"En surten pocs i van molt buscats"

En aquesta aula d’aquest institut al mig de la Zona Franca comparteixen taula, apunts, trucs i condició (aquí tots són estudiants, aprenents) tres generacions diferents: des d’un metge americà jubilat que aprofita per descobrir més sobre una de les seves grans passions, la rellotgeria, fins a joves barcelonins que encara no han complert els 20 (o acaben de fer-los) i estan aquí per aprendre un ofici amb moltes més oportunitats laborals de les que, des de fora, podria semblar (la majoria). L’institut La Mercè de Barcelona és l’únic a tot Espanya que ofereix el Cicle Formatiu de Grau Mitjà (CFGM) de manteniment i reparació en rellotgeria.

Llarga tradició

La tradició rellotgera a Barcelona és llarga. "Aquesta escola té 60 anys", explica Xavier Tomàs, un dels dos professors d’aquest cicle, el profe de primer, encarregat d’ensenyar "rellotgeria gruixuda": rellotges de paret i d’avantsala, per començar amb les peces més grans (en segon salten a la rellotgeria "petita": rellotges de polsera i butxaca). "L’origen és l’escola de Santa Llúcia, creada pels suïssos a la plaça de Molina, que amb el temps es va fusionar amb l’escola de rellotgeria de La Mercè, que era molt més petita i era a la Rambla. Als anys 60 es van traslladar aquí, on seguim", prossegueix Tomàs, que explica amb orgull que en aquest taller es restauren rellotges que tenen més de tres segles. Autèntiques relíquies. Un lloc en el qual es dediquen a arreglar rellotges i on sembla que s’atura el temps. "Un rellotge del segle XVII o del segle XVIII no té peces de recanvi, per la qual cosa som nosaltres, també, els que fabriquem les peces, i ho fem mitjançant un procés de fabricació mecànica", continua el docent, que assenyala que cada curs "en surten molt pocs i estan buscats".

Tan pocs com que són un sol grup en un sol institut en una sola ciutat de tot el país. D’aquesta forma, acaba –i surt al mercat laboral amb el títol sota el braç– un nombre reduït d’alumnes cada any. "En realitat aquests nois el que aprenen aquí és, també, micromecànica, de manera que són professionals buscats, a més de pels serveis de manteniment de les grans cases de rellotgeria, que els busquen per formar-los després ells sobre la seva marca en concret, per a temes d’òptica –són estudiants que estan acostumats a espavilar-se amb peces diminutes–, en temes de pròtesi dental. Fins i totAudi ens va demanar professionals per fer mesuraments de peces molt petites", relata el docent.

Al taller del costat, el de segon, Hermes García, un xaval de 23 anys amb un bigoti estil Velázquez, manipula, concentrat, les minúscules peces d’un rellotge de dona dels anys 40 del segle passat ["o potser anterior, dels 30", precisa Javier Martínez, el seu tutor]. "De petit volia ser inventor, sempre he tingut curiositat pels mecanismes", es presenta el jove, qui va descobrir aquest món –ara, rotundament el seu– pel rellotger del seu poble, la Seu d’Urgell.

"Després d’acabar els meus estudis musicals, un dia xerrava amb el rellotger del meu poble i li vaig dir que no sabia què fer l’any següent, que potser faria alguna cosa de mecànica, i em va dir que per què no provava amb la rellotgeria, que m’agradaria: aquell mateix estiu vaig començar a desmuntar un parell de rellotges i em va encantar", relata, fluixet, per no trencar l’ambient d’absoluta concentració del taller, on els seus companys manipulen tota mena de rellotges amb els dits enfundats en una mena de guants de dit i una lupa enganxada a l’ull, gairebé com romàntics guardians de la màgia del temps en un món accelerat en el qual tothom mira l’hora (gairebé compulsivament) al seu telèfon mòbil.

Pràctiques a Belmonte

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

Al matí, l’Hermes està fent les pràctiques a Belmonte, "una de les rellotgeries amb més prestigi de Barcelona", remarca amb emoció el jove, que apunta que s’ho passa "superbé" i és el que es veu fent fins que es jubili. El seu professor està convençut que així serà. "És molt bo; molt", considera Martínez, que treballa amb una càmera que projecta les seves mil·limètriques maniobres amb el tornavís en una pantalla que els nois miren concentrats.

Ell és l’encarregat d’ensenyar-los rellotgeria antiga –la vintage, l’anomenen–, i la moderna, "la que es trobaran al carrer", i parla de totes dues amb la mateixa passió.