Aprendre a abraçar la vida

El suïcidi d’una persona és una allau que arrasa tot el que troba pel camí. És un tsunami de dolor, de culpa, de confusió i silenci. És de tot menys un número. No obstant, per analitzar el fenomen d’una forma global, és necessari recórrer a l’estadística. Segons dades de la Conselleria de Salut, durant l’any 2022 van ser 607 les persones que van decidir llevar-se la vida (una mitjana de 50 al mes). Una xifra que ha augmentat en un 20% en l’última dècada i que, per exemple, quadruplica les morts per accidents de trànsit.

En vista d’aquestes dades, el suïcidi s’ha convertit en un assumpte prioritari a les agendes de les administracions públiques, dels serveis sanitaris i la resta d’agents que vetllen per la salut mental i el benestar emocional. I la clau per tractar el problema és fer que deixi de ser un tabú. 

Per això, el 20 de desembre passat EL PERIÓDICO va organitzar una taula rodona per abordar el tema i reflexionar sobre possibles vies de millora. Hi van participar Manel Balcells, conseller de Salut; Montse Dolz, directora de Salut Mental Infantojuvenil del Hospital de Sant Joan de Déu; Diego Palao, director de Salut Mental de la Corporació Sanitària Parc Taulí i coordinador del Pla de Prevenció del Suïcidi de Catalunya (PLAPRESC); i, finalment, Cecília Borràs, presidenta de Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS).

Va obrir el diàleg el conseller, que va expressar la seva preocupació per les dades abans esmentades: «Quan algú arriba a provocar-se voluntàriament la mort és perquè han fracassat moltes coses abans. De fet, ha fracassat tot. Estem davant un problema greu, del qual ens estem ocupant. I per fer-ho, és necessari conèixer bé les causes per trobar solucions».

Entre aquests factors, Montse Dolz va citar «les malalties mentals severes; el malestar emocional, que pot conduir-nos a una crisi; i un context social i cultural específic». Sense voler treure ferro a l’assumpte, Dolz va precisar que el comportament suïcida no s’ha mantingut estable en el temps: l’estadística mostra un «comportament en serra», amb pujades i baixades. Però si mirem enrere comprovarem que, «el 2013, el nombre absolut de morts per suïcidi era el mateix que l’actual». El que al seu parer sí que ha augmentat clarament és «la tendència de verbalització de la conducta suïcida i els comportaments autolítics».

I aquí és quan es va posar sobre la taula un fet indiscutible: que la pandèmia per covid va marcar un abans i un després en la conducta suïcida. «Veníem d’uns anys de reducció sistemàtica del suïcidi. Però en el període 2020-2022 hi ha hagut un increment molt significatiu dels casos, així com també es van incrementar en un 25% els diagnòstics de depressió i ansietat», va confirmar Diego Palao. «Es va ajuntar l’impacte econòmic de la pandèmia amb la dificultat per accedir als serveis sanitaris i, per descomptat, l’aïllament social», va afegir el també director de Salut Mental de la Corporació Sanitària Parc Taulí.

«Les persones estem dissenyades per actuar col·lectivament, tenir relacions de pertinença, afectivitat, tenir objectius i donar un sentit a la nostra vida. I amb la covid tot això va quedar molt tocat», va dir Dolz. «Els adults tenien més eines per afrontar-ho, però els joves no. Els faltava nutrició emocional; i només tenien una nutrició digital, que potser no era la millor.» En aquest «context de privació del que era essencial» és on va aparèixer, segons la doctora, tota aquesta vulnerabilitat dels joves en la seva màxima expressió.

NO AL SILENCI

Els ponents van estar d’acord que no existeix una única via d’intervenció per mitigar el problema del suïcidi, sinó que s’ha d’actuar des de tots els fronts. El primer d’ells, afavorint que les persones amb idees suïcides puguin expressar-ho: «La principal eina és parlar, cridar, perquè a l’altre costat hi ha persones que, ens coneguin o no, podran ajudar-nos», va dir Cecília Borràs. I va remarcar el conseller Manel Balcells: «Demanar ajuda costa; però parlar és un element terapèutic en si mateix. Per això, hem de centrar els esforços a fer que les persones amb idees suïcides es puguin manifestar».

I ja es percep un cert canvi de mentalitat al respecte. Per exemple, avui dia sembla que «els joves tenen una actitud molt més oberta amb relació a la teràpia», opina Montse Dolz. «Les noves generacions estan compartint també el que els passa a les xarxes». Tot i que, per a l’especialista, aquest últim punt també té la seva contrapartida: «en el dia d’avui, parlar d’aquests temes a internet obté molts likes. I això pot arribar a generar una espècie de suport de les idees suïcides. És una arma de doble tall», considera aquesta doctora.

La necessitat de compartir el malestar emocional també és important en el cas de les persones que sobreviuen a un suïcidi. «Per a elles, moltes vegades és dur continuar vivint. I és important poder verbalitzar-ho, alleujar la idea de ser una càrrega per als altres. En una societat en la qual tot ha de ser fàcil, en la qual no hi ha temps per a gairebé res, és difícil compartir sentiments tan profunds com aquesta foscor que et creix a dins», explica la presidenta de Després del Suïcidi – Associació de Supervivents. Des d’aquesta entitat han atès aquest any més de 250 persones, per fer que la llar (on moltes vegades es produeix el suïcidi o la temptativa) no es converteixi en un entorn traumàtic; per superar l’estigma; i per aprendre a enfrontar-nos a una societat que ens qüestiona com a cuidadors de qui va voler (o va aconseguir) llevar-se la vida.

POLÍTIQUES PÚBLIQUES

Per a la reducció de les xifres de suïcidi, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa el Pla de Prevenció del Suicïdi de Catalunya, que des del 2021 i fins al 2025 inclou mesures que «van més enllà del sistema sanitari i dels dispositius especialitzats», va puntualitzar Balcells. «Hem d’anar allà on passen les coses. Per això cal donar suport a les escoles, donar eines als docents, per a una detecció primerenca. També a la universitat. I a les presons, on hi ha hagut un increment important dels suïcidis.» 

Es pot destacar també la importància del Codi Risc Suïcidi, un protocol específic d’actuació urgent, comú per a tots els agents sanitaris implicats, especialment els equips d’emergències, i que el Parc Taulí va ser pioner en implementar el 2008.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Finalment, va destacar Palao, «és necessari treballar de forma sinèrgica i simultània entre tots els àmbits i agents» per «no arribar a casos tan severs i aconseguir una societat més resilient, amb més capacitats, propòsits i esperança», va completar Dolz.

Per acabar, la presidenta de DSAS va llançar una reflexió interessant: «És curiós que infeliços que ens fa aquest món, estant com estem en una societat del benestar». Així, Cecília Borràs va al·ludir a un article publicat al New York Times l’any 2012. En aquella publicació –va explicar Borràs– es parlava de com el suïcidi s’havia relacionat històricament amb persones sense vincles familiars, proscrits des del punt de vista social. No obstant –assegurava aquell escrit– «s’estava produint un canvi en la manera en què els joves veien el suïcidi, com una decisió que qualsevol podria prendre en un moment determinat, especialment en un context en el qual la classe mitjana estava desapareixent, cosa que provocava una visió desesperançada i sense perspectives de futur».