Assassí i dietista

L’encert més gran (i gairebé l’únic) del documental de Jordi Évole sobre Josu Ternera consisteix a haver-lo posat davant una càmera. L’altre èxit va ser no emprenyar-lo mai gaire per evitar que toqués el dos. I res més. El pobre d’Évole està singularment mal equipat per a un entrevistat com Urrutikoetxea. Els seus instruments habituals –un aire una mica beneit d’innocència o confusió, la seva barbeta de mindundi, la impressionant astúcia de posar una pregunta incòmoda abans o després de tres preguntes naïf– no serveixen per a res davant un assassí. ¿Blanqueja Évole Ternera? Una miqueta. Paga un preu –no gaire onerós– perquè el terrorista estigui disposat a parlar. És gairebé al principi, quan el periodista –anomenem-lo així– el reconeix com a "peça clau" per arribar "al final de la violència", és a dir, perquè la màfia etarra deixés de matar. No només és una neciesa, sinó també una mentida, un piropo grotesc i arrossegat. Urrutikoetxea no va decidir absolutament res en aquells anys finals. I ETA va decidir abandonar la lluita armada quan no va tenir més remei.

Malgrat tot això entrevistar aquesta bèstia és periodísticament legítim. Entrevistar algú no implica reconèixer-li un altre estatus que el d’ésser humà. No legitima el seu comportament moral ni exalta el seu passat. No concebo un periodista refusant fer-li una entrevista a Hitler al búnquer de la cancelleria. Una altra cosa és el que poguessis aconseguir. Évole no aconsegueix gairebé res, simplement perquè no pot –ni de lluny– domesticar dialècticament i provisionalment la bèstia, que de tant en tant deixa anar un bufec i somriu amb menyspreu. Perquè Josu Ternera –ho sento, criminal hiperestèsic– no és res més que un assassí, un lladre i un extorsionador amb trets com triennis. Ho té escrit a l’engrut d’unes faccions carregades de fàstic. Aquestes són les seves especialitats professionals. Totes les altres coses –per a ell– són irrellevants. I no només moralment. De vegades, en ocasió de l’atemptat d’Hipercor, per exemple, diu que ETA va cometre un error. Un error de càlcul, precisa. Però mai admet anomenar l’error assassinat. Ni tan sols admet que ETA practiqués el terrorisme. En altres ocasions, que gran, es dirigeix a les víctimes i assaja unes breus disculpes. Pot demanar disculpes, amb un punt de desgana indisimulable. Però mai expressar penediment. Es lamenta –potser– el mal causat, però no se’l considera una equivocació. En el fons, aquesta paròdia d’argument il·lumina la personalitat del terrorista. Matar està malament, qui ho dubta, però matar quan es té raó és fins i tot alliberador. Josu Ternera –i no només mentre va ser a la cúpula de l’organització etarra– va ser el terrorista més temut pels mateixos terroristes.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Un Hannibal Lecter amb escó

Avui Urrutikoetxea no és a la presó. Hi va estar uns quants anys, després va ser un diputat més espectacular que rellevant al Parlament basc, una espècie d’Hannibal Lecter amb escó gràcies a EH, i va tocar el dos de nou a França per evitar els resultats d’una ratificació de sentència del Tribunal Suprem. També es va argumentar –per apaivagar jutges o condemnes– un càncer d’estómac que es deu haver guarit miraculosament. No té bon aspecte als 73 anys, però sembla ben dubtós que sigui per la mala consciència. En les seves estones lliures ha treballat com a nutricionista, dit sigui per a tots els que mantenen que la bèstia no té sentit de l’humor.