Aquella sensatesa

Dues apel·lacions freqüents dels nostres polítics en les seves bravates constants reflecteixen que en aquest país gairebé res del que es parla es compleix. Per allò de presumir i mancar. Democràcia i Estat de dret són els conceptes. No hi ha pena parlamentària, discurs que es preui ni declaració d’abast que no incloguin aquests dos termes que ajuden a dimensionar la suposada importància del que es diu. Retòrica, en general, vàcua i de part.

Francina Armengol els va citar en el seu discurs institucional del dia 6 i l’oposició va aprofitar per acusar-la de nou d’instrumentalització, perquè la dreta ha declarat també la presidenta del Congrés persona non grata. Com tothom qui es mogui en direcció contrària a la seva. Ni tan sols el Dia de la Constitució es van permetre una treva. Al contrari. Van utilitzar la Carta Magna com a arma llancívola de destrucció constant a costa del CGPJ. Per a ells, perquè és l’equivalent a les taules de la llei immutable, suposadament. Un text necessitat d’actualització per a d’altres. I per als tercers, el compendi legal que ofega les aspiracions d’una llibertat tant pregonada com desconeguda.

Resituar la Constitució

Conclusió: si un mateix codi aconsegueix tot això 45 anys després de la seva entrada en vigor, alguna cosa tindrà de bo si les pautes marcades són tan flexibles que permeten fins i tot declarar discursivament inconstitucional una futura amnistia que la llei de lleis ni tan sols menciona. Després, com que no existeix és il·legal, com si res pogués néixer fora de la seva empara explícita ni res es pogués moure sense el seu permís implícit. Per això, escoltar avui un dels seus dos redactors vius suposa recuperar un halo d’aire fresc que resitua el text en el seu context present, i es recupera la sensatesa de qui sap de què parla.

Miquel Roca Junyent (Bordeus, França, 20 d’abril del 1940) va tornar al Congrés per parlar als joves aconseguint, de passada, l’atenció de la resta. Natural. En temps de tanta turbulència intransigent, escoltar el relat d’un pactista per naturalesa representa recordar que la falta descarada d’aquesta voluntat és el motiu de l’actual desolació col·lectiva. La seva, que diu patir-la, i la de tota la resta que lamenta arrossegar-la.

Convergent medul·lar

Roca Junyent, el convergent medul·lar, àlter ego de Pujol, amb qui es va repartir les responsabilitats del partit fins que va dir prou, recorda que quan es reunia amb els ponents constitucionals temia que Manuel Fraga el detingués en qualsevol moment. El tenia assegut davant, havia sigut el ministre que va alertar que el carrer era seu i deia tenir l’Estat al cap. Però es van fer amics i va plorar la seva mort.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Els temps han canviat i el ritme accelerat que mou el món desubica aquell home d’emocions. Per això, perquè cada vegada més les noves generacions s’incorporen a la presa de decisions amb el seu vot, no hi pot haver nostàlgia d’allò no viscut tot i que ments perverses intentin cantar-los les excel·lències d’un passat que no va ser millor. Tampoc pitjor. Va ser diferent. Allunyat de la immediatesa que es busca ara fins i tot amb el sufragi, com explica Oriol Bartomeus enl seu llibre El peso del tiempo (Debate).

Enmig d’aquest fragor, ressona la veu de l’experiència. I Miquel Roca alerta: és més important la voluntat de complir la Constitució que el seu contingut. Amén.