Els docents prioritzen l’«estratègia» a l’«esforç» a la hora d’estudiar

«No tens força de voluntat per asseure’t a estudiar» és una de les frases més repetides en algunes llars, on les famílies es desesperen davant la falta de motivació acadèmica dels seus fills i filles, especialment en l’adolescència. La força de voluntat, en realitat, no existeix. Més ben dit, sí que existeix però els docents i els divulgadors recorden que «cal desmitificar-la». En paraules del professor de secundària i investigador Juan Fernández, posar-se a estudiar no depèn de la suada força de voluntat, sinó de molts altres factors. Entre ells, saber estudiar i tenir una estratègia.

«Hi ha molta gent que pensa que per aprendre alguna cosa n’hi ha prou amb posar-hi ganes, que la capacitat personal és el factor principal per a l’èxit en els estudis, juntament amb un bon ambient familiar i una bona economia. Tot això és important, però no definitiu. Una de les claus en l’èxit de l’aprenentatge és tenir una bona estratègia. És a dir, saber estudiar», defensa el docent i matemàtic Eduardo Sáenz de Cabezón en el seu últim llibre Invitación al aprendizaje (Penguin).

¿Podem, llavors, millorar la nostra manera d’encarar l’aprenentatge? La resposta curta és sí. La llarga, en set blocs:

El mite de la força de voluntat.

«La força de voluntat funciona millor com menys la utilitzes», somriu el professor de secundària i batxillerat i investigador sobre la docència Juan Fernández, que acaba de publicar En blanco (editorial Plataforma Actual), un assaig dirigit a pares i mares perquè sàpiguen com guiar i ajudar els seus fills i filles a focalitzar l’atenció, la memòria i la motivació per aprendre. «Algunes persones tenen veritables dificultats a l’hora de posar-se a estudiar quan estan soles. Simplement, hi ha massa coses al seu abast: mòbil, videoconsola, una sèrie de televisió... Per planificar i preparar l’estudi has de canviar l’entorn perquè no depenguis de la mitificada força de voluntat», conclou.

Fora mòbils.

El 30% dels alumnes examinats a PISA, l’informe que mesura les competències i els coneixements dels estudiants de 15 anys, admeten que les pantalles els distreuen a l’hora d’estudiar i aprendre. Davant aquesta evidència, els experts recomanen que les «temptacions» estiguin fora de l’espai d’estudi. «La idea és no haver d’exercir la força de voluntat de no mirar el mòbil cada dos segons. Simplement, allunya’l d’allà i posa’l en un lloc on no sentis les notificacions. O posa’l en mode avió», proposa Fernández, que convida l’alumnat a desinstal·lar dels seus terminals Instagram –la xarxa social més estesa entre els joves– en cas de necessitar un extra de concentració. Per exemple, preparar-se per als exàmens de selectivitat.

Apunts, sí, però els propis.

Prendre apunts és una bona estratègia per mantenir el focus i aprendre. Sempre que, això sí, siguin els propis i no es copiïn del company de pupitre, tot i que tingui la lletra més pulcra. Fernández explica que prendre apunts tampoc suposa registrar tot el que passa a classe sinó «escriure les teves pròpies notes, els teus propis pensaments, donar significat al que vas escrivint». Passar els apunts a net és una pràctica molt habitual però poc efectiva. En lloc d’això, l’autor d’En blanco proposa reorganitzar les notes per crear esquemes i connexions entre el que el mateix estudiant ha escrit.

Estudiar per parts.

El 1956, el psicòleg nord-americà George A. Miller va proposar el terme chunking com l’estratègia cognitiva que consisteix a dividir la informació que es vol aprendre en unitats més petites. «La memòria de treball té una capacitat limitada. Al dividir la informació en fragments més reduïts es redueix la càrrega cognitiva, cosa que facilita la comprensió», apunta el professor de secundària.

Aprendre és com construir un lego.

Aprendre és com construir un Lego, una peça connecta amb una altra. Així que quan els estudiants s’enfronten a aprendre un nou tema, el primer que han de fer és reconèixer el que ja saben, destaca Fernández. Mentrestant, Saénz de Cabezón escull un altre joc a l’hora d’explicar com funciona el cervell: el Tetris. «La incorporació de nous coneixements es recolza sobre la base dels coneixements que ja tenim», explica, deixant clar que «en el Tetris del nostre cervell, les peces que ja hi són no dificulten l’arribada de les noves sinó que més aviat ho faciliten». Fernández proposa als estudiants que, davant un nou tema, treguin un full en blanc i apuntin quines coses ja coneixen sobre aquest tema i com es relacionen els dos coneixements.

Autoavaluar-se.

Aquesta estratègia no consisteix a resumir, pràctica que es limita a centrar-se en els detalls més importants. Fer una autoavaluació, una cosa a què poden ajudar pares i mares, implica realitzar un test o una redacció o resoldre un problema. «Una cosa que ens ajudi a avaluar si el temps utilitzat ens ha servit per aprendre de veritat», conclou el divulgador.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

A la biblioteca, amb caputxa.

Estar envoltat de gent que estudia ajuda a concentrar-se perquè tendim a imitar les normes socials que ens envolten. Per això Fernández convida els estudiants que no es concentren gaire bé a casa seva que provin a anar a una biblioteca. Potser els funciona. El divulgador suggereix la possibilitat d’acudir-hi amb una caputxa, fins i tot, per centrar-se en els apunts propis i no en els altres estudiants. n