Tot el que puja...

Abans va ser Ignacio Jordà González (Mataró, Barcelona, 1973). La criatura que va viure l’enfonsament econòmic de la família. El nano que expulsaven de classe de manera preventiva, el que va abandonar les aules a 7è d’EGB (1r d’ESO actual) i es va posar a treballar de cambrer al bar del costat de l’escola. La seva mare ho va descobrir un parell de mesos més tard, quan va arribar a casa amb una moto nova. Va ser l’adolescent saturat de drogues i desfasament en la Ruta del Bakalao que, als 16 anys, es va instal·lar a València. I el jove que es va allistar a la Legió, no per voluntat, sinó per eludir la presó militar. En els seus dies de festa perpètua, ni tan sols havia sigut conscient que havia de complir el servei militar.

Indubtablement llest

Vidal no parla amb acritud de la Legió. De fet, no parla amb virulència de gairebé res. És capaç d’adaptar el seu discurs a l’audiència del moment. Pot ser divertit, groller o reflexiu. És llest, indubtablement llest. En les converses relaxades destil·la sentit comú i cert aire de justicier. Se li intueix una atracció irrefrenable per joguinejar amb els límits, per gosadia o per ignorància. És d’una sinceritat aclaparadora a l’hora d’explicar els seus excessos. Ha sabut convertir l’exhibició en el seu mode de vida. Primer, del cos. Ara, de l’ànima. Va treballar a preu fet en la indústria del porno, va guanyar quantitats ingents de diners i també els va malgastar a cabassos. Ha sabut esprémer la vida. Massa.

L’arribada d’internet va suposar un fre definitiu a la seva carrera d’actor. La indústria va canviar de manera radical. El que abans eren produccions d’una certa qualitat, amb un argument i un format semblant al d’una pel·lícula convencional que es llogava o comprava en un videoclub, en les xarxes es va convertir en un basar sense llei.

Tot el que puja baixa, diu el refrany i la llei gravitatòria. En el cas de Vidal, la dita adquireix multiplicitat de sentits, incloent-hi el literal. L’actor està a un pas d’anar a judici per la mort a casa seva del fotògraf José Luis Abad, durant la celebració d’un ritual amb verí de gripau el juliol del 2019. La jutge de Xàtiva que instrueix la causa considera que els fets poden ser constitutius d’un delicte d’homicidi imprudent. Qualifica el ritual xamànic d’"irracional, temerari i perillós" i considera que l’acusat no es va anticipar als "riscos que finalment es van produir". L’actor sempre ha relatat que va ser el mort qui va insistir a sotmetre’s a la cerimònia. El cert és que Vidal havia descrit a les xarxes la seva experiència amb la droga. Aquest ritual consisteix a inhalar verí d’un gripau del desert de Sonora que produeix efectes psicodèlics. A través del seu consum es busquen experiències espirituals o terapèutiques, però pot ser altament perillós si es combina amb altres substàncies.

Notícies relacionades

Vichy Catalan dona suport al projecte Camí de Mar

Una fallada als frens és la principal hipòtesi de l’accident mortal

La perspectiva del judici és un revés més en una dècada marcada per la pèrdua. L’actor està pendent de judici per la seva presumpta implicació en l’entramat de blanqueig de capitals orquestrat per Gao Ping entre el 2010 i el 2012. Des d’aleshores, Vidal ha patit depressió severa i ha sigut diagnosticat amb la síndrome de Reiter, una artritis reactiva que produeix forts episodis de dolor.

Vidal va guanyar molts diners amb la indústria del porno, també va perdre la salut. Ell mateix ha reconegut els efectes secundaris de tanta testosterona que va arribar a injectar-se (quan va començar, no existia cap altra medicació per mantenir l’erecció) i les nombroses malalties de transmissió sexual que ha patit. No recomana a ningú aquest camí, però no dubta a exposar tot el que ha recorregut. Entrevistes, documentals, sèries... Encara necessita Nacho Vidal per no enfonsar-se, però ja fa molt que reivindica Ignacio Jordà. Necessita que aquest s’elevi per sobre d’un personatge que no deixa de caure.