Treballar a les obres del Camp Nou i viure en la pobresa: «Ens toca aguantar, no hi ha més opció»

Gran part dels treballadors de les obres del Camp Nou han fugit de l’Àfrica o Àsia, i escapen de guerres i de la gana, arrisquen la vida en pasteres o la posen en les mans de les màfies. Han treballat sense contracte en el sector ramader, de jornalers, en l’hostaleria i en la construcció. Viuen amuntegats en pisos pastera o en cases ocupades ruïnoses sense les condicions mínimes d’higiene. Amb prou feines són conscients dels seus drets, però sí que tenen l’obligació de mantenir la família al seu país d’origen. Per això tenen por de denunciar les seves condicions laborals i perdre la feina.

Una investigació d’EL PERIÓDICO durant cinc mesos ha revelat l’explotació laboral a què sotmeten els seus treballadors empreses subcontractades a les obres del Camp Nou. Però ¿com són les seves vides? La majoria d’ells malviuen en la pobresa, malgrat treballar més de 50 hores setmanals. Les seves històries, explicades des de l’anonimat, reflecteixen la por i els temors, però també la doble cara de la moneda de l’acollida a la immigració a Espanya.

Arribada en pastera

El Mohamed va arribar a Espanya en pastera per la via de l’Atlàntic. Va partir de Larraix (Marroc) en un cayuco el 1996. L’Abdal·la va repetir aquest viatge el 1999 des de Tànger. El Mamadou, procedent de Mali, va creuar en cayuco fins a les Canàries el 2021. L’Ibrahim, que també ho va fer el 2000, va partir des de Dakar (Senegal). Tots ho justifiquen perquè volien «una vida millor». «Somiava en la vida europea: aquí hi ha drets», resumeix l’Abdal·la. El Mamadou, a més, s’escapava de la guerra. «Jo era camperol amb el meu pare a Mali, però les guerrilles ens atacaven... Només volia escapar d’allà, viure en pau i ajudar la meva família», afegeix el jove, en la vintena, que ha aconseguit protecció internacional a Barcelona com a refugiat.

El malià encara recorda que el seu millor amic va morir als seus braços en alta mar. «Vam estar cinc dies sense aigua ni menjar, la gent no aguantava i va acabar morint al meu costat», diu, amb els ulls entelats. Es va encarar al comandant del barco i va aconseguir que el cos del seu company no acabés a l’oceà. El noi està enterrat en una fossa a les Canàries. Ell mateix va ser qui l’hi va haver de comunicar a la seva mare. «Ha sigut dels dies més horrorosos que he viscut», se sincera.

Aquest jove va deixar l’escola als vuit anys. Com molts dels treballadors de les obres del Camp Nou, que es van veure obligats a treballar al seu país des de petits. Molt pocs saben llegir en castellà i encara menys comprendre la legislació, cosa que els fa molt més vulnerables a les extorsions. L’Abdal·la i el Mohamed, els més grans, han treballat durant més d’una dècada sense papers ni contracte. Un ha sigut jornaler a Almeria i a Saragossa. L’altre ha treballat en granges i després en la construcció. 

Extorsions i accidents

El Mohamed va tenir un accident laboral en una granja de porcs a Sant Fruitós de Bages. Va caure des de tres metres d’altura mentre feia una reparació i es va clavar un ferro a la cama. «Em van pagar 200 euros, em van dir que estigués calladet i no em van tornar a trucar». Ni va tenir dret a la baixa ni va aconseguir recuperar-se bé. L’Abdal·la reconeix haver passat molta gana durant els últims anys a Espanya. «No tenim diners per pagar un pis ni per a res, només per menjar», explica l’home, que ha viscut en barraques i en cotxes abandonats mentre ha sigut peó de la construcció a Catalunya. Ara malviu en una casa ocupada en molt mal estat.

Avui, i després de cinc mesos treballant a les obres, el Mohamed es treu les botes de treball i els peus li tremolen. «Em fan molt mal», lamenta, després de 10 hores treballant i un viatge amb tren de dos més fins a Manresa. Viu en una casa que cau a trossos, on no hi ha llum ni aigua corrent. Es dutxa amb garrafes de la font entre runa que fa anys formava part d’una paret. La cuina està bruta i la roba de la feina s’amaga rere munts d’escombraries. «És que arribo tan cansat que només vull dormir. I demà, el mateix», explica l’home, que s’alimenta d’entrepans i llaunes.

Dormir a terra i pagar despeses familiars

El Mamadou diu que no pot aguantar més les condicions en les quals viu. «A mi m’agradaria tenir un quarto per a mi sol», explica. Des que va sortir del programa estatal de refugi i asil, comparteix una habitació de dos metres quadrats amb un compatriota malià a Collblanc. «És molt dur, no puc descansar amb una altra persona al costat». De vegades, diu, dorm a terra. Unes condicions molt similars que pateixen homes pakistanesos o altres països asiàtics que també treballen al Camp Nou. «Al meu pis vivim 10 persones», explica un noi de l’Índia que viu a Santa Coloma de Gramenet. «A mi no em sembla malament cobrar mil euros al mes a les obres del Barça: en un bar em pagaven molt menys, sense contracte, i treballava 12 hores al dia», assenyala.

Notícies relacionades

El FC Barcelona rep la llicència principal de remodelació del Camp Nou

El calendari de les obres del Camp Nou: sis mesos intensos fins a finals del 2023

Per entendre la seva història és important conèixer els llaços que els uneixen amb els seus orígens. Tots ells tenen un deute amb la família. Cada mes els envien una petita part dels pocs diners que guanyen. L’Abdal·la pateix per la seva filla, a qui han de practicar una operació ocular, encaraque a casa tot just poden sufragar la medicació que necessita la nena. El Mohamed té un nen diabètic i cada mes envia 500 euros per pagar la insulina que necessita. El Mamadou també envia 300 euros mensuals a Mali. «De mi depenen 47 persones, almenys així poden comprar arròs i menjar cada dia».

Tots són conscients que aquesta no era la vida somiada que pensaven a l’arribar a Europa, però assumeixen que no tenen escapatòria. «Si ho denuncies, si demanes que et paguin més, et quedes sense feina i encara és pitjor», explica el Mohamed. El Mamadou pateix per si té un accident i aquelles setmanes la seva família no pot menjar. «No puc parar de treballar, ja sé que em tocarà patir. Però en un temps estaré millor», diu, esperançat, el jove, que fa dos anys que és a Espanya. El Mohamed i l’Abdal·la, amb més de 20 anys en les mateixes condicions, assumeixen que això no canviarà. «Ens toca aguantar, perquè no hi ha més opció. Si tens feina, pots sobreviure. Si no en tens, no vius. Aquesta és la vida a Espanya per a la gent com nosaltres».