¿Kafka era kafkià?
Una de las pocas imágenes que se conservan del escritor Franz Kafka. /
Hi ha pocs escriptors que hagin protagonitzat una proesa del tot inusual o, en tot cas, molt rara. Oferir el seu nom per crear una paraula. És el que coneixem com un epònim. La gràcia de l’assumpte és que cap d’ells no va escriure ni va viure amb la idea de passar a la posteritat en un diccionari i, molt menys, en la parla habitual com a sinònim d’una manera d’actuar, d’una situació quotidiana, d’una soterrada passió. N’hi ha pocs. John Ford, per exemple, a El hombre tranquilo, davant d’un llit trencat després de la nit de noces, fa dir a un dels personatges, Michaleen Flynn, admirat per la suposada escena amorosa: "Impetuós, homèric!". Homer és un d’aquests escriptors. I també Sade i Leopold von Sacher-Masoch, els quals, sense conèixer-se, van inventar, sense saber-ho, la parafília coneguda com a sadomasoquisme. Però les accepcions d’aquestes paraules són relativament restringides, aplicades a casos molt concrets. Pugem un nivell, en la classificació dels epònims, si parlem, per exemple, del pobre Maquiavel, que es va limitar a descriure i a definir nocions de política aplicada, i que ha passat a la història com a sinònim, el maquiavel•lisme, de maniobres brutes i sofisticades per aconseguir el poder o qualsevol cosa que es vulgui aconseguir amb males arts. En un estadi superior, Dante Alighieri. El diccionari parla del terme dantesc com d’una cosa o una acció d’"aspecte terrorífic", i tots hem escrit o dit alguna vegada que això o allò és dantesc, encara que tingui poc a veure amb la delicadesa del poeta, només perquè va descriure escenes que associem a inferns que cremen o a devastacions a sang i foc.
En la lliga dels epònims, però, guanya Frank Kafka. És l’únic mot d’aquesta família que he trobat en el diccionari, descrit com un adjectiu, que no fa referència a la figura concreta de l’home que el va inspirar. És, simplement, "absurd, angoixós, opressiu". Kafka, l’escriptor, es dilueix del tot com a entitat i esdevé sinònim (i no pas en un text literari, sinó en la conversa de cafè, en la disputa familiar, en el dia a dia) de qualsevol episodi que ens pugui semblar inaudit, estrany, obsessiu, desconcertant. Tot s’hi val. És kafkià que un convicte condemnat pel codi penal pugui ser president de la nació més poderosa del planeta. I és kafkià que un alcalde presumeixi d’anar en bicicleta per un carrer on l’alcalde prohibia anar en bicicleta fins que l’alcalde diu que ara sí que s’hi podrà anar en bicicleta. O que una empresa et faci un escàner de l’iris i et pagui amb il•lusions òptiques o que un neofeixista es faci una foto propagandística al costat del líder de l’Estat jueu.
Aquests dies, arran del centenari de la mort, hem recordat que Kafka, aquell home que a penes va viatjar i que es va passar mitja vida en unes oficines d’assegurances, l’escriptor que ara coneixem perquè Max Brod no va fer cas dels seus precs de cremar-ho tot, hem rememorat que va ser un humorista. No en tinc cap dubte. D’un humor rar i cruel, si volen, però humorista a la fi: kafkià.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
