Del repte majúscul a la "rutina"

Escalfa un tàper de la seva mare al microones de la cuina oberta del pis que comparteix amb quatre estudiants més. Arribar d’Olot en el bus del diumenge a la tarda carregat de carmanyoles per a (gairebé) tota la setmana és només una de les moltes coses que Pere Ribes fa com tots els nois de comarques que estudien a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i viuen a la Vila Universitària. L’afany d’aquest jove de 18 anys acabats de fer és ser un més a la facultat, una cosa que en els pocs mesos que fa que va començar la seva vida universitària, aquest setembre, amb 17 anys encara, està aconseguint amb escreix i amb molt d’esforç. Una cosa que aquest jove invident –cèlebre per narrar des de molt petit els partits de la UE Olot amb passió contagiosa– ha estat fent tota la vida.

La seva mare cuina tan bé que qualsevol rebutja els seus tàpers, apunta entre rialles. L’olor que desprèn la carmanyola al treure-la del microones confirma que no menteix. "Cuino poc, però alguna cosa sí que em preparo, ¿eh? L’únic que no puc fer és la bugada, perquè les rentadores són comunitàries i em costaria identificar les meves peces, així que la roba sí que me l’emporto a casa per rentar-la el cap de setmana", explica.

Estudia Periodisme –la seva primera opció–, professió que l’apassiona des dels 8 anys i n’hi ha prou amb posar-li un micròfon davant per confirmar que és el seu fort, tot i que aquest estiu, setmanes abans de començar, li van entrar tots els dubtes. A mitjans d’agost, malgrat haver accedit a la carrera que volia i ja tenir pis a la Vila, no ho tenia gens clar i l’hi va confessar a la seva mare, que, com sempre, li va treure la idea d’abandonar del cap. "No volia venir, tenia molta por a no sentir-me integrat, a enfrontar-me sol a un entorn en què no coneixia ningú, un lloc tan gran, a més", se sincera.

Però a la UAB el va rebre l’Àngela, la tècnica d’autonomia personal de l’ONCE a qui ja coneixia, perquè li havia fet sessions quan era petit, i tot va canviar. "El fet d’estar amb algú a qui ja coneixia, que era, a més, una persona pròxima, amb molt tacte, molta humanitat i molta professionalitat, em va tranquil·litzar", assenyala, agraït. I quan va conèixer els companys el primer dia de classe –en realitat, la seva gran por– va tenir molt bones sensacions. "No hi va haver ningú que em fes sentir malament", prossegueix, assegut al llit de la seva habitació.

Ja domina el recorregut entre la Facultat de Ciències de la Comunicació –on estudia– i la Vila Universitària –on viu–, camí que fa cada dia ajudat pel seu bastó. Primer repte superat: ser capaç d’anar sol de casa a classe i de classe a casa. Però la vida universitària és molt més que això i el Pere ho té molt clar. Per això ja coneix també bé el camí de la plaça Cívica, el bar de la qual és el centre neuràlgic de la vida social al campus. "Sembla un repte majúscul, que ho és, però al final es converteix en rutina", explica el jove, que té un parell d’amics que ja coneixia d’abans en altres facultats, amb qui de vegades queda. "El fet de sortir de la rutina em fa sentir molt bé", afegeix.

Ho està aprovant tot

Referent a la part acadèmica –no era ni de lluny pel que més patia, però també és una qüestió rellevant– de moment ho està aprovant tot, i està matriculat en cinc assignatures, 30 crèdits, un primer semestre de primer complet. "Al principi has de fer l’exercici d’explicar al docent què significa la teva discapacitat i fer-ho per a mi de vegades és difícil, perquè és una cosa que jo tinc molt integrada, però tothom ho ha entès molt bé i s’ha adaptat", relata.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Fa pocs mesos que és a la universitat i el canvi de vida ha sigut majúscul, però el Pere tanca l’any en què ha viscut el canvi més gran de la seva vida orgullós del que ha aconseguit, i no és per a menys. "Sé anar a la farmàcia de la plaça Cívica si necessito alguna cosa, i si em desoriento buscant qualsevol altre lloc, puc preguntar a algú. Tot ha sigut un aprenentatge, també saber preguntar les coses; però l’autonomia són ales per a les persones que no hi veiem", assenyala.

La integració amb els companys de la facultat –la cosa que més el preocupava– ha anat també molt millor del que esperava. "Venia d’una mala experiència a l’institut, on em vaig sentir molt diferent per com se’m mirava, perquè veien el bastó més que a mi, i això em va marcar; però això aquí no ha passat, i els nous companys m’han ajudat molt i m’han tractat molt bé", explica, feliç.