Allau de turistes en un poble de Burgos al fer-se viral que la seva església és com Petra: «No donem l’abast»

Són les 11.40 d’un divendres qualsevol i un matrimoni de jubilats deambula pels voltants de l’església parroquial de Santa María de Gumiel de Izán, un petit poble de Burgos al peu d’Aranda de Duero (579 habitants, segons l’INE). «Vam venir de Madrid a passar el dia; havíem vist que algú posava a Instagram que s’assemblava a Petra, i la veritat és que hi té un aire. Nosaltres hem sigut allà i sorprèn trobar-te amb una façana semblant», confessen la Carmen i el Fernando, que han trucat diverses vegades al telèfon escrit en un full de la porta de la impressionant església per veure si algú els obria i podien veure-la per dins.

El telèfon, amb l’oficina de turisme tancada –sol obrir a l’estiu–, és el de la casa del rector, Pedro Juanes, que aquestes últimes setmanes sona més que el de l’administració de la senyora Manolita. «Ja venia gent abans, però ara molta més», admet el rector, que arriba en un turisme amb les preuades claus de l’església i que es coneix fil per randa cada racó del recinte

«És una bogeria, no donem l’abast amb tant turista», explica l’alcalde, Jesús Briones, que situa l’inici del fervor turístic unes setmanes abans del pont del Pilar, quan la revista ‘National Geographic’ va apuntar la similitud de l’església amb l’anomenat ‘tresor de Petra’. «Arran de la notícia ha sigut una allau de gent. Vam començar a sortir en algun diari i a internet, que si la Petra, la Petra, la Petra... En el mateix pont del Pilar no sé si vam arribar a comptar 300 o 350 persones diàries. ¡El cap de setmana passat va venir una excursió amb autobús amb més de 80!», revela l’alcalde.

Horari

«És un degoteig incessant. Estem pensant a posar un horari, perquè si no et passes aquí tot el matí o tota la tarda», explica Briones, que junt amb el rector i sis «voluntaris» més ha muntat un grup que s’encarrega d’obrir l’església i ensenyar-la. Per l’amor a l’art. 

L’església, alçada sobre una imperial escalinata, té una preciosa i enorme portada barroca de pedra calcària de tres cossos –és visible des de diverses parts del poble–, construïda entre finals del segle XV i principis del XVI. Els laterals disposen de columnes corínties i fornícules, com les del tresor jordà. Segons les forces vives del poble, als turistes els agrada fins i tot més per dins que per fora. «La façana és impressionant, i és veritat que té un aire a Petra, però és que per dins és més bonica encara, quan la veu la gent es queda al·lucinada», afirma l’alcalde.

Columnes

El matrimoni, que no és l’únic que ha estat a Petra abans de venir aquí –«venen molt així per la curiositat»–, assegura que hi ha similituds amb el tresor jordà, sobretot pel color groguenc de la pedra. «Té a veure també amb l’ordre clàssic de columnes i capitells», aprecia el Fernando, amant de l’art que recorre amb la seva dona quan pot esglésies i monestirs de tot Espanya. 

El rector apunta el fulgurant èxit de Santa María al fet que s’ha fet viral. «La gent s’ha anat passant això de l’església i ha corregut com la pólvora», assegura el capellà, que explica que el temple es va contemplar tan monumental al seu dia –l’obra no es va acabar com s’havia planejat per falta de fons– perquè hi havia un monestir molt important a la zona, el de San Pedro, amb preciosos capitells que es guarden a l’interior del temple (alguns, amb boniques geometries, daten del segle XII).

 L’església va tenir des de fa segles un paper primordial a la comarca. En la baixa edat mitjana, Gumiel va estar sota la tutela de la família dels Mendoza, com a distinció ostentada pels Girón, comtes d’Ureña, i va pertànyer a la diòcesi d’Osma. Els escuts de tots ells són en alguns dels murs del temple, assenyala Juanes durant una visita a l’interior del recinte, on hi ha enterrats també nombrosos nobles de la zona.

Museu parroquial

Per dins, l’església, d’estil gòtic i coberta de creueria, és particularment bonica, amb un retaule del segle XVI, dedicat a l'assumpció de la Verge, que no té res a envejar al de la cartoixa de Sevilla. L’interior guarda un notable museu parroquial amb diversos tresors, entre els quals un Bibla de 1559, i pintures i talles des del segle XIV d’alt valor artístic. Tant que el 1975 el lladre Eric ‘el Belga’ va entrar al temple amb els seus companys serrant part de la porta de fusta lateral i es va emportar diversos quadros flamencs. Ara la porta, que manté una enorme cicatriu testimoni de l’assalt, està blindada amb xapa i ferro per evitar un altre robatori.

«Alguns quadros es van recuperar, d’altres no», apunta el rector. «Aquí fins i tot les teranyines tenen més de cent anys», presumeix irònic el capellà, que apunta que fins a la segona meitat del segle passat no es va tenir en compte el patrimoni artístic de l’interior, molt ben glossat per Pedro Ontoria Oquillas, professor d’Història a la Universitat de la Laguna, a la pàgina web Gomelia. «Les guies de viatge parlaven d’una façana bonica, però que no tenia valor», retreu Juanes, que porta fins a vuit parròquies a la zona, a més de ser el capellà de l’hospital d’Aranda. 

Cobrar entrada

Notícies relacionades

El 57% de les famílies catalanes compren les joguines un mes abans de Nadal

ALDI llança la seva gamma Special de productes gurmet

El que passa ara a l’església Santa María té alguna cosa de justícia poètica, i atès l’interès, al poble es planteja establir un horari d’obertura concret i potser cobrar una quantitat mínima per l’entrada. «Serviria per arreglar coses i netejar la façana. Cal posar un horari perquè si no el pont de la Constitució és una bogeria», apunta l’alcalde, que també diu mig de broma mig seriosament que necessiten 100.000 euros per arreglar el vell òrgan, del segle XVIII: «Per si ho pots posar al diari». 

Les visites a l’església també han afavorit negocis del poble, que té diverses boniques cases amb el tradicional estil de pal i carrera –fang i fusta– semblant al de les vivendes de La Alberca (Salamanca). A la fleca asseguren que ho han notat «moltíssim». «Quan fa bo ve moltíssima més gent. Sobretot venc coses d’aquí, com la coca d’Aranda o pastes típiques. Entre setmana també noto més activitat», explica la Lola amb el somriure d’orella a orella. «Des que s’ha posat de moda, sobretot es nota el cap de setmana. Nosaltres no donem menjar, però algun cafè, algun vermut o alguna broqueta sí que servim. No és gaire, però tot suma», explica el Basilio, que regenta el bar Palacio, pròxim a l’església.