Marta Carmona: "Col·locar un futbolí en una oficina per desestressar és una burla"

Sí, però cal anar amb compte a l’hora de definir salut pública. El cas més paradigmàtic és un brot de còlera perquè una font està infectada. O un brot de legionella o també patologies respiratòries relacionades amb la contaminació. ¿Era l’esclavitud un problema de salut pública perquè estava generalitzada i perjudicava la salut de la població? Si contestem que sí, llavors també ho és l’estrès laboral. L’estrès laboral no és una cosa que passi perquè sí ni perquè existeixi el treball, sinó per la manera de treballar, la regulació laboral i la forma de vida a què ens obliguen el sistema socioeconòmic i el mercat laboral actual. Però no busquem la causa en la dopamina o en la serotonina del cervell perquè les seves causes són socials.

¿Som davant un problema col·lectiu i no individual?

Sens dubte. El patiment és individual, però està tan estès... La feina en si mateixa no té per què ser dolenta, però tal com està organitzada en el dia d’avui és profundament generadora de patiment. És un problema col·lectiu i és imprescindible atendre’l amb legislació i protecció dels treballadors. Les violències i les maldats del treball han evolucionat en els últims 50 anys més del que han evolucionat els sindicats, que són els que ens han de protegir.

¿Podem definir-ho com una malaltia?

En l’àmbit del patiment psíquic, és incorrecte el terme malaltia mental. Utilitzem una altra paraula: trastorn. En salut mental, els diagnòstics són classificacions. Amb l’estrès laboral es fa un pas més enllà perquè és molt transversal. No té res a veure l’estrès laboral d’una persona amb una bona feina però que cobra una misèria amb la que pateix una altra amb bones condicions salarials però amb un ambient invalidant. L’estrès laboral danya la salut, però em costa molt anomenar-lo malaltia, és trampós.

¿Quant té a veure amb la so’cietat del rendiment i l’autoexigència?

Molt, però no només això. També cal tenir en compte la precarietat laboral i els preus de la vivenda. I la nostra cultura del treball. Hi ha gent que construeix tota la seva identitat entorn seu. Això es dona, sobretot, en professions com el periodisme, la medicina i els cossos policials. Si tota la teva vida has somiat ser policia i fracasses, està fracassant el teu projecte vital sencer.

Hi ha empreses que col·loquen futbolins a les oficines per desestressar els treballadors. ¿Què li sembla?

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

O una hora de teràpia setmanal, però se salten el conveni. És una perversió del concepte. És generar la fantasia que els humans som màquines que es poden explotar però cal endollar una estona per recarregar. El límit de la jornada de treball és una qüestió de benestar. Això són xorrades per distreure. Desvirtua les reivindicacions, és una burla als treballadors.

El bon clima laboral sí que és important.

Això és innegable. El problema és que vivim en una lògica capitalista: davant el dubte, esprem. Hi ha empreses que et porten per allà perquè passis el cap de setmana amb els teus companys i companyes fent no sé què. Si t’ho paguen com a hores extres i et serveix, de veritat, per confraternitzar, formidable. Però si hi vaig obligada i envaeixes el meu espai privat i el meu temps, és una barbàrie, una xorrada que ens inventem per explotar més els treballadors.