Quan existia el senyor Llop (i els futbolistes gaudien d’impunitat)

Eren com l’Equip A, el cotxe escombraries, el camió escombra, els nois de la neteja; eren, vaja, el senyor Llop de ‘Pulp Fiction’ vestits de blaugrana. I a fe que tenien feina cada nit. I alguns d’aquests treballs no eren senzills, no.

La quitxalla tenia pisos francs; n’hi havia que dominaven les discoteques de moda; n’hi havia, ja saben, que vivien sense portar diners a sobre ni targeta de crèdit i que fins i tot presumien del gratis total per ser qui eren. I gairebé tots portaven un petit seguici que els proporcionava tot el que desitjaven. Però aquest seguici no s’encarregava de la neteja en cas que es compliqués la nit. Si passava algun imprevist (o no tan imprevist), cridaven a la seguretat (del club, és clar).

Els temps han canviat

Però els temps han canviat molt, per a alguns fins i tot massa. Ara, als nois moderns que van substituir aquests «déus» de la nit silenciosa els agrada més ser ostentosos, viure a les xarxes, presumir-hi, ensenyar-ho tot, crear el seu propi món, paral·lel, i aviat habitar el metavers.

El problema és que els oferim tant culte, tanta adoració, que ells se senten protegits. I fins i tot pensen que són invulnerables. Bé, no només ho pensen, sinó que en tenen proves. La culpa és nostra, dels mitjans, de la societat, per convertir-los en déus. A algun fins i tot els hem posat aquest sobrenom. Quan l’únic que són és, en el millor dels casos, bons, extraordinaris futbolistes. I poc més.

Però ells pensen que, per ser qui són, se’ls perdonarà tot. I que fins i tot se’ls riuran les gràcies. Fins i tot desaparegut el senyor Llop.

Més que poder

Viure creient, convençut, que mai et passarà res per ser qui ets deu ser increïble. És més que tenir poder. És tenir impunitat. Saber que has fet el que has fet i, tot i així, presentar-te davant dels Mossos o davant la jutge com si no haguessis fet res o, pitjor, com si el que vas fer ho consideressis normal (¿com quantes altres vegades que t’ho han tapat?). És creure’t intocable.

Pot ser que sigui un problema d’educació, d’urbanitat, pot ser. És, sens dubte, un problema de creure’t únic, impune, amoral, des que firmes el teu primer contracte, potser com a aleví, fins que la teva dona et regala un Rolls Royce amb un llacet vermell per ampliar un garatge amb 15 automòbils increïbles. O quan escrius al teu president i li dius «baixi la fitxa a tots menys al meu amic i a mi».

Millors advocats

O quan et substitueixen en un partit i negues la salutació al teu entrenador. O quan estàs lesionat i te’n vas a París a veure un partit de l’NBA mentre els teus companys et salven el sou a Vila-real. O quan tens prohibit acudir al Camp Nou amb bicicleta, a tota llet, i el teu entrenador no et planta cara. O quan demanes al director d’un diari que si guarda al calaix aquest article que et critica li concediràs una entrevista. I passa, passa.

Notícies relacionades

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

Quan t’has mogut per la ciutat sense diners, sense Visa, perquè mai l’has necessitat i, a sobre, comptaves amb la protecció del senyor Llop, quan les discoteques eren el teu club privat i els seus «goril·les», els seus «segurates», t’ho proporcionaven tot i feien els ulls grossos, vas pensar que mai et passaria res.

I ara ja veus, has de contractar un bon advocat (els quatre millors ja han demanat informes teus i van perseguint el teu expedient per oferir-te els seus serveis) perquè et tregui de la presó perquè, al no estar-hi acostumat, ni tan sols vas encertar amb el lletrat adequat i la jutge, que va al·lucinar quan no vas saber confirmar si la fitxa que cobraves a Mèxic era anual o mensual, va decidir enviar-te a la presó.