La soledat no volguda

L’augment d’homes dependents amb fills que rebutgen fer-se’n càrrec per un passat de violència o abandonament és un fenomen nou poc sondejat però creixent tenint en compte el canvi de valors socials. Tot i això, la soledat i l’aïllament de les persones grans és un problema de gran abast en què es treballa des de fa anys des de les polítiques públiques i les entitats socials. De fet, segons un informe de Creu Roja, una de cada quatre persones grans no rep visites mai.

Diversos estudis suggereixen que la soledat no desitjada, que és una experiència personal negativa que no afecta totes les persones que viuen soles ni únicament els singles, incideix especialment en la població més jove i en els grans, sobretot a les etapes més avançades de la vida.

A Espanya no hi ha dades oficials, però un estudi de la Fundació La Caixa realitzat entre més de 14.000 persones que van als seus centres socials i d’oci, indica que el 68% dels usuaris d’aquests espais experimenten en alguna mesura sentiments de soledat no volguda. No obstant això, el 53,6% ho senten de manera moderada i només un 14,8% de manera greu o molt greu, percentatge que s’acosta al 10% de soledat no desitjada que han reportat estudis internacionals en el conjunt de la població.

Respecte al gènere, no hi ha grans diferències pel que fa a la incidència, però segons la investigació de La Caixa, sí que hi ha diferències en la percepció. Per als homes grans, la soledat està relacionada amb la falta de suports o la manca d’amistats i per a les dones és més un sentiment de buit i abandonament.

La soledat no desitjada és un problema social a l’alça i, en persones grans, té a veure amb un conjunt de factors desencadenants en un moment de la vida que sol caracteritzar-se per les pèrdues d’éssers estimats, la malaltia i la proximitat al final del cicle vital. Un altre factor de risc, segons apunta Sacramento Pinazo, coordinadora de la Comissió de la soledat no desitjada de la Plataforma de Persones Grans i Pensionistes, és l’edatisme, ja que "la idea que al final de la teva vida ja no vals per a res acaba calant, i quan et passa qualsevol cosa, com una malaltia greu o que es mori la teva parella, tendeixes a quedar-te a casa perquè creus que és el que et toca".

No volen ser una càrrega

També té influència, segons assenyala l’experta, una societat cada vegada més individualista i els canvis socials i familiars. Entre aquests, la incorporació de la dona al mercat de treball, que ha posat punt final al seu rol de cuidadora a temps complet. "Al seu torn, ara les cases són més petites, de manera que ja no poden viure pares i fills junts ni hi ha persones a casa de manera permanent. Els fills fan les seves vides i els pares tampoc volen mudar-se i ser una càrrega per a ells. Les noves tecnologies faciliten la comunicació, però no de qualitat, i ja no sol existir tanta relació entre veïns.

Notícies relacionades

Apareixen noves acusacions contra el monitor evangelista per abús sexual: «Va utilitzar la meva innocència i encara no sé com afrontar-ho»

El Papa passa «bé» la nit, s’ha aixecat i esmorzat entre rumors de renúncia

"Viure sol per haver enviduat és una variable de risc però no la més important. Algunes dones estan encantades amb la seva soledat, però per a d’altres és un problema", afegeix l’especialista. En termes generals, hi ha més incidència d’aquest problema en persones amb pitjor salut, dificultats de mobilitat i menys contacte amb els seus familiars i l’entorn. "I és un peix que es mossega la cua: la soledat fa que autopercebin que tenen pitjor salut i tinguin tendència a aïllar-se i mantenir menys relacions socials. Entren en pou del qual és difícil sortir", avisa Pinazo.

Els estudis assenyalen que estats depressius associats a la soledat fan que les persones que els pateixen s’alimentin pitjor, no segueixin bé els tractaments i, com que surten menys de casa, tinguin més problemes de mobilitat. La soledat també accelera processos de deteriorament cognitiu o demències.