Rosa Martínez: "Si les dones estan cuidant tant és perquè els homes no ho estan fent"

Les cures als fills petits i als pares grans i dependents estan asfixiant la generació sandvitx, que té cara de dona. ¿Quina reflexió li mereix?

Parlem molt de qui cuida i no tant de qui no cuida. Si estan cuidant tant les dones és perquè els homes no ho estan fent. Sí que estan més involucrats en la criança. Els permisos intransferibles han començat un canvi cultural. Però en l’atenció a persones dependents hi ha diferència entre el temps de les dones i el dels homes. Així que la primera crida és a la corresponsabilitat en les cures.

Quina paraula tan important: ‘cures’.

Sense cures no hi ha vida. Les famílies són cada vegada més petites, els fills i filles resideixen en diferents llocs i vivim més anys. Corresponsabilitat és la paraula. Primer dels homes, però també de les institucions, amb polítiques de conciliació i cures. I també d’altres agents, com les empreses. Parlo d’horaris laborals i d’entendre que les persones necessitem temps per cuidar. No es tracta de polítiques de conciliació perquè les dones continuïn cuidant, cal buscar altres mecanismes perquè els homes assumeixin la seva responsabilitat.

¿Què falta perquè els homes cuidin la gent gran?

Hi ha una qüestió cultural i d’avaluació de l’acte de dutxar el pare o la mare dependent i canviar-li el bolquer. És diferent criar amb un projecte de vida cap endavant o acompanyar un procés de deteriorament físic cap a la mort.

Els homes han agafat la cura bonica.

El menys dur, el més il·lusionant. ¿Les cures estan poc valoritzades perquè les fan les dones o les fan les dones perquè estan poc valoritzades? No tinc resposta. Les cures han desaparegut de l’agenda pública i hi han de tornar.

¿Amb quin objectiu?

Les cures estan en l’origen de les bretxes de gènere que tenim en la societat. La bretxa salarial s’ha reduït amb polítiques, però nosaltres reduïm la jornada i el sou, demanem excedència per cuidar. Si des de l’àmbit públic no som capaços de canviar el sistema, aquesta bretxa salarial continuarà així per molt que toquem el mercat laboral. Volem un sistema de cures públic assequible que no depengui del teu compte corrent o de si tens xarxa familiar, que tinguis de dret a ser cuidat en condicions dignes. Aquest és l’horitzó que marquem en l’estratègia que hem aprovat.

¿A qui està dirigida aquesta estratègia?

A quatre grups. Nens i adolescents en sistema de protecció, persones grans, persones amb dependència i persones sense llar.

L’estratègia no parla d’augmentar places de residències públiques. ¿Per què?

L’estratègia és un horitzó. Tots pensem que quan tenim algú de la nostra família que necessita cures, la solució és una residència. És a dir, segons això, les polítiques han d’anar dirigides a augmentar les places disponibles. Nosaltres pretenem dir que hi ha altres maneres d’organitzar les cures i que ja són operatives en altres països. No sempre cal anar a una residència.

¿Quina és l’alternativa llavors?

Augmentar l’ajuda a domicili i l’assistència personal, afavorir les xarxes comunitàries, els centres de dia... No hi ha un únic camí. Amb fons europeus hem finançat 20 projectes pilot que demostren que és possible. Fa 20 anys també era una cosa impensable descarbonitzar l’economia per la crisi climàtica. És possible i necessari organitzar d’una altra manera les cures. Parlem de respectar els drets. Quan hi arribem ens agradarà poder triar, per exemple, amb qui dormim.

O què esmorzem, sí. Però ¿no és una mica utòpic?

Hi ha països que ja funcionen així. I els projectes pilot que hem emprès per diverses autonomies també ho demostren. Cal que construïm una estructura i incrementar el finançament. L’acord d’acreditació de centres residencials de la legislatura passada va en aquest sentit. Cal transformar els centres residencials cap a models més humans.

L’estratègia també pretén que el treball professional de les cures sigui laboralment atractiu i socialment reconegut. ¿Què en dirà la patronal?

Notícies relacionades

Montserrat celebra el seu mil·lenari

Gairebé 12.000 persones han mort aquest estiu a Espanya per la calor

És la primera a assumir que s’han de millorar les condicions del sector. Tenim un problema de dèficit de professionals per treballar en el sistema. Hi ha poca gent formada i, fins i tot tenint la formació, molts no hi volen treballar per les males condicions i els mals sous. Segons les estimacions de l’OCDE, el 2033 necessitarem 133.000 treballadores més de les que hi ha ara. És un model a què s’enfronta tot Europa a causa dels canvis demogràfics. La qüestió és com ho fem perquè la gent accedeixi a aquesta formació.

Amb una formació professional, ¿no?

És clar. Però per accedir a l’FP necessites el títol de secundària. Ara mateix tenim el 40% de les dones en el sistema de dependència que són migrants. Moltes vegades no tenen el títol de secundària o no el tenen reconegut. S’han de pensar noves formes: el reconeixement per experiència, mòduls flexibles en horaris o arrelament per formació. L’estratègia és una visió a 10 o 15 anys. És un repte de país.