"Si permets que l’alumne esculli, triarà allò que menys li convé"

Al prefaci cita Thomas Sowell: "Quan vulguis ajudar els altres, dona’ls evidències; quan vulguis ajudar-te a tu mateix, dona’ls el que volen sentir". ¿Estem en aquest punt?

En la introducció faig una analogia amb la medicina. Durant mil·lennis no es va basar en la ciència, sinó en l’educació, la tradició, l’autoritat, l’experiència personal... Els metges feien sagnies, convençuts que funcionaven, fins que van comparar quants se salvaven amb les sagnies i quants no i van veure que no hi havia diferència entre uns i d’altres, de manera que es va demostrar que no funcionaven.

Sorprèn que ningú hagi pensat a comparar mètodes...

En medicina no va ser fins a mitjans del XIX quan es va començar a veure l’evidència científica com a aliada de la pràctica mèdica; i ara ningú entén la medicina no basada en la ciència. I segueix havent-hi pràctiques pseudocientífiques, però fora del circuit.

¿El sistema educatiu català no està basat en l’evidència?

Ni el català ni cap altre. Però, en canvi, sí que hi ha moltíssima investigació al respecte. Quan vaig començar a dedicar-me a divulgar tota aquesta investigació en la comunitat educativa, la primera cosa que em va sorprendre és com pot ser que tinguem tot aquest coneixement científic i no s’hagi transferit a la comunitat educativa. I del que me’n vaig adonar de seguida és que la comunitat educativa està molt interessada en aquest coneixement.

També haurien d’estar-ho els responsables de les polítiques educatives, ¿no?

També. I això sembla que comença a passar. El departament ha començat a expressar que vol basar-se en la investigació per elaborar les seves polítiques. Però en aquest àmbit, fins ara, no havia pensat que l’educació es pot nodrir de l’evidència. Podríem estar davant un moviment com el de la medicina.

¿PISA n’és el punt d’inflexió?

S’està generant el debat i l’interès necessari perquè posem la mirada en com la ciència ens pot ajudar. La ciència ens permet veure més enllà de les aparences, del que tenim davant.

Un dels mites que fa caure i que fa especialment mal és el següent: "Si l’entorn els motiva, els nens aprenen a llegir de forma natural". Aquesta creença està arrelada en moltes escoles.

Segurament, igual que ensenyar a llegir és la qüestió sobre la qual hi ha més investigació. Determinats mètodes fan el contrari al que diu la investigació, partint que aprenem a llegir igual que aprenem a parlar.

¿I no és així?

No. Llegir és una tecnologia que vam inventar ara fa 5.000 anys. De fet, la majoria de la humanitat ha sigut analfabeta fins als últims 100 anys, i encara hi ha al món milions d’analfabets; això confirma que no s’aprèn de manera espontània, que requereix un ensenyament.

Un altre mite al qual dedica diverses pàgines del llibre és el de la motivació.

És un greu problema, sí. El 70% dels nens aprendran a llegir fem el que fem, pel seu entorn o perquè s’espavilaran. Però hi ha un 30%, que són molts, que, si no els ensenyem de forma directa, explícita, sistemàtica, no aprendran a llegir amb fluïdesa, i la fluïdesa és clau per a la comprensió i per disfrutar de la lectura.

¿Creu que el sistema educatiu actual està donant massa importància a les emocions?

És clar que les emocions són importants per a l’aprenentatge. No obstant, el concepte clau és motivació, i la motivació és important per a l’aprenentatge perquè t’empeny a fer allò que et portarà a aprendre. Però sobre la motivació hi ha molts malentesos.

¿Quins?

Que les emocions fan més memorable allò que aprenem. Les emocions fan memorables els esdeveniments de la nostra vida –això és la memòria episòdica–, però no fan que necessàriament recordis conceptes i idees (això és memòria semàntica). De vegades es confon estar motivats amb no estar fent un esforç. I no, han d’estar motivats per fer un esforç. Aprendre requereix un esforç.

¿Motivem per maquillar el fet que els estem demanant que facin un esforç?

Aprendre requereix pensar, i pensar costa. L’altre error és pensar que la motivació fa que recordem millor allò que estem aprenent, i tampoc és així. La motivació no té aquest efecte implícit. La motivació fa que aprenguis més i millor perquè t’impulsa a dedicar més temps i esforç a les accions que et faran aprendre. Hi ha també molts malentesos sobre de què depèn la motivació.

¿De què depèn?

Moltes vegades pensem que la motivació depèn de l’interès. Si hi estan interessats, aprenen i, si no, ¿què hi farem? I això porta a una derivada que és basar-nos en el que els interessa als alumnes, que ells triïn. Això fa oblidar un dels factors més importants per a la motivació i que moltes vegades oblidem, que és l’autoeficàcia.

¿Què és l’autoeficàcia?

Notícies relacionades

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

La creença que pots aprendre una cosa. I és més important que l’interès, perquè modula els nostres interessos. T’interesses per aquelles coses que creus que se’t donen bé i, en canvi, fuges del que creus que no. Quan a un nen li preguntes què vol aprendre, el més probable és que et digui coses que ja sap, que ja domina, perquè el que ens motiva és tenir èxit. Per això, si tu permets que l’alumne esculli, triarà el que menys li convé perquè ja s’ho sap, però necessita treballar allò que encara li costa.

Així doncs, basar-se en els interessos del nen, ¿és un mal plantejament?

No, però hi ha moltes maneres de generar els interessos. Un altre error és creure que els interessos són personals. Els interessos es poden generar.