«El primer en arribar i l’últim en anar-se’n»: el món judicial reconeix la trajectòria del periodista d’EL PERIÓDICO Jesús Albalat

En aquesta època de divergències i confrontacions, reconforta veure que hi ha fets fora de tot dubte, que susciten unanimitats sense fissures. Aquesta unanimitat és la que hi ha hagut en la concessió del primer premi ICAB del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona al periodista d’EL PERIÓDICO Jesús G. Albalat,degà dels periodistes de tribunals a Catalunya en reconeixement a la seva trajectòria professional cobrint informació judicial.

El Pati de Columnes del Palauet Casades, seu del Col·legi d’Advocats, s’ha quedat petit aquest dilluns. Desenes de juristes i periodistes han acudit a l’acte d’entrega del guardó que reconeix el que els dos mons, justícia i periodisme, saben: que Jesús G. Albalat és «un gegant del periodisme», professional i mestre, però també «company».

«El primer en arribar i l’últim en anar-se’n, «amb la passió, la il·lusió i la competitivitat intactes»: dos dels apunts que han posat sobre la taula companys de professió en un sentit vídeo i que resumeixen el que ha de ser l’exercici compromès del periodisme i que Albalat practica des de fa més de 40 anys. Primer al diari ‘Avui’, on va començar de becari, després a ‘Diari de Barcelona’ i ‘El País’, i des de fa 35 anys a EL PERIÓDICO, «la meva segona, o primera, casa», en les seves paraules.

Aquest estar sempre allà és el que ha fet que Albalat sigui el periodista més ben informat i que abans s’assabenta de les coses. «El que ell diu va a missa. És conegut i reconegut a tot arreu», ha resumit el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Joan Maria Morros, que ha valorat que hagin sigut els mateixos advocats i juristes els que hagin volgut premiar Albalat.

«Forma part de l’edifici», ha apuntat, per la seva banda, Jesús M. Sánchez García, el degà del Col·legi d’Advocats, amb uns records d’Albalat als jutjats que es remunten pràcticament a «quan portava pantalons curts». «Sempre estava allà i és un símbol de la magnífica relació entre l’advocacia i el periodisme, sabent sempre el paper de cada un».

A l’acte s’han explicat anècdotes que donen idea d’aquesta simbiosi entre el periodista i els jutjats, aquesta implicació amb l’exercici de la professió: més d’un periodista de tribunals ha arribat a pensar, en algun moment, que Albalat era un jutge o un fiscal. La confusió venia per dos fets: la facilitat d’Albalat en un món que coneix molt bé i la voluntat d’ajudar sempre companys de professió.

«T’assebentes de tot i ho saps tot, però vals més pel que calles», ha apuntat Germán González, amic i company de professió, que ha remarcat, un altre valor d’Albalat: «És honest, lleial i va de cara», qualitats que desafortunadament estan en regressió avui dia. També valent: ha recordat González dos episodis de la trajectòria del premiat: quan un empresari després caigut en desgràcia el va apuntar amb una pistola al seu despatx. O quan li van punxar il·legalment el telèfon. «Albalat té el poder d’espantar el poder», ha afegit.

Un sector complex

Albalat ha sabut fer un periodisme excel·lent en un sector, el judicial, en el qual no és fàcil accedir a la informació. I que utilitza un llenguatge, el jurídic, complex, amb termes només intel·ligibles per als iniciats. Ell l’ha sabut ‘traduir’ per explicar-lo al ciutadà. Aquí també ha sigut «guia i referent».

Notícies relacionades

El que queda d’Antonio Franco

Un grup causa aldarulls en un tren obligant a intervenir la maquinista

El veterà periodista ha assistit emocionat a aquest reconeixement a la seva professionalitat, però també a la seva humanitat. «Agraït i feliç», confessava després de recollir el premi amb la senzillesa que el caracteritza. Agraït a la seva «gran família»; els companys de tribunals i els d’EL PERIÓDICO, «que m’aguanten cada dia». I també a advocats, jutges, fiscals i funcionaris de l’Administració de justícia, «amics» a qui ha valorat la seva feina per millorar el funcionament del tercer poder de l’Estat.

«El premi és un reconeixement a la feina dels periodistes. Se’ns situa al mapa judicial i se’ns reconeix el paper que juguem. No som uns extraterrestres, som un element clau per explicar a la societat la tasca de la justícia, per denunciar i per fiscalitzar», ha apuntat. «Treballo com vull treballar i amb qui vull treballar», ha reblat abans de llançar un avís, per si algú no se n’havia assabentat: «I no, no em jubilo».