Confesso que faig els deures amb el meu fill

«Deixa que el teu fill faci els deures sol, li estaràs brindant autonomia i responsabilitat». Com a teoria, fabulós. Com a pràctica, impossible.

Confesso que soc una d’aquestes mares que acompanya el seu fill per fer els deures a casa. Segons algunes teories pedagògiques, estic criant un ésser inútil i incompetent que no es valdrà per si mateix en el futur. Això mateix.

M’encantaria que el meu fill –estudiant de 4t de primària– complís el manual del fill perfecte i jo, el de la mare perfecta. En aquest núvol de cotó, el meu fill vindria a casa del col·le, berenaria una poma i s’asseuria al seu pupitre a fer les tasques. Ho faria feliç, sabent que està cultivant l’adult responsable que serà en el futur. Trauria els seus llibres de la motxilla, repassaria les lliçons de ciència, aprendria vocabulari d’anglès, redactaria la redacció de llengua, resoldria els problemes de matemàtiques, i tocaria una mica la flauta. Una vegada acabades les tasques, prepararia la motxilla de l’endemà i em diria que si li cuino una saludable mongeta tendra per sopar, que vol anar al llit d’hora.

Al món real (almenys, al meu món real) les coses passen d’una altra manera: mare i fill ens asseiem a la taula i repassem junts les assignatures. Encara bo que està a 4t de primària perquè, d’aquí uns anys, quan arribin les arrels quadrades, tindré un problema seriós.

El meu fill és un tipus assenyat, tranquil i responsable. Però no veig cap altra manera d’inculcar-li l’hàbit d’estudi que no sigui estant amb ell. Només té vuit anys. ¿De veritat a aquesta edat se li pot demanar que tingui un complex full de càlcul al cap amb tota la seva agenda escolar, les seves assignatures, els seus deures i treballs? ¿Parlem de nens i nenes reals o de robots? Els deures i les tasques del col·le em desconcerten a mi, ¿com no el poden desconcertar a ell?

Posats a fer, faré una altra confessió. Sí, soc d’aquestes mares que, de tant en tant, demana al xat del col·le una foto de la pàgina d’activitats que cal fer i que el meu fill s’ha deixat oblidada al col·le.

Segons moltes teories pedagògiques, no es pot ser pitjor mare ni més beneita. El meu fill és un talòs, ho serà tota la vida, i només hi haurà una culpable: jo. Hauria de corregir la meva actitud negligent i deixar que ell s’assegués sol a la seva habitació per fer els deures. I si no els fa, que aprengui. I si l’endemà no porta els llibres que corresponen a les assignatures, que aprengui. I si es passa la tarda mirant per la finestra en lloc de fer les sumes i les restes que té pendents, que s’apanyi. I si s’ha oblidat d’un llibre a classe, que assumeixi el seu error.

Una mica taxatiu, ¿no? Sona com el mètode Estivill per dormir. La filosofia és idèntica: que s’apanyi el nen i que aprengui sol, ja sigui a agafar el son o a estudiar.

Notícies relacionades

Pares que assetgen professors: «Ets un incompetent»

La bíblia dels polls: tot el que sempre has volgut saber sobre els resistents insectes

Si hi ha una cosa que t’ensenya la maternitat és no jutjar perquè cada casa és un món. Saber la teoria està molt bé, però portar-la a la pràctica pot ser impossible. És formidable i admirable que hi hagi nens i nenes que facin els deures sols. I igual de formidable és el contrari. Depèn de tu i del teu fill.

Jo, com totes les mares, faig el que puc. Però si d’alguna cosa estic satisfeta és de dedicar temps al meu fill i ser al seu costat, criant-lo i educant-lo. I estic encara més satisfeta i orgullosa d’una altra cosa: el meu fill.