‘Little Romania’ a Calella: "Això és la presó"

"Vull sortir d’aquí. ¡AJUDA’M!", implora Valentin, paleta romanès de 45 anys que treballa a les obres del nou estadi del Barça. Mostra aquest missatge a través del seu telèfon, utilitzant un traductor online, assegut en un banc davant la platja de Calella (Maresme). Viu, des de fa un mes i mig, en un macrohotel d’aquesta ciutat costanera mentre treballa nou hores al dia a l’estadi. Havia d’estar-s’hi dos mesos més. "Ja no puc suportar-ho", segueix. Així que passen els dies, l’oportunitat blaugrana acaba en una asfixiant ratera. Sense contracte, sense diners, amb deutes i exhaustos, l’asfixiant sensació de control mil·limètric empeny desenes de treballadors a escapar per tornar a casa. "És una presó en tota regla", afirma Budeanu Ionel, un altre treballador.

Valentin va arribar a Calella el 9 d’abril. L’endemà xerrava en uns bancs, darrere de l’hotel, amb Razvan, Constantin, Claudio, Andrei i Petrisor, una quadrilla de fusters. "Demà comencem a treballar al Camp Nou", explicava, il·lusionat. Els havien promès un salari de 2.000 euros al mes durant tres mesos. En un país on el sou mínim no arriba als 600 euros, treballar a l’estadi blaugrana és una sort. "Avui fem el curs de riscos laborals, firmem el contracte, passem la revisió mèdica i demà o demà passat ja comencem a treballar", somreien davant la platja, on els homes, acostumats al fred dels Carpats, jugaven amb les onades del mar.

Una rutina sense drets

El contracte, no obstant, no ha existit mai. La feina sí. La rutina és la mateixa que la de 300 compatriotes més en la mateixa situació. Aixecar-se a les cinc de la matinada, esmorzar i pujar a un autobús que recorre 61 quilòmetres fins a l’estadi blaugrana. A les vuit, començar a les obres. Una hora per dinar i tornada a l’autobús entre les sis i les set de la tarda, en funció de l’empresa. A les vuit, ja a Calella, els obrers amb petos d’Eurobau, Smart Building, MNG o Limak omplen el supermercat per comprar alguna cosa per sopar esgotant l’hora de tancament.

Amb els dies, la il·lusió als ulls blaus de Valentin canvia fins a la frustració. Razvan es queda sense diners per comprar el sopar. "Ens van dir que ens el pagarien però va a càrrec nostre... Sopem molt malament, és que no hi ha cuina", lamenta Valentin. Avancen els dies i les queixes van pujant de nivell.

"No ens han pagat res", xiuxiueja R., un empleat amagat darrere d’una prestatgeria del supermercat. Dos dies després, el 13 d’abril, ja ha tornat a Romania. "Si continuo parlant tindré problemes", talla. "No he firmat cap contracte, només espero que acabi aquest mes per cobrar alguna cosa i poder anar-me’n a Romania, tinc tres filles per mantenir i aquí només perdo diners", afegeix G., un altre empleat que demana anonimat. Li va tocar costejar-se, a més, el bitllet d’anada. "Jo me n’aniria ara mateix però és que no tinc diners per sortir".

La sensació de ratera cada vegada és més evident. Budeanu Ionel i Adrian Tinica esclaten a principis de juny. "Això és pitjor que una presó, només falten els gossos. No tenim ni tovalloles, tot està brut. Cada dia estem més cansats i estressats. Em sento com un esclau que està obligat a treballar en benefici d’altres. Els diners que ens van prometre no ens els donen". Afegeix, a més, que tenen la sensació de ser l’última baula "d’una xarxa de tràfic de persones".

Malgrat no comunicar-s’hi, els veïns de Calella també sospiten d’aquesta realitat. "Amb la quantitat de gent que necessita treballar aquí, ¿com és que porten gent de fora, els paguen un hotel i el transport? Això no quadra, això és que no deuen pagar bé. Fa temps vaig veure als diaris que van denunciar les condicions laborals del Camp Nou. No els deu sortir a compte pagar-los el que cobra un paleta aquí, els tracten com esclaus", insisteix Manuel Úbeda, amo del bar davant l’hotel on viu la colònia romanesa d’obrers.

Buscar els diners a casa

Al cap dels dies, els paletes no es desprenen del mòbil. Demanen diners a les seves famílies i als seus caps, guardats com a "xèrif" als contactes del telèfon. "Només vull sortir", reclamen alguns d’ells. "M’he endeutat per poder viure aquí, tot és molt car i no tenim diners", repeteix Ruslan, un altre obrer. "Sempre ens diuen el mateix: ‘Demà et pagarem, espera’ ..., però demà no arriba mai", explica Tinica, pare de cinc fills i un sisè en camí. "Ens pressionen per obligar-nos a continuar treballant. Tot és mentida, em fan mal els peus, volem poder tornar amb la nostra família", afegeix Cobzaru Marin, també pare de família.

Els treballadors mostren als seus smartphones actes de protesta dins i fora de les obres. "Un dia, 60 homes van protestar i els caps van arribar amb una bossa de diners i van dir que era un malentès", recorda Tinica. Enrico Marcu, David Florin Marcu i Florin Postelnicescu es van plantar la tarda del 5 de juny. "Li vam demanar al cap que ens pagués el sou i ens va respondre que no pagaria res. Ens va fer fora de l’obra, ens va treure l’hotel i ens vam quedar al carrer. Dormim en un parc de Calella. Tenien por que se n’assabentés Limak", explica Marcu.

Notícies relacionades

Els juristes reclamen una normativa per fer front al ‘greenwashing’

Suècia fa història: oficialment és el primer país lliure de fum

Ell, junt amb altres obrers que reclamen el seu salari, parlen d’amenaces i coaccions. "Vine, vine, t’espero a Romania, pocavergonya", crida un home en una nota de veu que Ionel reprodueix al seu WhatsApp. "Diuen que no podrem entrar al país. Que tindrem problemes a Romania perquè tenen les nostres dades i ens posaran en problemes", explica el paleta, atemorit. "Sincerament, tinc por que facin mal a les nostres famílies", remarca Tinica.

El final, per a tothom, és sempre el mateix. Maletes, autobús o avió, i tornada a Bucarest. La majoria ha de pagar el bitllet amb diners de la seva butxaca, cosa que implica més préstecs de la família.