Una llei a la saga de les xarxes

El Consell de Ministres va iniciar ahir l’etapa de la llei de protecció dels menors en entorns digitals, en forma d’avantprojecte que encara ha de ser sotmès a consulta pública abans d’iniciar la seva tramitació parlamentària. La llei integral de protecció de la infància del 2021 ja preveia la necessitat de proveir d’entorns segurs els menors en l’esfera digital. L’evolució contínua en aquest àmbit obliga a actualitzar permanentment el catàleg d’accions que mereixen ser abordades penalment: l’avantprojecte redactat per quatre ministeris introdueix noves casuístiques que haurien de ser perseguides (l’ús sexual d’imatges infantils a través dels deep fake, el grooming o ús de falses identitats per abordar menors a la xarxa i la difusió directa de porno a menors) i noves mesures precautòries, com les ordres d’allunyament virtual. Són accions necessàries, tot i que hem de ser conscients que potser quan entrin en vigor hauran sorgit altres fenòmens o estratègies que esquivin qualsevol control.

L’avantprojecte, més enllà de la protecció del menor davant conductes abusives, també pretén donar una resposta a la creixent inquietud sobre la dependència dels menors a les pantalles, per la via de l’educació digital i de la implementació de mesures de control dels pares. La primera d’aquestes estratègies és la que pot abordar l’arrel del conflicte entre les potencialitats infinites que ofereixen les noves tecnologies en matèria d’accés al coneixement, connexió social, entreteniment i creativitat, i els riscos de consum addictiu, erosió de la capacitat de concentració i noves formes de pressió social, desinformació o radicalització. Tant en un cas com en l’altre, formes potenciades exponencialment d’activitats, accions i actituds ja existents al món presencial. L’alfabetització mediàtica, amb tot, no és una cosa que es pugui regular per llei, i menys des de l’Administració, que només té competències molt genèriques en el camp de l’educació.

Quant als mecanismes de control parental que promet la versió inicial de la futura normativa, aquesta presenta més d’un flanc feble. D’entrada, són els pares (o molts d’ells) els primers responsables d’haver donat accés a aquestes tecnologies en edat massa primerenca, sense prou controls o sense cap orientació sobre el seu ús. Esperar que donar nous mitjans serveixi perquè els utilitzin per exercir un control responsable és molt esperar. Sobretot si aquests mitjans no estan desenvolupats: confiar en la capacitat d’una Administració que no ha sigut capaç de crear un sistema de certificats digitals àgil és almenys arriscat. I encara més a comptar amb la col·laboració dels mateixos fabricants de dispositius i impulsors de plataformes digitals que han dissenyat els seus productes amb una intenció clara de captació de l’atenció i que queden fora del control nacional (i fins i tot de l’europeu, si com seria aconsellable la normativa ara en debat tingués un abast supranacional). Sí que seria possible, però, un control efectiu de la identitat personal de cada usuari digital, i dels serveis als quals accedeix. Però això obre unes possibilitats d’accés a la intimitat que, com es pot veure en la discutida normativa europea en tramitació sobre la persecució de l’abús infantil en les xarxes, és ple de potencials perills.