Bárbara Jota, estudiant : «Sentia que no encaixava, però el sacrifici ha valgut la pena»

Fa cinc anys, la Bárbara va haver de dir adeu a l’àvia, al pare i als amics de la infància. Es va acomiadar de Veneçuela, la seva casa fins aquell moment, i va recórrer més de 7.400 quilòmetres amb avió per retrobar-se a Galícia amb la mare, que va haver de fer el mateix camí anys enrere a la recerca de noves oportunitats. Després de cinc anys i gràcies al suport educatiu i psicològic que va rebre per part de l’Associació Arela, entitat que coordina el programa CaixaProinfància de la Fundació La Caixa a Vigo, la Bárbara va aconseguir aprovar la selectivitat i fer que Galícia es convertís en la seva nova llar. El programa, que el 2023 va atendre 65.000 nens i adolescents, té com a missió revertir, a través de l’educació, l’herència de la pobresa i l’exclusió social que reben molts menors.

¿Què va ser el més difícil a l’arribar a Galícia?

Des del punt de vista cultural no vaig tenir problema perquè la gent aquí és molt oberta. No obstant, el que més em va costar va ser adaptar-me a un nou idioma. Mai havia sentit el gallec i això va dificultar el meu rendiment a l’escola. Quan vaig arribar de Veneçuela, vaig haver de repetir 4t de l’ESO. Després d’un any, va arribar la pandèmia. Per a mi el tancament va ser molt dura, perquè va arribar en un moment que començava a adaptar-me i fer amics. D’un dia per l’altre, vaig tornar a sentir-me aïllada.

¿Com la van ajudar l’Associació Arela i CaixaProinfància?

Educativament, em van ajudar, sobretot, en gallec, anglès i castellà, perquè a Veneçuela ho vèiem d’una manera diferent. Tenia classes de reforç cada dia, menys els dilluns, i amb mi es quedaven més temps que amb la resta. M’ajudaven a planificar les classes i els horaris i em donaven continguts més bàsics per poder adaptar-me al nivell del meu curs.

¿I en l’àmbit personal?

Durant els estius participava en els campaments que organitzava l’associació. S’hi portaven a terme activitats per conèixer millor la ciutat, però, sobretot, vaig poder fer nous amics. Els altres nens que participaven en els campaments passaven per la mateixa situació que jo. Amb ells podia parlar i ens compreníem. Però, a mi, sobretot, em va ajudar la Maite, de l’associació Arela. Sempre va ser molt atenta i pròxima. Jo sentia que no encaixava, que l’escola no m’estava anant bé, però ella sempre em deia: ‘Bárbara, tranquil·la, és només aquest moment, però podràs’. Ella va ser qui em va impulsar a fer el batxillerat i també em va ajudar en l’elecció del que estic estudiant ara, laboratori químic.

¿Un dels seus èxits més destacats va ser aprovar la selectivitat. ¿Com ho va viure?

Va ser molt complicat, sobretot, per l’idioma. Però amb l’associació ens hi posàvem cada dia i revisàvem antics exàmens. Quan em trobava una mica desconcertada parlaven amb mi i em tranquil·litzaven. El que més força em va donar per tirar endavant va ser l’alè de l’associació. I, al final, ho vaig treure tot a la primera.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

¿On trobava refugi en els moments més durs?

Escriure m’ajudava a plasmar el que sentia. A l’arribar, vaig començar a escriure cartes en les quals deia que tenia moltes ganes de plorar i que em sentia molt malament. Quan les llegeixo ara recordo tot el que vaig passar i com de dur va ser, però també veig totes les coses a què he arribat. ¿Qui m’hauria dit en el seu moment que podria treure’m l’ESO i el batxillerat i que, fins i tot, aprovaria la selectivitat? Llegir les cartes m’ajuda a adonar-me que el sacrifici que he fet ha valgut la pena.