El patinet, un vehicle més

Igual que la tornada de la bicicleta als carrers com a forma de transport quotidià uns anys abans, i ja no només com a pràctica esportiva, recreativa o infantil, el boom del patinet iniciat el 2017 es va enfrontar a prejudicis de dècades de monopoli motoritzat. També va grinyolar per la falta de normatives clares, de bones pràctiques interioritzades per part dels seus usuaris i d’una delimitació clara i segura d’espais entre cotxe, vehicles lleugers i vianants que facilités la seva convivència. La normalització d’aquesta coexistència està sent lenta i accidentada, com ho demostra que, en el cas de Barcelona, per exemple, els patinets elèctrics representin l’1% dels viatges urbans però entre el 5% i el 6% dels sinistres amb lesions. Per sobre de la bicicleta.

Des del punt de vista de la reglamentació de Trànsit, després de normatives pioneres d’alguns municipis, ja des del 2021 es va començar a posar ordre, amb l’obligació del casc, el veto a circular per vies interurbanes i voreres per als vianants i l’exclusió dels models que no superin uns requisits tècnics precisos a partir del gener del 2027. Però l’efectivitat d’aquestes normes de disciplina viària encara deixa molt a desitjar. L’activitat sancionadora de les policies locals, les decisions municipals (cada vegada més restrictives) sobre en quines àrees el patinet és compatible amb el vianant i en quines no i la responsabilitat dels conductors hauria d’acabar aconseguint una convivència pacífica. Però un flanc que havia quedat descobert es regula ara, al protegir les potencials víctimes d’accidents provocats per patinets a l’obligar que els conductors tinguin assegurança de responsabilitat civil. Una vegada normalitzada la seva presència als carrers com un vehicle més, no té ha de deslliurar-se de les obligacions que pesen sobre altres mitjans de transport.

Les primes de les assegurances (actualment, a títol voluntari, es mouen entre els 20 i 80 euros anuals) lògicament seran proporcionals al risc potencial; molt menor a les de vehicles sobre quatre rodes. No haurien de ser doncs un obstacle per a la implantació d’una forma de mobilitat que ha acabat per resultar especialment ben adaptada a les necessitats d’usuaris de renda baixa i que contribueix a la transformació sostenible de la mobilitat urbana. Un impediment molt més gran és el veto per motius de seguretat que n’impedeix l’ús combinat amb el transport públic. Una vegada assegurat el control de les condicions tècniques d’aquests vehicles, haurà arribat el moment de plantejar-se la conveniència o no de mantenir aquesta prohibició.