Jo, el dictador

Dues setmanes abans de complir nou anys, la meva filla finalment em va dir "Ets un dictador". Em va sorprendre, no em va estranyar. Acabava de demanar-li, d’una tirada, que apagués la tele, fes els deures, ordenés l’habitació i, a l’acabar amb això, es fiqués a la dutxa. Com discutir-li una part de raó. No es pot ser un pare tan pesat. En aquesta col·lecció de primeres vegades que esdevé la vida durant un temps, la primera vegada que un fill t’anomena "dictador" et recorda que algunes coses no canviaran mai; potser només varia l’hora a què arriben.

Sentir "dictador" en semblants circumstàncies no va tenir cap mena d’importància. En realitat, va ser graciós veure com als nou anys l’exageració s’erigeix ja en eina per gestionar l’existència. Però més divertit va ser advertir fins a quin punt aquella escena privada es compassava amb l’escena pública, en què ens hem acostumat a dir "dictadura" amb alegria, pel gust de sentir el so que deixa en l’aire. Dictadura tota l’estona, dictadura això, dictadura allò. Dictadura, en definitiva, els altres. Produeix un benestar especial llançar la paraula contra algú. Si alguna cosa ens fastigueja, o ens amarga, o ens irrita, o ens contradiu, és dictadura, clarament. Tot porta a enunciar aquesta paraula que, per la força de l’ús sense sentit, ja no se sap bé fins on arriba, ni tan sols si les seves implicacions serien preocupants. Se’ns va disparar el sentiment metafòric, i pot ser dictadura un semàfor, un telèfon, Instagram, l’euríbor, el despertador, el Reial Madrid o que governin els altres i no tu, que ets més guapo, més ric, més llest, menys dictador. Com a resultat, el concepte "dictadura" dringa igual que un sonall, mig entreteniment, mig xivarri, mig res; potser massa meitats. S’ha quedat en falca, en collonada, en parlar per parlar. Estem envoltats de dictadures de divertits colors, cosa que inclou la dictadura de dir "dictadura", i la de no anomenar dictadura la que ho va ser de veritat.