"Les poques noies que hi ha a classe tenen por de participar"

A Barcelona, Angelica Castro-Salazar ha trobat el punt d’unió entre dues de les seves passions: un urbanisme fascinant i un projecte docent inspirador. Al llarg del mes de gener, la jove estudiant d’Enginyeria Civil i Mediambiental del Massachusetts Institute of Technology (MIT) va tenir l’oportunitat d’impartir classes de física i matemàtiques a l’Institut Bernat el Ferrer, de Molins de Rei (Baix Llobregat). Un projecte fruit de l’acord entre el MIT, el programa FAIG de la Generalitat i EduCaixa, de Fundació La Caixa.

¿Què va ser el que la va motivar a participar en aquest programa?

D’una banda, el que em va inspirar va ser el fet de ser a Barcelona, que és una ciutat molt interessant des del punt de vista d’una enginyera civil. Però també l’oportunitat de treballar amb nens com a docent, que és una cosa que ja havia fet a l’institut dels Estats Units.

¿Què és el que més destacaria de la seva experiència aquest últim mes?

El que més m’ha agradat són les preguntes dels nens. A mi, personalment, assignatures com la física i les matemàtiques m’apassionen, però és difícil saber si a un nen li està interessant o està entenent el que li estàs explicant. Sentir com fan preguntes em demostra que sí que els importa el material que els estic ensenyant.

¿Què creu que pot aportar a aquests joves?

Des de l’institut de Molins de Rei em van traslladar la seva satisfacció pel fet que una noia estigui ensenyant matèries científiques. Quan vaig arribar a l’institut, vaig notar que hi ha menys interès en aquestes assignatures per part de les noies. Crec que pot ser positiu que vegin que el que estic fent no només m’interessa, sinó que ho estic fent a un nivell alt i a la millor universitat del món. Per a mi és important demostrar-los que sí que és possible. Moltes tenen la capacitat, però, de vegades, els fa por llançar-se a aquest món.

¿Utilitza alguna estratègia per motivar els seus alumnes?

Aquest ha sigut el principal repte a què m’he enfrontat aquest mes. Intento fer-los preguntes mentre estic fent una presentació per incorporar-los en la temàtica. Però el que disfruto més és posar-los projectes i reptes de creació. Per a mi, com a estudiant, això era el que més m’agradava: aprendre mentre creava alguna cosa amb les meves pròpies mans. Als meus alumnes els dic que la ciència és com veure el món a través d’unes ulleres de rajos X. Gràcies a elles, no només veuen les coses, sinó que entenen com funciona una estructura o per què els avions no cauen.

Un dels objectius del programa és incentivar la metodologia maker. ¿En què consisteix?

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El primer cas és la creació d’alguna cosa en un nivell molt bàsic, per exemple una rampa, utilitzant llibres, paper d’alumini o tovalloles. El segon pas implica recursos més avançats, com ara impressores 3D i programes de disseny 3D, i a partir d’allà que puguin començar a aplicar la seva creativitat i els conceptes que s’han assimilat a classe.

A Espanya, només el 16% dels professionals de l’àrea de les STEM (sigles de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, en anglès) són dones. ¿Com creu que es pot revertir aquesta situació?

L’essencial és començar quan són petites, que la família no decideixi per elles. A més, crec que és important que les noies comptin amb una comunitat a les classes de ciència. He notat que les poques noies que hi ha senten por de participar. En canvi, els nois no dubten a fer-ho perquè, a l’estar amb els seus amics, se senten segurs. Les noies es poden sentir soles a classe i els entren dubtes al fer comentaris o preguntes, com si s’haguessin de burlar d’elles.