Viure amb un trastorn de la conducta alimentària: «Quan pitjor estàs, és quan millor et veus»

Posem que es diuen Sara, Beatriz i Ramón. S’ajunten al menjador terapèutic de l’hospital de dia de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentaria (TCA) de l’Hospital Clínico San Carlos (Madrid) i aprenen el que, per a ells, és un infern: menjar. Passen dels 30 i s’estimen poc. No els agrada el seu cos. Diuen a ‘El Periódico de España’, del grup Prensa Ibérica, que això no és d’avui i ara. Des d’adolescents han estat lluitant amb aquesta perversa relació. De vegades flaqueja l’esperança, però continuen sense desistir en el seu afany de lluitar contra aquests dimonis que, descriu la Sara, recorren l’espinada. Es mantenen ferms. Volen recuperar-se, clamen amb motiu del dia internacional de la lluita contra els TCA, que es commemora el 30 de novembre.

Perquè se’n surt, clar que sí. És el missatge que llancen des de l’Hospital Niño Jesús, que, el 1992, va fundar una unitat pionera que atén nens de 0 a 18 anys i, admeten, els TCA han augmentat de «forma alarmant» amb una mitjana de 200 noves consultes a l’any i en edats cada vegada més primerenques. De sortir-ne, d’ajudar aquestes petites ‘Sares’ a buscar el camí, en saben molt les doctores Montserrat Graell, cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil del Niño Jesús, i Mar Faya, cap de Secció de Psiquiatria Infantil del mateix centre. En una trobada amb aquest diari, es parla, és clar, de la Unitat de Trastorns de Comportament Alimentari, la primera que hi va haver a Espanya per abordar aquests trastorns, al costat de la del Clínic de Barcelona.

Perdudes en el sistema

El Niño Jesús el coneix bé la Beatriz. A l’hospital pediàtric va estar ingressada en més d’una ocasió. Els primers símptomes van començar als 14. El més gros va arribar als 16: dietes, desequilibris o «intentar deixar de menjar bastant pel broc gros». Moltes de les joves amb TCA –nou de cada 10 són dones– arrosseguen una llarga trajectòria d’anades i vingudes per diferents dispositius sanitaris. D’estar ingressada al Niño Jesús, la Beatriz va passar a l’hospital de dia; va tornar a estar hospitalitzada; després va acudir a la sanitat privada, després va recórrer novament a la pública...

«Feia molts anys que estava gairebé sense atenció. Pensava que ja em passaria la vida així: impedida per la meva relació amb el menjar i sent dependent d’algú que m’ajudés i fos amb mi a tota hora. Ara començo a veure una mica de llum», assegura. És difícil, es triga i sempre és necessari el tractament, però hi ha futur, explica la psicòloga clínica Irene de la Vega, que, des de fa 12 anys, treballa a la Unitat de Trastorns de la Personalitat i la de TCA del Clínico San Carlos.

Els perfils

Els perfilsIntegrada per psiquiatres i psicòlegs, la unitat disposa de consultes ambulatòries de seguiment, hospitalització, coordinació amb el Servei de Nutrició, sessions psicoterapèutiques individuals, teràpia dialecticoconductual grupal, orientació grupal per a familiars... Va posar en marxa, el 2011, un menjador terapèutic per ‘ensenyar a menjar’ els pacients, especialment dones amb anorèxia nerviosa amb dèficits nutricionals importants i pacients bulímics amb greus dificultats per controlar la seva conducta. Des d’on la Sara, la Beatriz i el Ramón comparteixen experiències.

A la unitat de TCA del Clínico hi acudeixen una quinzena de pacients cada dia. Els perfils més comuns són de persones amb anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa i trastorn d’afartament, que els arriba menys, malgrat ser el més prevalent. «En general tots els pacients tenen una idea molt distorsionada del seu cos. En anorèxia nerviosa, hi ha una restricció de la ingesta que provoca una pèrdua enorme de pes. Hi pot haver problemes molt greus de salut, un risc vital important i, tot i així, persisteixen en el seu desig d’aprimar-se», detalla.

Descriu dones joves obsessives, inhibides, dependents, amb molta exigència. «Aquí veiem pacients greus, que han passat per diversos tractaments i no han millorat», assenyala. La teràpia funciona en un 30% dels casos i en un altre 30% van a millor, tot i que els queda algun dèficit. Hi ha un 30% en què els TCA es cronifiquen. «Això significa que, a més de la meitat, els pot anar bé. El que és segur és que necessiten tractament intensiu; de mitjana, durant tres anys.

La història de la Sara

Irene de la Vega, que és membre de la Societat Espanyola de Psicologia Clínica-ANPIR, crida l’atenció sobre un aspecte: «En veiem molts d’antecedents d’experiències traumàtiques, com abusos sexuals en la infància o maltractament, que repercuteixen en els TCA. De vegades sembla que els trastorns només estan associats a la imatge o les xarxes, i saber això és molt important. Hi ha molt estigma, fins i tot entre els professionals, pensant que són noies que no mengen. I moltes vegades està associat a una història de trauma greu. Va molt més enllà d’una noia que vol aprimar-se».

La Sara acaba de complir 32 anys. Des dels 14 anys té un TCA. Conseqüències: una baixada de pes descomunal, li va desaparèixer la regla, tenia osteopènia (quan la densitat òssia d’una persona està per sota del normal), principi d’osteoporosi, li queien els cabells... «Moltes coses», resumeix. La van ingressar a psiquiatria de forma forçosa. És ara, passada la trentena, quan la Sara ha demanat ajuda de veritat. «Per mi mateixa», recalca.

