En un orfenat
Anar a Kenya a fer un voluntariat i fugir d’una suposada xarxa de tràfic de blanques en menys de 24 hores: la història de la Iris
Aquesta noia de Girona va viatjar al setembre a Nairobi per cooperar durant gairebé un mes amb un orfenat de nens de Nairobi de la fundació Fountain of Grace
La Iris és una noia de Girona de 26 anys. L’agost del 2022 va entrar a TikTok i es va trobar el vídeo de la Valentina, una noia argentina més o menys de la seva edat que havia viatjat sola a Kenya per fer un voluntariat amb nens de Nairobi. Ho havia fet amb l’ajuda d’una fundació local, Fountain of Grace. La Iris va buscar llavors més informació sobre aquesta organització i, des de ben aviat, va començar a parlar amb la responsable d’atendre els voluntaris i coordinadora del centre de rescat Fountain of Grace a Kenya, L. R., que apareixia en algun dels vídeos de la Valentina.
En aquell moment, la jove catalana no es veia preparada per viatjar sola fins a Nairobi per ajudar els nens, per la qual cosa la seva contribució amb la fundació es va basar durant mesos a enviar donacions perquè els nens estiguessin ben atesos. «Feia molts anys que volia anar a l’Àfrica, però em dona una mica de respecte, perquè tinc molts amics africans que em deien que no hi anés mai sola. Però a mi aquesta noia –L. R., amb la qual es comunicava en anglès– em donava bona impressió i la gent que hi havia anat estava bé, no havia tingut problemes», relata la Iris, que també es va posar en contacte amb altres espanyols que havien acudit al voluntariat de Fountain of Grace per conèixer les seves experiències.
Quan va passar un any des que va conèixer la fundació, l’agost d’aquest any, va decidir que era el moment que ella emprengués el mateix viatge que ja havien fet els voluntaris amb els quals havia parlat. Va comprar els bitllets per aterrar allà al setembre. Durant un mes, va recollir tota mena d’objectes que poguessin servir als nens i els va empaquetar en tres maletes de 25 quilos plenes de roba, joguines i material escolar que després facturaria.
La Iris prepara abans del seu viatge a Kenya les maletes amb donacions que portaria a la fundació Fountain of Grace. /
Des de la fundació li insistien que no tenien gaire accés a la informàtica i li demanaven mòbils, ordinadors i altres dispositius electrònics, però «amb això no els podia ajudar», diu la noia en una entrevista telefònica. Ella va fer tot el possible per inundar l’orfenat de la fundació amb tot el que pogués servir als nens: «A l’escola on treballa la meva germana havien fet una reforma i volíem enviar a Kenya un contenidor amb tot el material escolar antic perquè l’utilitzessin els nens. L’únic que em faltava era ser allà per firmar uns papers. Al final, no vam fer res».
El vol
El viatge a Kenya no va ser difícil per a ella. Era conscient que estava complint «un somni», però tot i així continuava «nerviosa». L’11 de setembre, després de canviar d’avió a Amsterdam, va posar rumb a Nairobi. «Després de fer escala, em vaig posar molt nerviosa i me’n vaig anar cap al final de l’avió. Va venir un senyor que es va asseure més a prop meu, que em va tranquil·litzar dient que el país era bo i que no em preocupés, que no em passaria res, que ell no em deixaria sola fins que vinguessin a buscar-me. Jo tenia por que no vinguessin a recollir-me».
I així va passar. A l’aterrar, dues hores més tard del previst, segons confirma L. R., l’home que li va donar suport en el vol la va acompanyar a buscar unes maletes que s’havien perdut, per la qual cosa van posar una reclamació. «Vam estar uns 50 minuts i, quan vaig sortir de l’aeroport, la gent de la fundació no hi era [esperant-me] i la meva línia de telèfon no funcionava allà. Aquell senyor em va ajudar a posar-me en contacte amb altres persones de la fundació i em va fer la sensació que es coneixien. Em va dir: ‘Ara vinc’. I se’n va anar a buscar gent i va venir amb els de la fundació», rememora aquesta noia gironina.
Imatge de la terminal d’arribades de l’aeroport de Nairobi quan la Iris va aterrar. /
Finalment, la Iris va marxar amb L. R. i amb un altre noi que l’acompanyava, que segons ha explicat la mateixa coordinadora a aquest diari, era el seu «marit». «Vam perdre contacte amb ella i la vam trobar plorant. Curiosament, va ser un altre estranger el que es va comunicar amb nosaltres, per alertar-nos que teníem una voluntària que s’havia perdut», afirma L. R., que diu, a més, que «era realment tard i no era segur per a nosaltres anar al centre aquell dia».
La nit a Nairobi
Com que ja era molt tard, L. R. va decidir que era el moment d’anar a la casa del seu marit «per dormir allà i així poder anar al centre al matí». A la Iris la casa la «va marcar», perquè «era just el contrari del que esperava». «Anava a un orfenat, on eren molt pobres i no tenien per menjar, i em vaig plantar en una casa molt luxosa, amb una televisió molt gran, altaveus i auriculars d’Apple, rellotges... Són detalls en els quals em vaig fixar i que em van fer pensar que tampoc estaven tan malament», recorda la noia, a qui se li ha quedat gravada l’olor «de ranci i d’humitat de diversos dies» d’aquesta casa.
«Em van tancar en una habitació totalment africana, amb la tela antimosquits, amb un llit precari... però la resta de la casa era diferent. A la sala d’estar hi havia sofàs xulíssims, no estil bancs, com m’esperava. Em van dir que ens quedaríem allà fins que resolguéssim el tema de les maletes», diu la Iris. L. R. i el seu marit, que no superen els 30 anys, van dormir a la sala d’estar.
