Veïns del passeig de Gràcia: «És fort que vingui gent de tan lluny per retratar casa teva»

Segons expliquen, a la finca no hi ha cap vivenda turística per voluntat expressa de la propietat. «Menys un matrimoni que fa 30 anys que hi viu, la memòria del bloc, la majoria dels inquilins som parelles joves amb nens», explica Andrea Acquarone, periodista italià que viu a l’àtic, a la vella casa del porter, amb la seva dona, catalana, i les seves dues filles de 3 i 7 anys.

La seva intenció no era mudar-se al passeig de Gràcia –una cosa que poques persones es poden arribar a plantejar– però, buscant un àtic amb terrassa al barri de Gràcia, cosa que en principi era el seu objectiu, van trobar en un portal immobiliari l’anunci d’un pis absolutament destrossat i mig cremat, però amb una terrassa privilegiada. «Fins a finals dels 80 aquí hi va viure la viuda del porter, però quan va morir el van deixar abandonat fins que el van posar de lloguer», explica Acquarone, satisfet de l’acord que van pactar amb la propietat. Ells arreglarien la llavors ruïnosa vivenda –una cosa que requeria una inversió important, però que podien assumir–, a canvi d’un contracte llarg pels temps que corren, de 12 anys, a un preu ‘raonable’ –1.200 euros al mes–, ja que estem parlant d’un àtic al passeig de Gràcia mateix.

El que és discret del portal de la finca, els baixos de la qual van acollir durant 25 anys la discoteca Martin’s, el primer local d’ambient de Barcelona, en funcionament entre el 1985 i el 2010, fa que, si a algú el portessin amb els ulls embenats fins allà i li traguessin la bena en plena escala, seria molt molt difícil, per no dir impossible, endevinar on es trobava. De fet, el mateix Acquarone, que fa vida al barri de Gràcia, on les seves filles van a l’escola i a les places del qual juguen a la tarda, de vegades no és gaire conscient del privilegiat enclavament en el qual viuen fins que baixen al carrer i veuen turistes fent-se selfies per penjar a Instagram davant la Casa Fuster.

«Un lloc que significa alguna cosa»

«És fort pensar que hi ha gent que ve de l’altra punta del món per fotografiar casa teva», reflexiona el periodista, que considera que el millor de viure en aquest enclavament és la bona comunicació que té. «Per aquí passen 30.000 autobusos i tens el tren i el metro, i les motos de lloguer a la porta; aquest és el privilegi, que tinguis Cartier o Chanel o Valentino tant se me’n dona», assenyala aquest veí, a qui també li agrada viure en un carrer «que té un significat per a molta gent». «Potser per a algú pot ser un problema, però a nosaltres ens agrada, per exemple, que les manifestacions passin per aquí a baix», conclou l’home, des de la terrassa del qual, amb sofàs fets de palets reciclats, es veu la Torre Deutsche Bank, a l’altra vorera de davant, l’àtic de la qual es considera el pis més car de ciutat. Recentment va ser venut per 40 milions d’euros.

Acquarone no és l’únic periodista que viu, ni encara menys que ha viscut, al passeig de Gràcia. El mateix Gabriel García Márquez va comprar un pis al més monumental dels carrers de la ciutat, on resideix també, des de fa 25 anys,Josep Cuní, a qui no li passa pel cap marxar d’allà. «No com a acte de resistència, sinó perquè és el lloc on més temps he viscut; un lloc que entenc com l’ànima de Barcelona, on tinc la sort de viure», assenyala qui va ser durant anys el despertador de Catalunya.

El que més valora és ser al centre de la ciutat. «Sempre crec que arribo abans caminant que en transport, que no és veritat, però és una fantasia que em faig jo», relata Cuní, a qui li encanta «aquesta sensació de ser en el quilòmetre zero». «Una virtut del passeig és que li passa una mica com a Venècia, que a partir d’una determinada hora el turisme és com si s’esvaís», prossegueix el comunicador, que afegeix que «viure al passeig de Gràcia té un especial glamur i, com tot el que té glamur, té les seves llums i les seves ombres». La principal ombra és, indiscutiblement, la pressió turística. Haver d’obrir-se pas entre els grups de turistes per entrar a casa teva.

Una cosa semblant li passa, en el seu cas per entrar a la feina, al lletrat Josep Carbonell, soci director de March&Associats, un dels últims grans despatxos d’advocats del passeig. «Antigament, concentrava el 60% dels bufets de la ciutat, però gairebé tots han anat abandonant», recorda Carbonell, que fa 16 anys que treballa al costat del Palau Robert. «Primer van ser vivendes, després oficines, i ara una altra vegada vivendes, però dedicades al turisme de luxe», assenyala l’advocat, que descriu el passeig de Gràcia del 2023 com un centre comercial de botigues de gran luxe a l’aire lliure. «És molt curiós perquè és com el món al revés: moltes vegades hi ha autèntiques cues davant aquestes botigues», relata l’advocat, que, malgrat tot, se sent un privilegiat de poder continuar treballant en un lloc que «continua sent molt agradable».

També testimoni directe de la transformació del carrer és Miquel Pereira, venedor des de fa 28 anys a Santa Eulàlia, al costat de la sastreria Bel, els únics comerços locals que queden al passeig, una artèria que en altre temps concentrava també les seus de les principals entitats bancàries del país, avui reconvertides en hotels (l’exponent més famós és el Mandarín, a l’antiga seu del Banco Hispano-Americano).

Notícies relacionades

¿Qui va matar Vinçon?

El túnel més brutal de Barcelona, ara, ¡la pel·lícula!

Poc queda del Passeig de Gràcia del 1995, en el qual va entrar a treballar un jove Pereira. «Era un lloc tranquil, on les botigues eren més de tota la vida: Gonzalo Comella, Mosella [als baixos de la Pedrera], Furest, Vinçon...», enumera l’experimentat venedor. La gent que passejava en aquell temps davant Santa Eulàlia era majoritàriament gent local, «i, el cap de setmana, de comarques», prossegueix Pereira, que afegeix que, en el cas de l’històric comerç en el qual ell treballa, una part molt important de la clientela continua sent local.

«M’agradava el passeig de Gràcia de fa 30 anys, però m’agrada més ara; és més cosmopolita. M’agrada veure la gent, l’ambient...», diu, per acabar, optimista.