Hugo Morán: "La demanda d'aigua ha de decréixer"

Catalunya i Andalusia, que en el seu moment ho van plantejar, han decidit que en principi aquesta necessitat no serà imminent o que directament no requeriran l’operatiu.

¿I més endavant?

Els científics ens adverteixen que les projeccions per a finals de segle s’estan anticipant. Com que les situacions d’escassetat seran més recurrents, hem de disposar d’eines com aquesta per respondre a l’emergència.

¿Continuaran llavors les obres a Sagunt?

Sí. Hem de tenir llestes aquelles mesures útils en escenaris límit. Per tant, el pla d’actuació per subministrar aigua dessalinitzada via vaixell es manté per si en un futur s’hi ha de recórrer.

¿Continuen sense plantejar-se els transvasaments com a solució a les sequeres?

Els transvasaments parteixen de la idea que en aquest país hi ha demarcacions hidrogràfiques deficitàries i altres d’excedentàries. Això és no entendre el cicle natural de l’aigua.

Molta gent continua pensant que existeixen conques excedentàries.

N’hi ha prou amb analitzar situacions d’escassetat viscudes a Vigo, Santander o Bilbao, llocs on pocs s’imaginaven que faltaria aigua per veure que no és així. Una conca és un sistema ecològic viu i ha de tenir l’aigua que hi hagi, que pot variar en funció de les aportacions.

¿Estan, doncs, en contra de nous transvasaments?

De manera estructural, sí.

¿Per què?

Perquè es dimensionen en funció d’una necessitat d’un moment concret. Però, després, el més probable és que el context canviï i aquella conca, de sobte, necessiti aigua.

A Espanya hi ha uns 100 transvasaments. ¿Què en fem?

Avui no ens podem permetre el luxe de prescindir-ne, però sí que hem de tenir en compte que aquesta eina ja té gairebé esgotada la seva capacitat de subministrar aigua.

I sobre la possibilitat d’interconnectar la xarxa de Tarragona (aigua procedent de l’Ebre) amb la de Barcelona, ¿què n’opina?

Conjunturalment, per a una emergència concreta, el ministeri no descarta cap mesura. Abans que deixar persones sense aigua, es pot posar en marxa qualsevol eina a la teva disposició. Però de manera estructural, els trasllats d’aigua no són l’aposta, perquè el recurs disminuirà entre un 20% i un 40% els pròxims anys.

Davant aquestes previsions, ¿hi ha marge perquè la demanda d’aigua continuï augmentant?

No. La demanda ha de decréixer. Moltes de les nostres conques tenen més demanda d’aquella que serien capaces de satisfer amb els recursos que tenen.

¿I com ho fem?

Hi ha diverses respostes. Primer, amb un ús més raonable. Espanya és un país que consumeix més aigua que els del centre i el nord d’Europa. En els últims 15 anys, la despesa per càpita s’ha reduït, però queda camí per recórrer. A més, és indispensable millorar l’eficiència de les xarxes.

Molta aigua es perd en fugues.

Existeixen nivells de pèrdues que assoleixen el 60%. Això no és raonable. Aquestes dades ens han portat a aprovar un pla de digitalització, per tenir un coneixement en temps real del consum de l’aigua, identificar punts vermells i intervenir.

Per contenir la demanda, ¿s’ha de ser més estricte amb els projectes urbanístics o industrials?

Les noves edificacions ja han de tenir en compte les aigües grises i les indústries han de demostrar que apliquen mesures d’estalvi.

¿I es plantegen dir no a projectes per la gran despesa d’aigua?

Sí. Aturem projectes que pretenen utilitzar massa aigua en un punt concret on la capacitat del recurs està superada.

Això passa en rius i aqüífers sobreexplotats, que en molts casos estan contaminats.

Avui som tributaris de les nostres accions. Hem utilitzat aquestes masses d’aigua desconegudes com abocadors i embornals. I aquesta degradació sostinguda en el temps està provocant que col·lapsin. De fet, Espanya ha rebut una sentència per no portar a terme una bona gestió de la contaminació per nitrats en les aigua subterrànies.

En plena sequera hem recorregut a aquestes masses d’aigua tan malmeses. ¿Com frenaran aquest procés de contaminació?

El procés de reversió és llarg. S’ha modificat la llei d’aigües i s’ha posat en vigor una normativa que obliga a actuar davant un aqüífer en mal estat quantitatiu o qualitatiu.

¿I s’està complint?

Però no sempre totes les administracions implementen les mesures amb prou agilitat. És cert que es produeixen activitats que superen de molt la capacitat de càrrega d’aquestes masses d’aigua i que és imprescindible repensar la planificació agrària i ramadera.

A l’hora de protegir espais naturals (rius, aqüífers), veiem conflictes entre el sector ambiental i part del sector productiu. ¿Es pot aconseguir un consens?

Primer és eliminar la demagògia. Els principals beneficiaris d’un estat òptim de les aigües són els usuaris: és a dir, els ramaders i els agricultors.

¿Han de fer certes renúncies, a curt termini, per després tenir assegurat el recurs?

Qui millor sap planificar les existències del recurs és qui realitza l’activitat. El problema arriba quan es contamina aquest mecanisme amb discursos negacionistes. Hi ha gent que s’ho pot creure i això ho complica tot.

¿Consideren que tenen suport d’agricultors i ramaders?

Els últims plans de conques hidrogràfiques tenen el seu suport. I en les comissions de desembassament, en què participen els regants, gairebé sempre s’aconsegueixen acords per unanimitat o grans majories. Les discrepàncies apareixen quan s’entremet el discurs polític.

Si hi ha hagut mostres de negacionisme en aquests sectors, ¿és per la intromissió política, llavors?

Sens dubte. En el Consell Nacional de l’Aigua es va pactar un equilibri entre usos ambientals i econòmics.

¿Es pot limitar l’activitat als agricultors i ramaders per afavorir el medi ambient?

Els agricultors saben que no poden explotar un terreny més del que l’espai permet i ho han fet durant segles. Els inconvenients apareixen quan s’introdueixen elements de distorsió.

¿A què es refereix?

A missatges polítics o la irrupció de fons d’inversió sense arrelament al territori, per exemple. La nostra política ambiental va dirigida cap als agricultors i ramaders que viuen en l’espai on treballen, no cap als interessos de corporacions internacionals que busquen beneficis ràpids i després se’n van a explotar un altre lloc.

Notícies relacionades

Les societats científiques catalanes, contra retallar les ciències

La grip entra en fase epidèmica amb 743 casos per 100.000 habitants

¿I els agricultors arrelats veuen bé posar fi als regadius?

El que necessitem són mesures perquè els regadius existents tinguin una perspectiva de futur raonable, millorant l’eficiència. Però no volem més regadius. I aquest punt de partida l’accepten.