Mariano Barbacid, bioquímic: «Dir que acabarem amb el càncer és com dir que acabarem amb la mort»

Des de l’Aula Magna de l’edifici Altabix del campus d’Elx de la Universitat Miguel Hernández, el bioquímic i científic espanyol Mariano Barbacid reconeix entre rialles que quan fa xerrades en castellà sempre triga 10 minuts més a acabar-les. Barbacid, que acaba de parlar davant un centenar de persones sobre medicina de precisió, va emigrar el 1974 als Estats Units, on va començar com a becari i va acabar dirigint el departament d’Oncologia de l’Institut Nacional de Càncer de Maryland.

Als 48 anys va tornar a Espanya i des d’aleshores és el cap del Grup d’Oncologia Experimental del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO). No obstant, va ser el 1982 quan aquest bioquímic va descobrir el primer oncogèn humà H-RAN i va identificar la primera mutació responsable del desenvolupament d’un càncer en humans.

Ara, la Societat Espanyola de Bioquímica i Biologia Molecular (SEBBM) ha organitzat pel seu 60 aniversari la projecció del documental ‘El camino inverso’, una projecció que parla de la seva vida i que es va poder veure aquest dijous al Teatro Cervantes de Saix.

‘El camino inverso’ parla de la seva relació amb la ciència com una cosa intrínseca en la seva vida

És un documental en què s’explica com vam descobrir el primer oncogèn, però no me’n faig responsable, no va ser ideal meva (riu). Jo vaig començar en aquesta associació, la SEBBM, i tinc com anècdota que quan vam presentar els resultats de la primera mutació de càncer l’any 1982 ho vam fer per primera vegada en el congrés de la Societat Espanyola de Bioquímica, perquè les dues últimes lletres, les de «biologia molecular», encara no s’havien ni afegit.

Veient la seva trajectòria plasmada en aquest documental, ¿què ha pogut apreciar?

Bé, que on vaig depèn del que em duri el cervell. El que sí que puc dir és que tinc la mateixa il·lusió de fa 30 anys quan vaig tornar a Espanya i mentre em duri necessito dues coses: que el cap no se m’espatlli més i continuar tenint prou finançament, perquè avui dia el finançament a Espanya és tan limitat que hi ha moltes coses que es podrien fer millor i que per desgràcia no es poden fer.

¿Tan greu és la situació?

Hi ha un problema molt gros. Perquè et facis una idea jo ara tinc menys finançament del govern que el 2009 i ja han passat 14 anys, sembla que anem cap enrere i això és molt dolent per al país. El que sembla obvi és que als polítics no els interessem per res. Durant tota la campanya electoral que hi ha hagut aquest any la paraula ciència no ha aparegut en cap debat i realment el que necessita la investigació és finançament. Si ara el govern doblés la partida destinada a investigació aquesta continuaria sent una quantitat petitíssima respecte al PIB i, no obstant, sents parlar de les xifres estratosfèriques dels fons europeus i penses que nosaltres amb només una part tindríem un al·licient que canviaria el paisatge de la investigació a Espanya.

¿En quin punt es troba la investigació al nostre país?

Hi ha uns quants grups que són competitius però evidentment és difícil competir quan no tens el mateix nivell de recursos. No és una qüestió de formació, a Espanya es forma molt bé els científics, i tampoc és un problema de vocació, perquè les carreres tecnològiques estan cada cop més plenes a les universitats. Però hi ha dos grans problemes: el finançament, del que ja hem parlat, i que hi ha molt talent espanyol fora d’Espanya.

¿Està parlant de la «fuga de cervells»?

A Espanya tenim el mal costum de dir que hi ha «fuga de cervells», un terme que em molesta moltíssim, perquè no ens escapem, ens en anem per formar-nos. Jo mateix vaig estar 24 anys fora i no em vaig escapar, i això que era l’època de Franco i en tenia més motius (riu). El problema no és sortir, sortir és essencial per formar-se, el problema real és tornar.

¿Costa que els científics tornin a Espanya?

Sí, i espero que el ministeri se n’adoni. Hi ha molts espanyols que se’n van anar que ara tenen càrrecs de professors en universitats i centres d’investigació i que no tornen no perquè vulguin sinó perquè les condicions que es donen a Espanya, que en alguns casos m’atreviria a dir que són insultants, no tenen res a veure amb les que s’estan oferint al Regne Unit, Suïssa o els Estats Units. Fa uns mesos vaig ser a Ginebra fent una xerrada a un grup de científics espanyols que treballen a França, Itàlia i Suïssa i tots em deien que els encantaria tornar a Espanya, però que no ho fan no pel sou, que també influeix, sinó perquè diuen que els faltarien recursos per poder investigar.

