Treballar la memòria històrica amb nens

Són poc més de dos quarts de nou del matí, és dilluns i, a l’altra banda de les finestres, el cel fosc es resisteix que la setmana comenci. Plou molt, però sembla que això no afecta el Daniel i el Pablo, a jutjar per la quantitat de vegades que aixequen el braç quan Elisabeth Gil, la seva enèrgica mestra, fa alguna pregunta al grup. Els infants, que a poc a poc omplen aquesta aula de sisè de primària de l’escola pública Ferran de Segarra (Santa Coloma de Gramenet), al pis de dalt del vell edifici, parlen amb passió i orgull sobre el seu projecte de curs: la maternitat d’Elna i la història d’Elisabeth Eidenbenz, la infermera suïssa que va ajudar a parir centenars de dones embarassades del camp de refugiats d’Argelers després de la Guerra Civil.

Aquest treball els ha fet preguntar-se (i entendre) qüestions bàsiques com la importància de l’alimentació (cada un d’ells ha creat una cartilla de racionament), a posar-se en la pell dels milers de persones obligades a exiliar-se després de la Guerra Civil espanyola –"la pitjor excursió de la seva vida", com defineix l’exili la Cloe, una altra alumna.

El Daniel i el Pablo són els que més demanen intervenir a primera hora, però ni de bon tros són els únics. "Van passar fred, set i gana", afegeix la nena a la seva definició. "Sí, l’exili és anar-te’n del teu país per anar a un altre lloc on no tens res", afegeix el seu company Pablo. Es nota que estan acostumats a parlar en públic i el treball els ha marcat, ja que tot el que van explicant aquella hora ho diuen de manera espontània, sense cap paper sobre la taula.

La maternitat d’Elna ha servit a aquest grup de preadolescents com a fil conductor durant el curs per treballar des de geografia (¿on és Argelers?, ¿què és la Catalunya Nord?) fins a redacció i cal·ligrafia. Tots ells han escrit l a seva pròpia història de la maternitat. Es van repartir els personatges i es va posar a les seves sabates: un era Elisabeth Eidenbenz; un altre era una de les centenars de dones a qui va ajudar a parir; un altre era un nadó nascut a la maternitat... Textos que van escriure a mà i en català –detall important– en grans cartolines que estan exposades al replà davant la classe, com la infinitat de materials relacionats amb aquest episodi de la història del segle XX que han anat treballant durant el curs en un projecte que han construït entre tots.

Un dia, l’Elisabeth –la mestra comparteix nom amb la protagonista del projecte– es va comprar una tele i, al treure-la, va veure clarament com el cartró que la protegia era una maqueta de la maternitat. Va agafar la caixa i l’endemà la va portar a classe (està acostumada a portar material metro amunt, metro avall). A classe va fer només una pregunta: "¿Què és això?" La Fiorella, asseguda a l’última fila, va aixecar la mà, decidida (una de les coses que fa especial aquesta iniciativa és que les mans s’alcen per tots els racons de la classe).

La nena ho va veure clar: ¡la maternitat! A partir de llavors, van decidir estudiar-la. Cada nen va portar de casa un Playmobil i van convertir aquell tros de cartró en una maqueta de la casa onla infermera suïssa va ajudar a néixer més de 500 criatures, una xifra que recorda de memòria el Raed, un altre nen, assegut davant del Pablo i el Daniel, que també volen parlar d’Antoni Benaiges.

"Tot, tot, els serveix per aprendre", diu la mestra, responsable també de la passió dels seus alumnes pel mestre republicà magistralment "ressuscitat" en la pel·lícula El mestre que va prometre el mar i que interpreta Enric Auquer.

¿Què és la sororitat?

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Aquest any s’han centrat en la cèlebre maternitat clausurada pels nazis –dada que aporta a la conversa el petit Raed– perquè la mestra, convençuda de la importància de treballar la memòria històrica des de primària, tenia clar que aquest any volia incorporar mirada de gènere al projecte, i aquesta història de sororitat protagonitzada per dones li servia moltíssim, també pèrquè està protagonitzada per mares; però Gil fa anys que treballant la història amb els seus alumnes de la mateixa manera, vivencial, i molt abans de l’estrena d’El mestre que va prometre el mar.

Va ser pionera a acostar als seus alumnes la figura d’Antoni Benaiges, a qui Gil va conèixer gràcies al micromecenatge que el fotògraf Sergi Bernal va obrir per finançar el documental El retratista (la llavor de la pel·lícula). Els germans grans dels nens que aquest any fan sisè van dedicar el seu projecte de curs al mestre afusellat pel franquisme i van fer també una exposició que va impactar en la resta de l’escola. Per això, quan es va publicar el tràiler de la pel·lícula, els alumnes de Gil també van voler treballar la seva figura (la petita exposició fruit d’aquest interès genuí està exposada a la biblioteca). A més, tot encaixava. Les dones que van creuar el Pirineu que va salvar Eidenbenz eren republicanes, com el mestre.