L’home va parlar amb la Iris i la va convidar a estar còmoda i que utilitzés el seu wifi. «Vam parlar a través del traductor. Em va dir que estigués tranquil·la, perquè L. R. només volia solucionar el tema de les maletes, ja que quedava lleig que un voluntari arribés sense res», assenyala. Llavors, tal com indica L. R., «la Iris ens va explicar que el seu avi estava malalt i que havia de tornar a casa seva a Espanya. Per a nosaltres va ser un xoc, ja que acabava d’arribar.»
L’única visita a un orfenat
L. R. va insistir que s’acostessin al centre abans d’anar a l’aeroport per conèixer l’àvia/mare de l’orfenat, on normalment cuiden 25 nens del carrer i 200 nens de la nostra comunitat. «Al matí, ens va dir al meu marit i a mi que volia tornar a Espanya», recalca la coordinadora del centre de Fountain of Grace a Nairobi.
La Iris havia donat «bastants diners a la fundació» i havia pagat 200 euros –li demanaven 160 euros– per a les seves despeses de menjar i tràmits entre l’11 de setembre i el 3 d’octubre, que era quan estava programada la seva tornada a Espanya. Ja al cotxe, «L. R. em va agafar el telèfon i em va dir que no parlés amb ningú, que tothom em podia enganyar i que ella era l’única en què podia confiar. El meu mòbil estava desbloquejat i vaig veure com esborrava els telèfons de les persones amb qui jo podia contactar: un taxista de Kenya, el noi de la casa i el que em va ajudar a l’avió», destaca la jove catalana.
«Em va dir que havíem d’anar a l’orfenat per veure l’àvia, que tenia un missatge per a mi. No em va dir absolutament res, em va ensenyar el pati, on només hi havia un nen petit espantat, i ella em va abraçar molt fort. Va ser una abraçada que se’m va quedar, em tocava molt el clatell, m’estirava els cabells i m’estrenyia d’una manera que no la vaig veure normal. Només vaig estar cinc o deu minuts a la casa», diu.
Fugida de la suposada xarxa de tràfic
Finalment, L. R. i la Iris van tornar a l’aeroport. La coordinadora de Fountain of Grace a Nairobi va portar la jove catalana a «unes casetes blanques», on li van demanar el passaport i li van treure els diners, segons reflecteix ella mateixa. «Aquelles casetes blanques estaven darrere de l’aeroport, que és petit. Eren com unes barraques i estaven a uns 50 o 100 metres» de l’entrada.
Segons explica, L. R. li va assegurar que aquelles casetes representaven els posts de la policia, però «no hi havia ningú amb placa, ningú es va identificar i ni tan sols hi havia cap rètol en què es llegís Police, només un en el qual posava Free corruption», replica. La Iris evoca que un home més gran que ella li va indicar que «havia de deixar allà els diners i el passaport, perquè no podia ser en aquella zona amb la meva documentació».
«Ens vam posar molt nerviosos. Ell em cridava i jo entenc l’anglès, però fins a cert punt. El meu cap em va dir que alguna cosa estava passant, així que vaig agafar el passaport i me’n vaig anar corrent fins a arribar a la porta de l’aeroport. L. R. i l’home que ens va portar fins allà van sortir darrere meu i ell va cridar en el seu idioma. L’únic que vaig entendre era que em recriminava que no estigués col·laborant amb ells», assenyala, encara commocionada. Per la seva banda, la coordinadora del centre de Fountain of Grace a Nairobi assevera que «ella volia el seu equipatge, però ens van dir que, per verificar si havia arribat, el personal de l’aeroport necessitava el seu passaport», a la qual cosa la Iris «es va negar i el personal va rebutjar deixar-la entrar».
A l’accedir a l’aeroport, va buscar l’ajuda d’algú del personal i es va trobar un treballador a qui li va dir, a través del traductor del mòbil, que necessitava ajuda perquè creia que l’estaven enganyant. «En aquell moment, em van deixar entrar i vaig perdre de vista tothom. Aquest empleat em va acompanyar al lloc on hi havia una dona que treballava per a Serveis Socials. Li vaig explicar el que m’havia passat, em va demanar la documentació».
L’home que la va atendre li va aconsellar que el millor que podia fer era abandonar Kenya i tornar al seu país, perquè «aquesta gent no volia el bé per a mi, sinó que volien posar-me en una xarxa de tràfic de blanques». «Em va dir que ho deixarien tot allà anotat i que farien el seu treball des d’allà i em va explicar que, com que tucarien a l’ambaixada, jo faria des d’Espanya la meva part del treball», declara. L. R. insisteix que va ser ella la que va parlar «amb un oficial que la va ajudar a anar a revisar l’equipatge i així va ser com a la Iris va marxar». L’Ambaixada d’Espanya a Nairobi no ha respost a la petició d’informació d’aquest diari.
Notícies relacionadesAquests dos treballadors li van traslladar a la Iris que la fundació Fountain of Grace «no constava enlloc i que els nens no s’havien documentat, per la qual cosa podrien haver sigut nens robats». La Iris tenia ja una targeta SIM africana, a través de la qual una de les seves amigues li va fer arribar el seu bitllet de tornada a Espanya.
«Hi vaig anar sola i em vaig preparar els meus papers, no hi vaig anar amb una ONG. Estem intentant solucionar el problema dels nens amb ONGs que són allà, a Kenya», diu completament convençuda. Les tres maletes amb donacions que s’havien perdut van arribar a l’orfenat de Nairobi 24 hores després. Però, aleshores, la Iris ja havia tornat a Espanya.
Donacions de la Iris al centre Fountain of Grace de Nairobi. /
