Magda Casamitjana: "Els nens, de petits a grans, han de saber què significa fracassar"

Mentre venia amb moto a aquesta entrevista, davant un embús de trànsit, anava llançant insults en veu baixa. I pensava: ‘Estem fatal’...

Estem fatal, en una societat canviant, per això en el Pacte Nacional de Salut Mental he incorporat sociòlegs i antropòlegs per entendre què està passant pel cap de les persones.

Va molt a peu de carrer, amb entitats socials de tot tipus. ¿Com ens veu?

Luis Salvador-Carulla, que és una eminència [psiquiatre, professor i vicedirector de l’Institut d’Investigació en Salut], m’ha traslladat la preocupació mundial respecte a això. Patim una crisi global, hauríem de començar a parlar de pandèmia en aquesta generació Alfa, que veritablement està tocada arreu del món. Hem de mirar per què això és així. Un 30% de les persones estan així. Em truquen alcaldes, mestres, germans preguntant-me què fer amb aquesta allau de desànim, amb la conseqüència física que provoca.

¿No se sent desbordada?

Absolutament. Amb els casos complexos estic absolutament desbordada. No tenim una xarxa preparada per als casos complexos, sobretot els trastorns de conducta. I cada vegada n’hi ha més. Desborda perquè no tenim un sistema en què tots els departaments parlin a una persona i les seves necessitats.

Aquesta és una de les demandes de les entitats des de fa anys: que hi hagi una actuació coordinada.

Les conselleries s’hi han posat però les estructures són tan rígides que l’hora de passar d’un a l’altre diuen ‘a mi no em toca, li toca a l’altre’. Hem de passar el relleu, l’hem de construir, si no a través d’un protocol, d’una persona física que faci de gestor de cas. No fer que la persona afectada hagi d’anar a cada conselleria.

¿Aquesta dificultat es dona també entre la Generalitat i altres administracions?

Els sistemes d’informació entre l’administració local i cada conselleria no es coordinen. Poses el número de DNI i no ets capaç de saber la informació completa de la persona, quan el que hauríem de fer és posar la dada i saber quines ajudes té.

Per molts diners que s’inverteixin, de vegades també és qüestió de coordinació...

Venim d’un infrafinançament crònic. Anem posant diners a cada conselleria però això no resol el problema. La xarxa de salut mental a la Conselleria de Salut és de 590 milions. Perfecte. Però te’n vas a Drets Socials, i hi destinen 80 milions d’euros. Si posem diners en salut, la gent no es mourà de l’àmbit de la salut, quan el 80% dels determinants de la salut mental no tenen a veure amb la salut [sinó amb factors socials]. Hem d’aconseguir que s’inverteixin els mateixos diners en drets socials que en salut.

¿La salut mental serà una prioritat de la legislatura vinent?

Crec que sí, perquè això és una pandèmia d’àmbit mundial, la de la generació Alfa. Governi qui governi, hem de fer-li front. Afrontar el benestar emocional d’aquesta població, que a més anirà creixent.

¿És una definició correcta això de la generació de vidre per parlar dels joves?

Socialment parlant, i des del punt de vista antropològic, hi ha una generació que la salut mental l’afecta de manera diferent d’altres generacions. I és una cosa mundial. ¿Quines en són les causes? L’educació que s’ha impartit ha creat joves poc resilients. I sobretot el tema de les pantalles.

¿Recuperaria l’educació en sentit de responsabilitat?

Els nens, de petits a grans, han de saber què significa fracassar. De la lletra amb sang entra a tenir més participació, existeix un sentiment de poca resiliència i de poca autoestima que fa que afrontar els problemes socials es converteixi en un problema mèdic, i medicalitzem problemes socials que la nostra generació tirava endavant. Però aquesta generació no ho assumeix. No ho assumeix. I de sobte és "ajuda’m, ajuda’m" i pateixen problemes físics. Si anem medicalitzant tothom, això es cronificarà.

En relació amb la sobremedicalització, ¿què hem de fer?

Som el segon país més medicalitzat del món. Això no pot ser. Algú ha de dir prou. Mirem exactament què s’ha de medicalitzar i què no. I si no, escoltar molt més, fer més psicoteràpia, formar els professors, els pares, la gent del món laboral. Que no només Salut digui com la persona s’ha de recuperar, sinó que Educació, Treball, extraescolars, tots tinguin una formació per poder ajudar o donar un cop de mà a aquesta persona.

Parlem dels joves i les pantalles...

¿Per què aquesta pandèmia de salut mental en els adolescents? El primer problema són les pantalles. Són l’única cosa que no té la resta de generacions. El problema no és la màquina, sinó com la utilitzes. La gent jove viu a través de tot això. Que el gran problema dels joves sigui la soledat... Aquesta generació està abocada que el mòbil els condicioni tremendament la vida.

¿S’hauria de parlar amb les empreses darrere de les xarxes socials, com Meta?

Sí, però ¿per dir-los què? Ells munten els seus algoritmes, com els medicaments.

¿No és la societat de mercat capitalista la que promou valors contraris a la salut mental?

Totalment. I per molt que fem, continuem tenint uns impactes. La persona continua sola, facis el que facis. Ara a la Xina paguen als adolescents perquè surtin de casa. Podríem educar la ciutadania d’una altra manera. Tenim l’obligació d’explicar en escoles i universitats els perills de la societat capitalista, que està a punt d’explotar. Si no comencem a lluitar contra això no tirarem endavant respecte a la mentalitat que comença a tenir aquesta gent jove, que el dia de demà governarà.

Notícies relacionades

Bakú aconsegueix 300.000 milions a l’any per als països del sud global

Els juristes reclamen una normativa per fer front al ‘greenwashing’

Quant a l’atenció sanitària, truques per demanar hora amb un psicòleg i te la donen per a d’aquí a tres mesos...

És un drama. Aquesta allau de malestar emocional que hauria d’assumir l’atenció primària, i no traspassar, és tan greu que no és capaç d’assumir-ho per poca formació. Estem cronificant o desbordant la primària i després les urgències i, després, desbordant l’atenció especialitzada.