José Ramón Ubieto, psicòleg: «En el debat dels mòbils i els nens, la solució no és la prohibició»

El seu primer consell és que deixem d’anomenar als joves addictes a la tecnologia.

És que no ho són. Si fos així, tindríem un 95% d’addictes. Un addicte és algú que en té prou amb l’objecte per satisfer-se. Un alcohòlic, per exemple, només necessita una ampolla. I un heroïnòman, un ‘pico’. És una relació directa. La diferència és que els joves gaudeixen amb el mòbil, no gaudeixen del mòbil. El telèfon és un instrument per vincular-se als altres. Vull fer entendre als adults que han de mirar el món amb les lents noves, no amb les del segle XX. Els joves no són addictes. Si els anomenem amb aquesta paraula que té tant d’estigma serà molt difícil que siguem els seus interlocutors.

Abans de parlar de les famílies, parlem dels poders públics i la seva responsabilitat. En el seu llibre demana polítiques socials públiques per evitar que el desemparament social continuï facilitant el desemparament digital, que sol comportar un abús més elevat de la tecnologia.

En totes les investigacions que hem realitzat, hem confirmat el que ja sabíem: en les famílies més desfavorides, l’ús del mòbil i altres pantalles és clarament superior. La raó és que, en aquestes llars, la conciliació és complicada. Si arribes a dos quarts de nou del vespre a casa teva, cansada després d’una jornada extenuant, i has de fer el sopar i posar a dormir els teus fills... És complicat demanar a aquestes famílies que substitueixin la pantalla per l’atenció. La solució passa per les polítiques socials, que brinden espais de socialització, com ara esplais, centres oberts i biblioteques. Són el que Eric Klinenberg anomenava ‘palaus del poble’, que serveixen per no deixar els nens desemparats amb les pantalles. Són centres on hi ha educadors que fan els deures amb els nanos o juguen amb ells.

«Jugar al GTA no et converteix en un conductor assassí», afirma. Més que censurar, demana acompanyar.

L’ésser humà és complex, no obeeix un estímul-resposta, com un animal. Que un nen estigui veient pel·lícules o videojocs violents no implica que hi hagi una resposta violenta. Això seria pensar que no existeix el lliure albir i que tot està predeterminat. Ell ha de fer alguna cosa amb això, ho ha de traduir i prendre una decisió. Per a alguns nens, les escenes violentes serveixen perquè distingeixin la fantasia de la realitat.

¿Prohibir no és la solució?

No. Prohibir és treure de l’escena una cosa que no hi ha de ser. Això que ens empeny a penjar fotos a Instagram té un nom: pulsió escòpica (que té a veure amb la mirada). ¿Es pot prohibir la pulsió? No. Es pot donar un destí menys nociu. Poso un exemple. El Govern francès va aprovar una llei per prohibir els mòbils a l’escola. Un dia, el primer ministre va visitar un liceu. Tots els pares i mares van enviar missatges als mòbils dels seus fills perquè es fessin una foto amb ell. Tots, començant pel primer ministre, van transgredir la norma. La prohibició és una il·lusió. Cal posar en marxa mesures realistes.

¿Per exemple?

No et prohibiré que tinguis un mòbil, però sí que te’l regularé i et diré que al pati no l’utilitzis. També a casa pots decidir que, a l’hora de sopar, no hi ha mòbils a la taula o que ningú s’emporta el telèfon al llit. No es tracta de prohibir els mòbils, però sí de limitar-ne l’ús. El mateix amb el porno. Prohibir-lo és absurd. La meitat de la informació ‘online’ que hi ha al món és porno, ¿com l’has de prohibir? La solució ve per la regulació, no per la prohibició.

La tecnologia no és neutra.

Dir el contrari és un mite. La tecnologia et crida, parla amb tu, t’envia missatges i notificacions i et suggereix continguts. La tecnologia és colonitzadora i invasiva, no és neutra. Si hi ha Governs tan poderosos com el dels EUA que no han pogut acotar la indústria tecnològica, ¿com li hem de demanar a un nen de 12 anys que s’autoreguli? La prohibició és il·lusa. L’autoregulació no pot venir de l’últim de la fila, que és el nen o la nena. Cal que hi hagi corresponsabilitat de pares, mares, docents i governs. I també la indústria, clar. No hi haurà regulació possible si no és col·lectiva.

¿Què hi podem fer les mares i els pares?

Establir menys hores de pantalla i espais lliures de connectivitat. L’alfabetització digital és ensenyar a fer un bon ús dels ‘gadgets’. Cal fer que els nens i els joves desitgin fer altres coses, com excursions, museus, jocs de taula... Això sempre és més eficaç que prohibir. Però, és clar, això ens implica a nosaltres, els adults. ¿Qui educa el teu fill, tu o el senyor Zuckerberg?

Notícies relacionades

Domi Viñas, directora d’institut: «Per als adolescents, la credibilitat la dona el nombre de seguidors que tingui un youtuber»

Rosa Liarte, professora: «Prohibir el mòbil a l’escola ens causarà molts problemes el dia de demà»

Rebutja l’expressió nadius digitals.

No n’hi ha, és una fallida expressió mediàtica. Cap nen neix amb un iPad. El pare o la mare l’hi dona. En l’ús de la tecnologia, no hi hauria d’haver pressa. Hi ha qui defensa que el primer mòbil es doni als 16 anys, però la mitjana real està en els 9 o 10 anys. Les mesures absolutistes van al fracàs. El que haurien de fer les escoles no és posar límits inabordables, sinó unir-se i posar-se d’acord no tant en l’edat del primer mòbil, sinó a crear espais lliures de connectivitat. I posar límits més reals, com els 12 anys. Començar per coses que es poden fer.