¿Podem dir que estem a la cua en investigació?

No sé si a la cua, però sí que estem en un lloc que no ens correspon ni de lluny.

¿Això fa que siguem més lluny d’acabar amb el càncer?

No, amb el càncer no es pot acabar perquè és com si em dius que acabarem amb les morts. Com diuen els americans en aquesta vida només hi ha dues coses certes «‘death and taxes’», la mort i els impostos, i això no ens ho treu ningú. Però sí que en el càncer es va millorant molt amb les teràpies, la immunoteràpia i la medicina de precisió tenen menys de 25 anys i han canviat molt no només els nivells de supervivència sinó també la qualitat de vida dels pacients.

Estem parlant de càncer però, en realitat, són molts els càncers diferents.

El que passa amb el càncer és que li diem en singular i això és perjudicial per a l’opinió pública perquè ens creiem que és només una malaltia i és clar, no és el mateix un càncer de mama o de pròstata, en què l’esperança de supervivència és de més del 90%, que un càncer de pàncrees, en què la supervivència és de menys del 5%. No pots dir només càncer perquè no és un de sol, el que diguis ho has de qualificar.

Fa uns dies saltava la notícia que hi ha unes escopinyes amb leucèmia transmissible, ¿és contagiós el càncer també entre els humans?

Afortunadament, els càncers no són contagiosos en humans. Només n’hi ha un, el càncer de coll uterí produït pel virus del papil·loma humà, però aquest càncer a Espanya pràcticament no existeix, representa uns 50 casos a l’any i és molt poc comú.

Una altra de les qüestions que estan despertant més alertes és el fet que sembla que cada vegada hi ha gent més jove a qui se li detecta un càncer

Això sembla, els epidemiòlegs no saben exactament perquè però sí que sembla que hi ha un augment de casos de càncer entre persones joves d’entre 45 i 50 anys. No són càncers diferents, són els mateixos però apareixen en persones més joves. El càncer tal com el coneixem té dos pics, un més petit que és el pediàtric, que es plasma en els dos o tres primers anys de vida i que normalment desapareix tret de casos estranys, i després torna a començar als 60 o 65 anys. Al final la tercera part dels homes morim de càncer, no queda cap més remei.

Malgrat l’estadística, ¿hi ha hàbits que empitjoren la nostra predisposició com fumar o tenir una mala alimentació?

Fumar és el principal, no podem comparar la falta d’exercici amb fumar. El millor que podem fer per evitar tenir càncer és deixar de fumar i punt. La resta de coses també influeixen però en el càncer tenim dues causes clares: tenir una inflamació crònica, com en els casos de càncer d’estómac o una persona amb una pancreatitis crònica que és més probable que desenvolupi un càncer de pàncrees, i fumar. Als llocs on s’ha prohibit fumar en espais públics el càncer s’ha reduït a la meitat, no han tingut càncer més persones gràcies a deixar de fumar més que gràcies a les noves teràpies que s’han desenvolupat. Sembla una barbaritat però és una realitat.

Veiem moltes persones joves que comencen a fumar, ¿com afectarà això en el futur?

Bé, sabem com afectarà perquè ja ho hem viscut. El càncer de pulmó era el càncer de menor afluència abans de la Primera Guerra Mundial. Després molta gent, sobretot homes, van començar a fumar, i després de la Segona Guerra Mundial cada cop ho van començar a fer més dones. En aquell moment les incidències van ser paral·leles. En la vida només hi ha dues coses fonamentals: que fumar és evitable i que l’única cosa inevitable és fer-se gran.

¿En quins tractaments està el futur de la lluita contra el càncer?

La quimioteràpia continua sent el tractament més freqüent però també existeix la medicina de precisió i la immunoteràpia, que són molt efectives per a un altre tipus de tumors. Per exemple, la immunoteràpia és una de les que més efectes beneficiosos ha tingut en casos de melanoma i pulmó.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

¿Per on passa el futur de la investigació en el càncer?

Per descomptat, es tracta d’anar millorant. Jo no puc predir el que passarà l’any que ve però el més important ara és mirar als últims 25 anys i veure tot el que hem avançat, que és increïble. Llavors, jo tinc l’esperança que en els pròxims 25 anys s’avanci el mateix. No puc dir en quin camp serà, els avenços són petits saltirons, són molt tímids, però et posen en un lloc en què no estaves fa 25 anys. Simplement mirant cap enrere tot el que hem avançat des de 1998 ens ha de donar moltes esperances que en els pròxims 25 anys s’avanci almenys el mateix.