en el transport públic. Perquè progrés era tenir un parell de criatures i un utilitari.

Pensin en Barcelona i la quantitat de garatges instal·lats als interiors d’illa de l’Eixample que Ildefons Cerdà va dissenyar perquè fossin zones verdes. Si volen una cosa més allunyada, als barris del sud d’Amsterdam es van arribar a enderrocar edificis sencers per crear més accessos asfaltats cap al centre de la gran urbs holandesa. Perquè sí, tant a la ciutat de les tulipes com a Oslo o Copenhaguen, metròpolis que es posen com a exemple de la mobilitat sostenible contemporània, el cotxe també va ser l’amo i senyor del carrer.

Times Square va obrir camí

Més lluny encara, en el súmmum de l’automòbil, als Estats Units, la mobilitat diària és encara impensable sense el vehicle privat. Només la més europea de les seves metròpolis, Nova York (amb permís de Boston), s’ha atrevit a ocupar els dominis del cotxe. Va passar a la cruïlla de Broadway amb el carrer 43, o el que és el mateix, a Times Square. De la mà de l’alcalde Michael Bloomberg i amb Janette Sadik-Khan com a comissionada de Transport, un autèntic escalèxtric es va convertir, entre el 2012 i el 2016, en la zona de vianants més famosa del planeta.

A aquesta banda de l’Atlàntic, les eleccions municipals del maig de 2023 van canviar el paisatge de molts ajuntaments. La festa de la democràciava portar nous alcaldes que han començat a prendre decisions i sembla que la mobilitat és un dels primers terrenys on molts han volgut marcar distàncies. A Gijón, l’alcaldessa Carmen Moriyón, que ja va liderar el consistori entre el 2011 i el 2019, ha tornat a la casa del poble en coalició amb Vox, cosa que ha generat no poc malestar a Fòrum Astúries, la formació que va guanyar les eleccions. A més de canvis en polítiques d’igualtat o de promoció lingüística, també ha hagut de cedir amb l’eliminació dels separadors del carril bici i de molts pilons que protegien entorns escolars. També s’ha aixecat el veto als cotxes sense etiqueta ambiental de la DGT, vetats en l’anterior mandat al ser els que més contaminen.

Conductors estressats

La mateixa història ha passat a Valladolid i Elx, ciutats on el PP ha optat pel suport de la ultradreta per governar. I, a canvi, entre altres coses, adeu als carrils bici al centre de la ciutat. A la ciutat valenciana, amb Javier Ruz al capdavant, s’han extingit dos vials pedalables. L’explicació municipal: «Generen inseguretat per als ciclistes i els vianants, provoquen retencions i augmenten l’estrès perceptiu dels conductors». A l’urbs castellana, la mateixa cançó; idèntica lletra i melodia.

En el cas de Palma, més que suprimir, el que sembla tenir al cap el nou consistori liderat per Jaime Martínez (PP) és congelar les ajudes europees sol·licitades, entre altres coses, per estendre el projecte de Bicipalma. En total, l’ajuntament balear podria arribar a prescindir de més de 13 milions d’euros, segons el digital ‘Última Hora’, ja que també estan en dubte projectes com la compra d’autobusos híbrids, la instal·lació de punts de recàrrega per a vehicles elèctrics i el pla d’eix cívic de Cotlliure.

A València, governada ara pel PP després de prendre-li la ciutat a la coalició Compromís-PSOE, el consistori va eliminar a mitjans de setembre un carril bici bidireccional al carrer de José Andreu Alabarta, al barri de Sant Isidre, que torna a tenir dos carrils per als cotxes. Aquesta no és l’única reversió prevista a la desembocadura del Túria, ja que l’alcaldessa María José Català ha anunciat la seva voluntat d’aixecar qualsevol projecte de mobilitat «que s’hagi fet de forma capritxosa, sense informes de la policia ni els bombers». El govern local ja ha deixat clar que vindran més correccions vinculades a la mobilitat ciclista.

La lluita d’Albiol

Però també hi ha exemples a Catalunya. Com la decisió de l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, de no donar compliment a l’obligatorietat de disposar d’una zona de baixes emissions. El regidor del PP va anunciar fa unes setmanes que no pensa començar a multar l’any que ve, com estava previst, i que ajorna tres anys les sancions.

Després va suavitzar el discurs, i encara està pendent que aprovi la nova ordenança, en què quedarà plasmada negre sobre blanc la decisió final del consistori. Albiol va explicar la seva rebel·lia sota el pretext que les famílies més vulnerables no tenen mitjans per canviar de cotxe, obviant, així ho diuen les estadístiques, que les persones amb menys recursos solen recórrer al transport públic i que són les més acomodades les que es mouen amb vehicle privat.

Notícies relacionades

Un estudi adverteix que el compte enrere per evitar un escalfament extrem s’accelera

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

A l’altra banda de Collserola, Sant Cugat va decidir, amb el canvi de govern, eliminar els pilons separadors del carril bici de la part més cèntrica de l’anomenada Anella Verda, amb l’argument que entorpien el pas dels vehicles d’emergència. Es van instal·lar en l’anterior mandat a petició de l’Assemblea de la Bici per evitar la invasió per part dels vehicles motoritzats. El mateix alcalde, Josep Maria Vallès (Junts) es va encarregar en persona de retirar algun d’aquests separadors a mitjans de juliol, decisió que va disgustar el col·lectiu ciclista del municipi.

Diners per tornar

Tot això, al marge de revertir polítiques destinades a promocionar la mobilitat sostenible i activa, pot tenir derivades europees, ja que algun dels projectes eliminats o no portats a terme disposaven de subvenció comunitària a través dels fons Next Generation. Ja l’hi va advertir el Govern central a Albiol amb l’avortada ZBE, un missatge que també val per a qualsevol altre consistori que no faci ús o reverteixi plans vinculats a combatre la crisi climàtica a la ciutat.