BCN reprèn el repte de construir l’escalinata de la Sagrada Família

La reunió de dijous vinent, 23 de maig, és, dit metafòricament, explosiva. El govern d’Ada Colau, a través del seu arquitecte en cap, Xavi Matilla, va esbossar una solució que l’associació de veïns de la Sagrada Família va encaixar com a acceptable i que després va ser presentada a la junta directiva del temple, que, sense mostrar entusiasme, va reconèixer que era un punt de partida amb què començar a desencallar el conflicte. Entre altres raons, perquè per fi el sector més reticent a l’escalinata (a excepció d’alguns veïns) la reconeixia inevitable.

Aquell conjunt d’idees plasmades en plans municipals s’han mantingut ocultes fins ara, com una bomba de rellotgeria. La tinenta d’alcalde Laia Bonet i l‘arquitecta en cap Maria Buhigas tenen al davant el repte de tallar el cable vermell o el blau, o sigui, donar per bona aquesta herència rebuda del colauisme o corregir-la més al gust dels interessos de la Sagrada Família.

El conflicte de fons és ben conegut a la ciutat. El Pla General Metropolità (PGM) de 1976 va reservar un ampli passeig de dues illes de longitud perquè des de l’avinguda de la Diagonal s’accedís al que en realitat serà algun dia l’entrada principal del temple, pel carrer de Mallorca, per l’anomenada façana de la Glòria. Al calendari d’obres no està previst que estigui acabada com a mínim fins d’aquí a 10 anys. La idea de reservar aquesta mena de gran saló d’entrada ja va ser suggerida el 1916, quan la Sagrada Família era un projecte incipient, però això no va impedir que tot aquest espai fos ocupat per finques residencials.

¿Què va presentar l’anterior govern municipal a l’associació de veïns perquè no arrufés les celles? Tot i que les alternatives van ser diverses, n’hi va haver almenys una que va satisfer els afectats i que es resumeix, a grans traços, així.

Primer: l’escalinata arribaria només a la primera illa de cases, la situada entre Mallorca i València. Segon: aquest saló d’entrada al temple seria a través d’un passeig de només 40 metres amplada, res a veure amb propostes anteriors de màxims, de 60 metres. Amb aquesta amplitud, les finques situades en els laterals de les illes no es veurien afectades i es reduiria el nombre de desplaçats.

Tercer: encara que la xifra caldria concretar-la amb més precisió, les mudances serien només unes 200 i el lloc de destinació seria l’illa contigua, entre Marina i Lepant, que amb el temps i mirada previsora ja va comprar la Sagrada Família en el seu dia. En aquest punt, el tercer de la llista, val la pena remarcar que no van ser analitzades totes les casuístiques. ¿Tenen dret a reallotjar-se al barri només els residents que són amos del seu pis? ¿Els arrendataris també? ¿La propietat d’un apartament turístic, que no són pocs a la zona, dona dret a obtenir a canvi un altre pis?

Seguir al barri

Amb independència de quines siguin les respostes a aquestes preguntes, Gabriel Mercadal, dirigent veïnal de la Sagrada Família, remarca que el fet crucial és que en l’acord quedava ben clar que els afectats no serien desarrelats del barri. En aquest punt fins i tot convé afegir un apèndix. Ser veí del temple i, per tant, compartir els carrers amb milions de turistes cada any és sens dubte un destorb. ¿Per què quedar-s’hi? "A les nits es dorm bé, no hi ha soroll", diu un molt pragmàtic Mercadal.

Quart: Tot i que l’escalinata no es prolongarà arquitectònicament fins al carrer d’Aragó, aquest solar està afectat en la planificació urbanística, per això els veïns, després de consultar-ne la viabilitat amb un despatx d’arquitectes, van acabar per afegir un interessant ús per a aquesta illa. Convertir-ne el cor en un interior d’illa i, a sota, crear un aparcament subterrani d’autocars amb capacitat, en el millor dels casos, per a una seixantena de vehicles. Es resoldria així, de propina, un dels principals motius de queixa dels residents, l’estacionament dels autocars, recentment traslladat a Marina com a mal menor.

Tot aquest gran tetris, en el qual intervindrien alguns solars més del barri i els espais guanyats a la nova Diagonal, han de, per dir-ho d’alguna manera, sumar zero: és a dir, que el còmput global de metres quadrats verds i d’equipaments siguin els que el PGM de 1976 exigeix.

La qüestió, en definitiva, és que l’opció que l’escalinata quedés en una mena de llimbs urbanístics ad eternum sembla conjurada. L’altra qüestió és quins avals ha de tenir la solució que s’adopti perquè no sigui conjuntural d’un moment polític, en funció del color de l’alcalde del moment. Aquesta reflexió la posa sobre la taula, més o menys amb aquestes paraules, l’arquitecte Enric Massip, una veu molt autoritzada en aquesta matèria perquè ell va ser el responsable d’elaborar una proposta per a l’escalinata sota el mandat de Xavier Trias com a alcalde.

Les diferents fórmules que van sortir del seu despatx professional són diferents de les del seu col·lega de professió Xavier Matilla, però el que era molt interessant d’aquell exhaustiu treball eren les reflexions prèvies que realitzava sobre quina era la manera en què Gaudí havia encarat el projecte.

Descobriment progressiu

Notícies relacionades

Ver películas en 3D mejora la vista de los niños con ojo vago

Ciutadài turista

Per a Gaudí, segons Massip, acostar-se a la Sagrada Família havia de ser un descobriment progressiu. La premissa, dit clarament, seria no caure en l’error que va cometre anys després Roma quan Benito Mussolini es va proposar refundar urbanísticament la capital italiana i va obrir, a cop de picot, l’avinguda de la Conciliació de manera que la visió gairebé completa de la basílica de Sant Pere es té ja des d’una gran distància. Això no era en absolut el que més sàviament havia previst Bernini en el seu dia i que, adaptat a la realitat quadriculada de l’Eixample, Gaudí desitjava. Segons Massip, el que és transcendent del moment actual és que el que es decideixi quedarà ja com a solució definitiva. "Això hauria de ser un pacte de ciutat", afirma. No deixa de resultar curiós, en aquest sentit, que l’única mirada completa des d’una relativa distància a peu de carrer sigui la que s’obté des de l’avinguda Gaudí, més que res perquè és la cantonada més insubstancial del temple. Les dues façanes laterals, del Naixement i de la Passió, es poden contemplar des de dues places. La principal és la que està per definir.

Amb tots aquests antecedents, la reunió que la setmana vinent presidirà Laia Bonet resulta especialment interessant, sobretot perquè no és el primer pas que fa perquè aquest sigui potser el mandat municipal de la Sagrada Família. Bonet es va reunir amb la Sagrada Família al març i a l’abril, per la qüestió urbanística i també de la mobilitat.