El dilema decuidar el pare maltractador

La Violeta és la protagonista de Yo no te cuido, un llibre escrit per María José Lozano, treballadora social sanitària i terapeuta que és testimoni de cada vegada més casos de persones que rebutgen ocupar-se dels seus pares quan aquests arriben a la vellesa i es fan dependents. El motiu: que aquests homes han maltractat les seves mares, a ells o els han abandonat quan més ho necessitaven: en la infància o la joventut.

Es tracta d’un fenomen nou i encara poc auditat, però que va a l’alça per diversos motius. En primer lloc, cada vegada hi ha més persones dependents a causa que l’esperança de vida ha augmentat, però molts d’aquests anys que s’han guanyat requereixen ajuda per al dia a dia. Alhora, s’ha produït un canvi de valors familiars i socials. La família tradicional ja no és tan preponderant. A més, les dones s’han incorporat al mercat de treball i les cures –de fills, marit i pares– ja no formen part del seu ADN: poden portar-los a terme, però no es tracta d’una obligació que pesa com una llosa en el seu rol de dones.

És indubtable que hi ha una conscienciació social més gran cap a la violència de gènere i el maltractament en la infància. Cada vegada es presenten més denúncies i hi ha més divorcis motivats per dones que diuen "prou". Per això ara més homes arriben a la vellesa sense una xarxa sòlida de suports.

"Els pacients que han sigut maltractadors de les seves parelles i/o ho continuen sent han existit sempre, però l’envelliment poblacional comporta que s’acudeixi amb més freqüència als hospitals. Quan es jubilen, ja solen estar divorciats i el vincle amb els fills o està trencat o no existeix. Abans d’ingressar ja estaven sols i al sortir de l’hospital, amb necessitat de cures, recorden la seva família. Però és tard, les seves filles, que haurien sigut les seves cuidadores, no hi són per ells, i els fills encara menys. Aquest fenomen va augmentant sense parar des de l’any 2018", explica Lozano.

Va decidir escriure sobre aquesta problemàtica perquè a la feina ha sigut testimoni de l’"esquinç emocional i que les ferides del maltractament tornen quan el perpetrador apareix, tot i que sigui amb una malaltia i dependent de cures".

Ferides difícils de cicatritzar

Corrobora aquesta anàlisi Montserrat González, directora i advocada d’un Centre d’Informació a Dones i presidenta de l’Associació Gallega de Professionals de Centres d’Informació. Segons la seva experiència, en els últims anys, "amb relativa freqüència" acudeixen a aquests espais dones amb dubtes sobre si cuidar o no dels seus pares maltractadors. "Rebre una trucada dels serveis socials o de l’hospital i tenir constància que el teu pare necessita ajuda reobre ferides que són difícils de cicatritzar perquè que et falli qui t’havia de protegir és irrecuperable", reflexiona.

El Codi Civil assenyala que els fills tenen el deure de "deixar aliments" als seus pares en situacions de necessitat o dependència, cosa que inclou l’aliment, la vestimenta, l’habitació i l’assistència mèdica. Però es poden eximir d’aquesta obligació en diverses situacions, entre aquestes si han sigut víctimes de violència de gènere. La llei reconeix que els fills, tot i que no rebin directament els maltractaments, són tan víctimes com les seves mares perquè els afecta créixer en un ambient de violència, por o submissió.

Per això, quan reben la notícia per part dels serveis socials o del sistema sanitari que el seu progenitor està en una situació de dependència, poden comunicar que no volen fer-se’n càrrec perquè han sigut víctimes de maltractament i presentar les proves davant el jutge. Segons González, no sempre fa falta que s’hagi presentat una denúncia o hi hagi una sentència, també es poden presentar les proves de l’impagament de pensions o testimonis que corroborin la situació d’abandonament o violència.

Aquesta advocada s’ha trobat amb les dues situacions: amb fills que sí que han decidit fer-se càrrec dels seus pares i amb altres que ho han rebutjat. "Fa poc van entrar al meu despatx dues senyores plorant perquè, després de 20 anys, les havien trucat de l’hospital comunicant-los que el seu pare estava ingressat i no sabien com dir-li al metge que no volien ocupar-se d’ell, que era violent i no li va passar a la seva mare la pensió d’aliments: les havia abandonat quan més ho necessitaven. Les vaig assessorar i finalment van optar per no ocupar-se’n".

"Però també es dona el cas contrari –continua l’especialista–, el de persones que no saben dir que no, o tenen por de cometre un delicte, com una noia que ja té fills a la universitat i no visita el seu pare ni res, però sí que gestiona els seus comptes i està pendent de la seva situació a través dels serveis socials".

També hi ha parelles que no s’han trencat i la dona i els fills continuen allà. "En les consultes ens trobem de tot. Persones que han normalitzat la violència i al final, quan el maltractador es fa molt gran, no li guarden rancor i el cuiden. I gent que s’aparta, que no ho suporta. També senyores que han cuidat tota la vida del seu marit i, tot i que al fer-se més gran cessa el maltractament físic, continua la violència psicològica i fins i tot així no l’abandonen", afegeix Cátia Lages, metge de família i coordinadora del grup de treball de violència de gènere de la Societat Espanyola de Medicina de Família SemFYC.

La llei de dependència

Notícies relacionades

Montserrat celebra el seu mil·lenari

Gairebé 12.000 persones han mort aquest estiu a Espanya per la calor

La llei de dependència preveu que els serveis socials trobin, per la via de l’emergència social, una plaça en una residència pública per a les persones que no compten amb cap mena de suport familiar. "Els recursos socials són un dret, no es donen o es treuen en funció del bon o mal comportament. Per activar l’emergència simplement s’han de complir tres requisits: que la persona sigui dependent, que es trobi en una situació de desemparament i que no tingui mitjans econòmics suficients", explica Lozano.

El seu llibre, a més de destapar la problemàtica del "Jo no et cuido", s’està obrint pas com una eina literària d’ajuda a les víctimes. Fa tot just dos mesos que està publicat i ja ha servit a diverses dones que s’identifiquen amb els personatges al denunciar la seva situació de maltractament.