‘Gaudeaumus igitur’

Sona i m’emociono sense entendre el motiu. Quan vaig acabar la carrera no existia aquest costum. Ni quan em vaig graduar del batxillerat. Acabaves i giraves full: ni comiats, ni discursos, ni modelets. Avui s’ha estès tant que hi ha botigues dedicades només als vestits de graduació.

Allà estem pares i avis, veient les nostres criatures desfilar, formals, fins als seus seients. Hem arribat al final d’un camí: el final de la seva infància, dels dies escolars. En vindran d’altres, però sabem que aquest és el certificat que els temps de preparar el berenar, acompanyar-los a l’escola, córrer d’una activitat extraescolar a una altra, anar a reunions amb els mestres, firmar el butlletí de notes, demanar als avis que sisplau ens cobreixin, que avui ens retardarem... s’ha acabat. Escoltem el Gaudeamus igitur i ens adonem de l’esforç que ha suposat. Des d’aquell primer dia d’escola bressol en què els vam deixar plorant, ells i nosaltres, tants cops que ens vam llevar d’hora, festes d’aniversari, excursions i campaments. Per criar un nen fa falta una tribu. Aquí està la tribu, acomiadant-se, corren els clínex de mà en mà. Tampoc nosaltres, aquesta comunitat escolar, tornarem a estar junts. Mares i pares amb qui vam fer amistat, també ens diem adeu.

Els professors comencen el seu discurs amb una cita de Manuel Vicent: "Els teus sentits corporals formen un nus i després entens que la vida no consisteix més que a anar desenredant lentament aquest nus". Els nois no ho saben encara, però nosaltres sí. Mirem el vídeo: eren uns pollets amb pitet. Es van sumant carnavals, Nadals, tornejos de bàsquet, classes de laboratori, els cossets van creixent. Les imatges tenen més valor perquè són imperfectes. La llum és dolenta, els enquadraments, desmanegats. Com la vida. Moments presos al vol. Els nens es van convertint en joves i de sobte irrompen les mascaretes. Els seus rostres parcialment tapats. Captures de pantalla de classes per Zoom. Van entrar en l’adolescència amb aquest fre i límit en les seves relacions socials, en el seu desenvolupament afectiu, amb la duresa del temor, del silenci imposat en comptes d’esvalot i cridòria, la tensió en la seva manera d’aprendre.

Podíem haver perdut el fil. Alguns el van perdre, es van desorientar, van repetir curs. ¿Vam estar els pares a l’altura? ¿O estàvem tan enredats en la vida quotidiana, a prestar atenció a mil coses, que oblidem per què fem el que fem? Els mestres prossegueixen amb el seu discurs i tornen a Vicent: "Un dia, a Ítaca, assegut en les arrels d’una olivera mil·lenària que formaven una espècie de tron davant una bonica badia, vaig treure el meu quadern de notes i em vaig disposar a escriure. Creia que estar a la pàtria d’Ulisses m’inspiraria un text excel·lent, però no se m’acudia res". Els expliquen a ells i ens recorden a nosaltres que el moment i el lloc ideal no existeixen, que és inútil posposar la vida fins que es donin les condicions perfectes que, si arriben, només demostraran que no les necessitàvem, que el que ens motiva era molt més a prop i és, sí, imperfecte.

Notícies relacionades

Ciutadài turista

Els jutges diuen que Sitges i Vilassar de Mar es van extralimitar en pisos turístics

Veiem els joves recollir els diplomes, tímidament, a la carrera. Deixen l’escenari massa de pressa, els pares no podem fer bé les fotos. Però, poc després, la timidesa se’ls passa i un a un s’animen a tornar a l’estrada i dir unes paraules. ¿I què expressen? Afecte als professors, als companys i, sobretot, agraïment. Llavors comprenem el sentit d’aquest cerimonial, que ens semblava importat de pel·lícules americanes, potser artificiós, forçat, exagerat. No. És un ritu per aturar-nos junts un instant, sentir i repensar en comunitat el trajecte acabat i recordar per a què ens aixequem cada dia i entrem al metro i anem a la feina i al supermercat, però sobretot per recordar-nos que necessitem l’empatia, que desitgem la connexió, que ens necessitem i que, sí, que les persones ens sentim millor quan formem part d’alguna cosa.

Els pares escoltem, atents, els nois i noies. Desgranen paraules que ens toquen. Potser amb més moments com aquest, en què compartim, amb les defenses baixes, temors, dubtes, fragilitat, inseguretat, pèrdues i alegries sense fingir, anirien millor les coses. Però cal començar per la paraula màgica: gràcies, filla; gràcies, mestres; gràcies, àvies; gràcies, comares i compares. Gaudeamus igitur.