Jonquis del ‘basat en fets reals’
La curiositat malsana dels espectadors apareix com una cosa innòcua, però té conseqüències sobre tercers
Jonquis del ‘basat en fets reals’
Mi reno de peluche s’ha convertit en un altre d’aquests fenòmens culturals als quals Netflix ens té tan acostumats. Es tracta d’una minisèrie de set episodis en la qual el seu creador, el còmic britànic Richard Gadd, narra en primera persona una experiència vital molt truculenta: l’assetjament que va patir per part d’una dona gran al llarg de diversos anys, incident que va fer aflorar en ell un traumàtic passat d’abusos que va afectar profundament a com va gestionar la relació amb la seva assetjadora.
En les quatre setmanes que han seguit a la seva estrena, Mi reno de peluche ha sigut la sèrie de televisió més vista a Netflix. Es va popularitzar ràpidament en xarxes socials, gràcies en gran mesura als seus girs inesperats, al peculiar enfocament tragicòmic de la història i al fet de venir amb la targeta de presentació del basat en fets reals.
Per a molts espectadors, el veritable atractiu ha sigut el misteri entorn de la identitat dels dos assetjadors que es van creuar en la vida de Gadd (i que ell en tot moment oculta). L’interès s’ha traduït en innombrables accions col·lectives d’investigació amateur per desemmascarar-los. Els usuaris han rastrejat l’empremta digital del creador i escrutat cada línia de diàleg, buscant un fil per estirar per trobar la identitat d’aquests dos personatges.
En el cas de la protagonista femenina, el misteri va durar ben poc temps. Una dona anomenada Fiona Harvey es va presentar al famós programa Piers Morgan Uncensored declarant ser la persona en què s’inspira la protagonista femenina de Mi reno de peluche. És impossible no veure la semblança entre Martha i Fiona, tot i que ella, lluny de reconèixer els fets, va assegurar que en la sèrie se l’havia difamat i que es plantejava seriosament demandar Netflix.
És curiós que un programa de televisió que mira de denunciar les conseqüències de l’assetjament i la desprotecció que senten les seves víctimes hagi generat una reacció que, en molts casos, voreja els mateixos actes que la sèrie condemna. Gadd, de fet, ha hagut de defensar públicament un destacat director de teatre que els seguidors de la sèrie havien posat en el seu punt de mira.
L’anonimat digital es presta a aquesta perversió de tirar la pedra sense necessitat d’amagar la mà, a alimentar tota mena de teories conspiranoiques amb o sense fonament i a llançar porqueria sense cap prova, llançant una mica més de verí a l’estany del morbo. El problema és que aquest tipus de públic és particularment valuós i les plataformes no volen renunciar-hi. La crònica negra de cada territori s’ha convertit en una manera de llançar el llaç als espectadors locals. Només fa falta evocar els casos que van acaparar titulars i hores de programació per alimentar l’interès. El seguidor fa la resta.
Aquesta audiència, que veu compulsivament, comenta i recomana, és la millor de les promocions. Diu Richard Gadd que l’èxit de la sèrie l’ha agafat gairebé tan desprevingut com la histèria col·lectiva que s’ha desencadenat entorn del personatge que descriu. Però, honestament, ¿qui no voldria posar cara i ulls a aquesta persona que, suposadament, durant els quatre anys que va durar l’assetjament li va enviar exactament 41.071 correus electrònics, 106 pàgines de cartes, 744 tuits i unes 350 hores en missatges de veu? Descobrir l’aspecte del monstre és un acte necessari per donar-li sentit a les històries més increïbles.
Notícies relacionadesLes conseqüències
Com altres tants creadors abans que ell, Gadd no s’ha plantejat les conseqüències d’explicar una història que no només l’exposa a ell sinó també a tercers, com si canviar noms, dates i llocs fos suficient per preservar la intimitat. Però la seva ingenuïtat no l’eximeix de la seva part de responsabilitat. Ell és qui ha posat el focus i sembrat el camí de molles de pa. La resta ho han fet els espectadors, amb una curiositat malsana que, rere la pantalla, tendeix a percebre’s com una cosa totalment innòcua. Desemmascarar qui se’ns presenta com a culpable es converteix en el passatemps predilecte d’un públic jonqui del basat en els fets reals.