Això que et mata per dins

Això que et mata per dinsLa jove parla d’un remugar que no cessa, de «molts pensaments dolents que no paren. Abans de demanar ajuda vomitava tots els menjars, i ara, malgrat el tractament, de vegades sento que he de fer-ho, he de vomitar, no sé per què. Ho sento a l’espinada. Com ser una altra persona, aquesta que et diu: ‘¡Treu-hol!’, perquè et mata per dins, et crema; aquesta esgarrifança, dolenta, dolenta, dolenta, de quan penses a engreixar-se», relata sobre un viatge ple de pujades i baixades.

Diu la Sara que es veu malament al mirall, perquè està agafant pes. «Quan estàs pitjor físicament, és quan et veus millor. Ara és quan començo a veure’m pitjor, perquè començo a notar-me les parts del cos. He perdut molt temps i més coses de la meva vida per la malaltia. Però he vist gent que en surt», assenyala.

L’esperança

El Niño Jesús té tots els dispositius assistencials per assegurar la continuïtat de cures, una cosa fonamental per aturar aquests trastorns que es manifesten en edats cada vegada més primerenques, juntament amb el diagnòstic precoç. Hi ha hospitalització (també a domicili) o hospitals de dia d’alta intensitat per a edat infantil, escolar i adolescents; també tractament ambulatori intensiu familiar. Per descomptat, a càrrec d’un equip multidisciplinari. Les doctores Graell i Faya aprofiten per demanar que entre els professionals hi hagi més nutricionistes, que escassegen per especialitzats que siguin recursos com el del seu hospital.

Dit això, la doctora Graell recorda una cosa que de vegades s’oblida: els TCA són malalties mentals amb greus implicacions físiques, tant les derivades de la desnutrició i malnutrició com les que estableixen les conductes patològiques que hi ha subjacents. I, gairebé sempre, s’acompanyen en el seu debut amb altres malalties. Parla de trastorn depressiu important, d’ansietat generalitzada, de control dels impulsos. Al costat d’una cosa que els preocupa moltíssim i que assisteixen amb cada vegada més freqüència, conductes autolesives.

Les xarxes socials

«Entre els canvis que estem constatant és que els TCA han augmentat de forma alarmant, globalment i aquí apareixent a edats més primerenques amb patologies amb índexs de massa corporal molt baixos i debutant amb complicacions físiques derivades de la desnutrició i/o malnutrició», expliquen les especialistes.

En veuen casos cada vegada més complexos. En nens i nenes des dels 11-12 anys. Calculen que, en comparació amb anys anteriors, els ingressos per trastorns del comportament alimentari i de la ingesta s’han incrementat en més d’un 20%. Per descomptat, les xarxes socials, assenyalen, «han amplificat» aquest missatge que cala en les nenes de ser molt guapes, perfectes.

Abans, diuen les especialistes, amb l’objectiu de tenir un cos molt prim, però, cada vegada més, un cos molt emmotllat, a semblança de grans ‘influencers’ com Kim Kardashian, amb les corbes perfectament definides. «A més hores a les xarxes socials, més insatisfacció amb la imatge corporal», assenyalen.

Trastorn per afartament

A aquests nens i nenes, als adolescents, expliquen les psiquiatres, se’ls fa un seguiment continu. La família és molt present en aquest abordatge. En el millor dels casos, el tractament dura un mínim de quatre anys.

¿Hi ha trastorns que prevalen sobre d’altres? Les doctores responen: depèn del moment evolutiu en què es manifesti. En la primera infància i en l’edat escolar, hi ha els trastorns per evitació i restricció de la ingesta alimentària (TERIA); en l’adolescència, l’anorèxia nerviosa –en els seus subtipus tant restrictiu com purgatiu, detallen– i, més tard, la bulímia nerviosa i el trastorn per afartament. Aquest últim, diu la doctora Graell, és molt freqüent, però –com apuntava Irene de la Vega– està infradiagnosticat, sobretot en adults amb obesitat o sobrepès.

El Ramón, 34 anys, des del Clínico, explica la seva odissea vital, que entronca amb el que expliquen les psiquiatres. Està diagnosticat des dels 20. Però fent conductes nocives de forma més recent. Menja compulsivament. «M’afarto per sentir-me millor i evadir-me dels problemes. Després em sento malament per la quantitat de menjar ingerit i intento restringir-lo al màxim per compensar aquest excés de calories. No m’agrada gens el meu cos», resumeix.

Sí, es pot

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

La doctora Faya del Niño Jesús demana que aquest reportatge acabi amb un missatge positiu. Perquè, apunta la seva companya Montserrat Graell, sempre que es parla de TCA és de forma lletja, sòrdida, pessimista. Així que aporten xifres per justificar que sí, «que la recuperació és possible amb el tractament adequat». Segons estudis de més de 22 anys de seguiment, saben que més del 65% dels pacients es recuperen de forma total; un 15%, de forma parcial, i n’hi haurà un 20% que tendiran a la cronicitat. Són percentatges que insuflen optimisme.

És aquí on la Beatriz, la pacient del Clínico, fa la seva petició final: fora prejudicis. «La societat hauria de mirar aquests trastorns sense fer judicis; això va molt més enllà d’una visió estètica, de superficialitat. Qualsevol malaltia mental pot ser com una altra física i no hauria de tenir aquest estigma que té», diu.