Els mals fills

La notícia que altera els ànims, no obstant, és una altra. El vell vagabund tenia tres fills. Un agent de la policia ho va dir a una veïna. Tres persones normals i corrents, amb feina, família i un lloc digne on viure. ¿Com és possible, doncs, que no es fessin càrrec del seu pare? ¿Sabien que vivia al carrer? ¿Sabien que estava malalt? Pel que sembla sí que ho sabien, informa algú, tot i que feia anys que no tenien relació amb ell.

Cau, llavors, sobre els tres fills el judici més implacable. Egoistes, desnaturalitzats, gent sense sentiments, sent capaços d’abandonar qui els va donar la vida. De sobte l’home ja no té tres fills, sinó tres monstres. Els amics de la reunió es constitueixen en jurat popular d’un cas del qual no tenen cap mena de dada. Ningú es planteja si les coses són en realitat més complexes del que semblen. Ningú es pregunta què va fer aquell pare per allunyar-se dels seus tres fills. Quant dolor hi ha en un abandonament, o quantes coses que no poden perdonar-se. Ningú reconeix que els fills podrien estar legitimats a desentendre’s del seu pare. I aquesta situació seria molt difícil, revela un trauma, s’ha de ser molt valent per prendre aquesta decisió. La nit acaba amb la condemna dels fills i l’exculpació del pare, com era d’esperar.

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Pot ser que la societat estigui canviant, que la llei hagi canviat, però els prejudicis continuen presents, tan vius com sempre. Continua sent tabú no fer-se càrrec dels pares quan són grans, encara que estiguem comprenent que la família és un univers inescrutable. Continua viu el mite de les bones mares, com si pel fet de portar un fill al món les dones ja ens convertíssim en magnífiques persones, com si no poguessin existir les mares monstruoses. Mares que abusen, que fereixen, que maltracten, que abandonen. Com si l’abandonament i el maltractament no poguessin tenir mil cares, totes terribles.

Alguna cosa ens ensenya tot això, i hauríem d’aprendre-ho. Que fallar als teus fills té un preu. Que abandonar, humiliar o maltractar, a la llarga surt car per a tots (també per al maltractador). Que si no oferim cura i carinyo tampoc el rebrem, perquè hi ha una màxima que sol complir-se: els últims anys de la vida d’una persona són un mirall de la infància dels seus fills. Rebem el que hem donat, en resum. Estimem com ens han ensenyat a estimar (si és que ens han ensenyat a fer-ho). I una altra veritat (dolorosa) més: qui en vida s’ha quedat sol, per acció o omissió, no estarà acompanyat en els seus últims moments. És a dir: la gent mor com ha viscut. Ni millor, ni pitjor.