Somni, malson i despertar
L’exposició ‘Subúrbia’ va dels EUA a les urbanitzacions catalanes
L’exposició Subúrbia, al CCCB, explica l’auge i declivi de la ciutat nord-americana feta a base de casa i jardí. La ciutat jardí és la forma urbana més abundant del món, només superada en habitants i extensió pels creixements autoconstruïts, barraques, comunes, viles, faveles i altres barriades mal anomenades informals. De forma en tenen, tot i que no resulti la més complaent. La subúrbia és més seductora que el suburbi perquè el jardí evoca una imatge de l’edèn. L’exposició arrenca amb la promesa de petits paradisos, particulars i assequibles, que el tren posa a tret de les grans urbs americanes a partir de 1857. Neixen els commuters, senyors que van a treballar a la ciutat al matí i tornen a la tarda a veure la tele amb les seves famílies perfectes. Creixen i es multipliquen, gràcies al cotxe, sembrant perifèries de cases uniformes que s’agrupen per església, ingressos i color de pell.
Parlant de trets, el millor de l’expo (alerta, espòiler) són les fotos. De les fotos, els retrats de família i arsenal. Blancs, negres, hispans i orientals units en armes per la segona esmena. Un aguerrit noi dibuixa el mapa dels EUA sobre la gespa amb rifles i escopetes. Puerto Rico, a baix a la dreta, una pistola automàtica. Denise Scott-Brown va batejar-ho com a sprawl, expansió. Els italians parlen de città difusa per referir-se a les xarxes neuronals de baixa densitat que envolten Milà. Jean Gottman ho teoritza com a conurbació o megalòpolis, per la seva mida sobre el territori. Francesc Muñoz encunya la urbanalització. Els textos de sala no amaguen el biaix crític i deixen veure un punt de superioritat moral eurocentrada però es recolzen en un buidatge documental impressionant. Observo el rostre de Franny Holton, antropòloga de San Francisco, a veure si se sent caricaturitzada. No. Reconeix amb entusiasme llocs, fets i personatges. Dones soles es turmenten en les seves macmansions entre electrodomèstics, alcohol, Valium i adulteri.
Notícies relacionadesLa mostra acaba amb les urbanitzacions catalanes. El col·lapse de Rodalies el diumenge electoral recorda que el transport públic de la Barcelona municipal és extraordinari, però, quan saltes un riu o un turó, cauen servei, horaris i freqüències. Es desgavellen les flotes. La gent sense carnet de la regió metropolitana, grans, petits, persones amb diversitat funcional i famílies de rendes baixes tenen dret a una mobilitat més eficient.
Bon dia. Margaret Crawford ens agafa amb lleganyes al mirador del CCCB. En paraules optimistes desgrana un anecdotari sobre el nord de Califòrnia: Fremont compta amb 98 llengües, una barreja de comunitats que s’expressa en el comerç, menjar, música, varietat de cultes, desfilades, en la producció de pel·lícules. Les seves cases es reformen amb facilitat per allotjar nous tipus de família i negoci. Els jardins assilvestren. Votada ciutat més feliç dels EUA, exhibeix els millors indicadors de salut mental malgrat unes rendes moderades. Crawford ensenya horts, corrals, restaurants legalitzats al pati, plaques solars i cotxes elèctrics. Reconeix reptes ambientals. Han tingut el ranxo en flames. Explica que les comunitats natives recuperen antigues estratègies davant els incendis, foc contra foc. Maria Buhigas xerra amb Joan Roig a Casa Seat sota el lema La Barcelona temuda i admirada dels arquitectes. La flamant arquitecta en cap suggereix, per salut mental, superar tant la utopia, el somni, el mite d’un passat gloriós, com la distopia, el malson d’un futur incert. Tots dos coincideixen en la urgència d’una millor governança metropolitana. Buhigas calla coses perquè, en campanya de les europees, la prudència hi obliga, però deixa anar una imatge del Tibidabo com a foguera metropolitana de Sant Joan. Quan vegis la barba de Califòrnia cremar, posa la de Collserola a remullar.
