"Si l’escola no educa en l’ús crític del mòbil, ho faran Google o Elon Musk"

Ens va sorprendre a tots perquè no és una regulació, és una prohibició. Aquest és el matís i la pujada de to. El discurs inicial era que hi hauria una regulació que generaria certeses i aniria acompanyada d’un debat profund en la comunitat educativa. I ni ha sigut una regulació oberta, sinó molt restrictiva, ni hi ha hagut un gran debat en la comunitat educativa.

Hi ha centres que ho tenien regulat, però de manera més flexible, permetent la seva consulta al pati, per exemple.

Sí, i ara al pati estarà prohibit.

¿No ho veu pertinent?

Em sembla un bon debat. El pati és un entorn d’oportunitat i risc. És un moment de descontrol, per tant, més obert als riscos, però que no hi hagi mòbils no significa que sigui de millor qualitat per art de màgia. Els patis també són espais educatius i, per desgràcia, tenim uns projectes de patis molt immadurs. ¿Els prohibim el mòbil? Molt bé, però, ¿quina és l’alternativa? ¿Els tirem la pilota i que juguin a futbol o ho aprofitem com un espai educatiu on passen coses, on aprenem, on interactuem? Alguns centres el que han fet és prohibir el mòbil, però oferir ping-pong, obrir la biblioteca escolar...

Hi ha centres que van oferir aquestes alternatives abans de prohibir.

Els joves ho diuen: Miro el mòbil quan em sento sol i estic avorrit. I aquest és un missatge molt potent. Perquè o els jutgem des de la mirada adultocèntrica de són addictes i els hem de desenganxar i ja està o considerem que és la nostra responsabilitat acompanyar-los i donar-los alternatives educatives. Si ens genera confort com a societat prohibir-ho, fem-ho, però com un primer pas per començar a fer coses. La meitat dels centres catalans no tenen biblioteca escolar. I passa igual a casa. Veiem molts adults que van pel carrer mirant el mòbil i no miren els seus fills als ulls. La prohibició és un pedaç a un repte social que va molt més enllà de l’escola i és molt més ampli que el mòbil.

És un pedaç, però alguna cosa calia fer fins que es produeixi un canvi més profund com el que estan intentant impulsar les famílies organitzades en el moviment ‘Adolescència lliure de mòbils’.

És molt sa que hagin sortit aquestes veus, però aquestes famílies, en realitat, són les que menys problemes tenen amb els mòbils. Perquè en són conscients; són famílies de classe mitjana que acompanyen i regulen a casa... El que ens preocupa són els entorns de pobresa, i això transcendeix a l’escola.

Ha canviat el paradigma de la fractura digital. Abans era entre els que tenen o no accés a internet, i ara entre els que tenen o no acompanyament en aquest accés.

La bretxa real és si el context digital et genera oportunitats o t’exposa a riscos. I les capes més vulnerables s’emporten la pitjor part: la desinformació, l’assetjament, la soledat... Sobretot a les llars, on es produeixen les situacions més preocupants.

De fet, el temps fora de l’escola és molt més llarg que el que hi passen.

I no només això. A l’escola estàs fent alguna cosa. El problema a casa és que és una exposició molt prolongada i continuada, gens supervisada i amb una barra lliure de continguts, i allà és on hi ha el gran risc. Els docents poden fer de policia, però si quan surten del col·le estan hores i hores enganxats, no dormen, venen cansats a classe, han creat grups amb dinàmiques tòxiques... I això és una cosa que els sobrepassa, per molt que ho tinguin regulat o prohibit.

¿Prohibir va contra l’equitat?

Envia un missatge negatiu a la societat. Durant molts anys hi ha hagut un missatge molt tecnooptimista: Si omplim les aules de màquines tindrem una millor alfabetització digital i més oportunitats. Una cosa falsa: tenir tecnologia no es correlaciona amb els resultats educatius. Però ara hem fet un gir de volant a l’altre extrem. Fins i tot en la instrucció diu reduir al mínim l’ús del mòbil. Llança un missatge molt negatiu cap a la tecnologia, i entenc que és desconcertant tenint en compte les polítiques dels últims anys.

El mòbil no és l’única pantalla a l’aula. De fet, els portàtils que els ofereix el mateix Departament els serveixen també per utilitzar la gran majoria d’apps...

Exacte. Les classes són plenes de tauletas i de portàtils en què poden obrir TikTok, i on ChatGPT els pot fer els deures. Això dels mòbils és un petit pedaç a una demanda social, a un context polític global i estatal de a veure qui ho prohibeix abans.

Però aquesta mateixa tecnologia permet també fer la feina que podrien fer amb el mòbil, amb les tauletas, per exemple...

Les tauletes són un bluf. ¿Qui les utilitza avui dia? Com a eina educativa és molt qüestionable. Un portàtil és molt més constructiu, al final una tauleta està pensada per consumir, no per produir, no té teclat. Educativament és molt pobre. En canvi, un portàtil et permet programar, crear contingut... És molt més interessant treballar amb el mòbil o treballar amb un portàtil que amb una tauleta.

Un mòbil tampoc té teclat...

Sí, però és una realitat social. Podem acceptar-la, no acceptar-la, qüestionar-la, protegir els centres d’aquesta realitat, però és la seva realitat; en canvi, ningú utilitza tauletes.

¿Què fem ara amb tots els milions invertits en aquestes?

Aquí hi ha hagut una borratxera tecnològica, després de la pandèmia. Una acceleració molt ràpida sense temps perquè els docents puguin digerir-ho i trobar-li un sentit pedagògic. No podem ni emborratxar-nos de tecnologia i creure que ens ho arreglarà tot, ni tampoc prohibir-la i veure-la com un enemic. Hem de trobar un equilibri en els usos i veure quin és l’espai que ha de tenir la tecnologia en la pedagogia. Ara ha passat amb el mòbil, però pot passar ben aviat amb altres pantalles.

¿Creu que passarà?

Pot passar. Perquè el que ens preocupa del mòbil també és a l’ordinador. Prohibir el mòbil en l’entorn escolar és una part molt petita d’una pel·lícula molt més gran. O liderem una bona alfabetització digital crítica des de l’escola o la faran Google o Elon Musk.

La prohibició no resol el problema de fons...

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

L’era digital qüestiona la manera d’acompanyar els nostres fills. El digital és real; ens qüestiona com ens relacionem com a persones. ¿Quina és la motivació que té l’alumne per aprendre? ¿Mira el mòbil perquè és addicte o perquè se sent sol, trist i avorrit? Aquesta cortina de fum de la prohibició ens dona una falsa seguretat que anirà bé, però el problema és que gairebé la meitat dels adolescents estan veient continguts vinculats al suïcidi. Hem d’agafar distància i no ser tan reactius.

¿Quin hauria de ser el camí?

Haurem de configurar les aules com espais en què la tecnologia sigui més invisible i molt més raonable. La tecnologia la necessitem en moments concrets, amb un raonament pedagògic ben fonamentat, reflexionat i compartit com a claustre. El missatge desconcertant és que hi ha hagut molta pressa per digitalitzar i s’ha enviat un missatge de por. Catalunya no sap cap a on va.