Habitatge: un dret fonamental que no està garantit

L’accés a l’habitatge s’ha convertit, durant les últimes dues dècades, en una de les preocupacions principals de la ciutadania i, per tant, en un dels debats polítics més importants. Des de la crisi del 2008, el preu del lloguer ha pujat pràcticament cada any fins a situar-se en xifres rècord tant a Barcelona, on es pagaven de mitjana 1.178 euros mensuals a finals del 2023, com a Catalunya, on el preu mitjà a finals d’any va ser de 854 euros, segons dades de l’Incasòl.

En una taula rodona organitzada per EL PERIÓDICO en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, diversos experts del sector es van reunir per analitzar el context actual de l’habitatge a la regió, així com les mesures que s’estan plantejant per recolzar les famílies vulnerables i les polítiques que s’haurien de plantejar per facilitar l’accés a un mercat que, Susanna Roig, la vicepresidenta de la Taula d’Entitats del Tercer Sector, va definir com a «salvatge».

A més de Roig, van participar en el debat la consellera de Territori de la Generalitat de Catalunya, Ester Capella, i el codirector de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), Jaime Palomera. Tots tres van coincidir que la situació actual és preocupant. Segons les dades aportades per la consellera, el preu del lloguer ha pujat, els últims 10 anys, un 60% de Barcelona i entre un 43% i un 46% al conjunt de Catalunya. Tot, sense que els salaris dels ciutadans hagin pujat a aquesta xifra. Per a Capella, «quan algú destina més del 30% dels seus ingressos l’habitatge, és que alguna cosa no va bé i llavors trobem famílies en les quals es deixa de menjar o es deixen de satisfer altres necessitats».

Més lloguer, menys propietat

La consellera va lamentar que «la situació actual és d’emergència i que no es garanteix un dret que hauria de ser fonamental» i va recordar que l’especulació està molt present. «L’especulació no és cap dret, les lleis la prohibeixen i a més priva els ciutadans dels seus drets». Roig va afegir que «només hi ha al voltant d’un 2% d’habitatge d’ús social», mentre que el 2023 es van realitzar més de 7.000 desallotjaments. Xifres significatives en les quals no es tenen en compte «els desallotjaments invisibles, en els quals el llogater decideix no renovar el contracte o, simplement, puja massa el preu i, per tant, impedeix la seva renovació», així com les més de 58.000 persones en situació de sensellarisme (que viuen al carrer, en allotjaments temporals, en vivendes insegures o inadequades, etc.).

La consellera va lamentar que «la situació actual és d’emergència i que no es garanteix un dret que hauria de ser fonamental» i va recordar que l’especulació està molt present. «L’especulació no és cap dret, les lleis la prohibeixen i a més priva els ciutadans dels seus drets». Roig va afegir que «només hi ha al voltant d’un 2% d’habitatge d’ús social», mentre que el 2023 es van realitzar més de 7.000 desallotjaments. Xifres significatives en les quals no es tenen en compte «els desallotjaments invisibles, en els quals el llogater decideix no renovar el contracte o, simplement, puja massa el preu i, per tant, impedeix la seva renovació», així com les més de 58.000 persones en situació de sensellarisme (que viuen al carrer, en allotjaments temporals, en vivendes insegures o inadequades, etc.).

Jaime Palomera va recordar que la relació del ciutadà amb l’habitatge ha canviat molt durant les últimes dècades. «Des dels anys 60, a Catalunya s’ha apostat per un model de societat basat en la propietat, jugant l’habitatge un paper central en el model econòmic», va explicar. Aquest model va entrar en crisi el 2008 i, des d’aleshores, l’accés a la propietat és «molt més difícil». «S’ha restringit el crèdit i no per preservar les famílies, sinó el sistema financer». Des d’aleshores, l’increment dels contractes de lloguer ha sigut notable. «L’oferta de lloguer residencial ha augmentat molt i cada vegada més gent viu de lloguer perquè no pot pagar una casa», va dir.

Aquest fet provoca que la societat estigui cada vegada més polaritzada. «Hi ha una part de la societat que és propietària o espera heretar, mentre que n’hi ha una altra que no podrà comprar ni espera rebre un habitatge», va apuntar Palomera, que va xifrar en el 40% la població de Barcelona que viu de lloguer.

Per tancar el retrat actual de l’habitatge, Palomera va aportar que «no és veritat això que diuen alguns que no hi ha oferta. L’oferta no ha deixat de créixer des del 2009 amb l’excepció del 2020 –any de la covid-19–». «Aquí hi ha una part de la societat que cada vegada concentra més habitatge i es forma un joc en el qual la riquesa dels propietaris és proporcional a l’efecte pobresa de l’inquilí», va afegir.

Mesures que ajuden, però no resolen

Tots tres ponents van coincidir en la necessitat d’apostar per polítiques que intentin facilitar l’accés a l’habitatge, mesures que no només ajudin a pagar una mensualitat o una factura, sinó que siguin efectives per tallar l’especulació, regular un mercat que busca la manera de guanyar grans beneficis a través de modalitats de lloguer com el turístic o temporal i reduir un preu inassumible per al ciutadà mitjà.

Ester Capella va argumentar que, si bé no solucionen els problemes de soca-rel, les mesures que ha pres el govern de la Generalitat durant els últims anys no s’han de menysprear. «Tenim mesures preventives per actuar abans de l’emergència. Per això, hi ha articulat un sistema d’ajudes al lloguer per complementar la part que la gent no pot pagar». Segons les xifres aportades per la consellera, el 2023 es van destinar 152 milions a ajudes per pagar el lloguer a més de 75.000 sol·licituds, un 33% més respecte al 2022. Per a aquest any ja hi ha més de 113.000 sol·licituds pendents. Capella també va defensar el seu pla d’ajuda per als expedients d’impagament que ja són al jutjat –2.565 l’any passat.

Tant Roig com Palomera van admetre l’esforç de l’executiu català, però també que no és suficient. En aquest sentit, Roig va al·legar que moltes vegades existeix una important «desconnexió» entre l’administració i les persones que necessiten ajuda. «De vegades és complex demanar ajudes i no saben com fer-ho i què han de demanar». Des d’entitats del tercer sector social, Roig va lamentar que només poden «complementar la resposta que donen les administracions públiques, mitjançant la gestió d’habitatges socials i l’acompanyament de les persones en situació d’exclusió residencial». Palomera va anar un punt més enllà i va recriminar que «les polítiques d’habitatge estan orientades a preservar el creixement de preus i la lògica del mercat», tot i que va admetre que «són polítiques fetes des de l’Estat».

Palomera va lamentar que la fiscalitat espanyola bonifiqui les empreses amb més de vuit propietats amb fins a un 95% de l’Impost de Transmissions Patrimonials. «Les grans empreses poden adquirir propietats a preus més baixos que les famílies», va dir abans de mirar a Europa. «Els països que hem de mirar, com Suïssa, Alemanya o els Països Baixos, competeixen amb el mercat. Han vist que el preu puja i el que fan no és només comprar pisos temptejant ofertes, sinó també barris sencers. Guanyen terreny a les empreses». A més, va reivindicar que intervenir en el mercat no és anar en contra del mercat. «La regulació de preus i la intervenció del mercat no provoca que les empreses no puguin guanyar-se la vida, sinó que plantegen que hi ha beneficis que són raonables i d’altres que no».

Ester Capella va coincidir amb Palomera que, per portar a terme plans tan ambiciosos, «s’ha de ser un Estat. Amb les eines d’un Estat tens la capacitat de portar a terme canvis en la tributació o la fiscalitat perquè el mercat, per si sol, no es regula i, com ha demostrat el de l’habitatge, es desboca». Capella va defensar el paper de la Generalitat i les seves accions i va recordar que, a més, «les mesures tenen fons limitats».

A llarg termini, els plans de la Generalitat passen per intentar aconseguir que, en 20 anys, el parc d’habitatges per a lloguer social creixi fins als 275.000, arribant al 10,3% del parc a les zones tensades. El ritme necessari és d’aproximadament 10.000 habitatges anuals –el 2023 se’n van impulsar més–, que es poden aconseguir via promoció directa de la Generalitat a través de l’Incasòl, treballant amb juntament amb els ajuntaments per trobar solars disponibles i a través de l’adquisició als grans tenidors d’habitatges. De nou, Capella va recordar que la capacitat econòmica de la Generalitat és limitada i va expressar la seva pena perquè, malgrat que l’esforç ha sigut important «no té l’envergadura que ens agradaria». Des del Tercer Sector, Roig va posar en valor el seu treball en la creació del parc per a ús social, amb més de 10.000 habitatges durant els últims anys i va instar la ciutadania a «exigir a la classe política que hi ha un bé comú que cal preservar per damunt de tot».

Habitatge d’ús turístic

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

L’últim punt del debat va ser la proliferació dels pisos turístics i els habitatges destinats a un ús temporal, una manera d’especular amb el mercat que provoca l’encariment desmesurat de preus i l’apartament d’habitatges del mercat residencial. Capella es va referir a aquesta activitat com un «frau de llei» perquè, segons les normatives, ja hi ha establiments destinats al sector turístic i, per tant, s’està utilitzant habitatges per a activitats no previstes. «Els ajuntaments han de realitzar els seus propis plans si volen permetre l’habitatge turístic, però hi hem de posar límits», va dir la consellera, que va admetre la necessitat de tenir «un paraigua normatiu i un règim sancionador per als que no compleixin la llei».

Palomera va xifrar en més de 20.000 habitatges turístics els disponibles a Barcelona, més del doble de les llicències, raó que explica que molts són en un mercat il·legal i fora del mercat residencial. A més, va calcular que construir nous habitatges socials comporta una inversió, per unitat, de més de 150.000 euros, raó per la qual és més assequible analitzar l’activitat del parc actual i actuar sobre les males pràctiques per tornar pisos turístics al mercat residencial.